De les dos opcions que tenia que triar per a fer amb la seua vida, va triar el cami incorrecte i va seguir fugint i amagant-se com si fora una ombra, va seguir fent tot el roïn que podia, apart va seguir fent asasinats, contrabandes i violacions, tenia totes les posibilitats de ser el major fugitiu i pres de la comunitat valenciana amb la major condena (tenia 257 anys de condena), sen va anar cap a Quatretonda, alli va coneixer a una parella de casats els quals tenien una xiqueta de 9 anys, la qual va coneixer i temps despres va secostrar i se la va emportar en una furgoneta, que va furtar i despres se la va emportar a la seva casa de llutxent i la va maltratar i despres la va violar, a esta xiqueta igual que a totes les persones que feia el mateix li extreia el organs i els venia al mercat negre. A partir d’aquell moment, la desaparició de la xiqueta va commocionar tota la comarca. Els veïns de Quatretonda i Llutxent, acostumats a una vida tranquil·la, van començar a mirar-se entre ells amb desconfiança. La Guàrdia Civil va desplegar controls a totes les carreteres secundàries, i els mitjans de comunicació van convertir el cas en una prioritat nacional. El nom del fugitiu, fins aleshores conegut només en cercles policials, va començar a sonar en totes les llars.



El que ell no sabia era que, en la seua fugida desesperada, havia deixat un rastre molt més evident del que imaginava. Una càmera de seguretat d’un magatzem abandonat havia enregistrat la furgoneta robada. Un testimoni, que al principi havia dubtat a parlar, finalment va reconéixer la descripció del sospitós. I, sobretot, la pressió mediàtica va fer que antics còmplices i coneguts començaren a col·laborar amb les autoritats per por de ser relacionats amb ell.



Mentrestant, ell es movia d’un amagatall a un altre, convençut que encara podia escapar. Però la sensació d’impunitat que l’havia acompanyat durant anys començava a esquerdar-se. Cada soroll el feia sobresaltar, cada llum de cotxe el feia pensar que l’havien trobat. La seua pròpia paranoia es convertia en un enemic més poderós que qualsevol agent de la llei.



La investigació va avançar ràpidament. Els agents van localitzar una antiga caseta rural als afores de Llutxent, on sospitaven que ell podria haver estat. Quan hi van entrar, van trobar proves suficients per confirmar que el fugitiu havia estat allí feia poc. Aquell descobriment va ser el punt d’inflexió: ja no es tractava d’una recerca a cegues, sinó d’una persecució directa.



Dies després, un helicòpter de vigilància va detectar moviments sospitosos en una zona boscosa propera a la Serra del Buixcarró. Les unitats terrestres van avançar amb cautela, sabent que l’home era perillós i imprevisible. El cercle es tancava.



Quan finalment el van localitzar, ell va intentar fugir una vegada més, com havia fet tota la vida. Però aquesta vegada no hi havia escapatòria. Acorralat, cansat i superat, va ser detingut sense que ningú més prenguera mal. La notícia de la seua captura va córrer com la pólvora, i la comarca va respirar alleujada per primera vegada en setmanes.



La xiqueta, trobada viva però profundament afectada, va ser traslladada immediatament a un centre especialitzat, on un equip de professionals va començar a treballar per ajudar-la a recuperar-se. La comunitat es va bolcar amb la família, demostrant que, fins i tot en els moments més foscos, la solidaritat pot ser més forta que la por.



El fugitiu, finalment, va ser jutjat i condemnat a una pena que superava qualsevol precedent. La seua història, plena de decisions equivocades i destrucció, va acabar on inevitablement havia de fer-ho: davant la justícia.