Va ser una volta quan l’home de malnom (el degollat de calatrava) hi va arribar a un poble perdut (Llutxent) el qual va trobar per una carretera perduda quan anava en el cotxe que va furtar mentre estaba en busqueda i captura per la guardia civil per atracar una joieria als 24 anys mentre que la guardia civil el buscava per el atrac, ell va furtar el cotxe que estava a pocs metres de la joieria en un descampat, després de que va fer tot el robatori, persecusió i tot, la guardia civil no el van agafar, quan estava en el poble va hi haure una temporada que no hi tenia diners entonces va pensar la manera perfacta de tindre diners i es va ficar a vendre drogues, com per ejemple cocaína, marihuana, heroína i fentanilo.



Quan va començar en la venda de drogues começa a guanyar molts diners, i pasa a ser dels narcos més buscats de tot el món, entonces la guardia civil el tornava a buscar i ell va fugir i no el van tornar a trovar, amb tots els diners que va aconseguir va comprar varies viviendes, barcos,etc…

Ho va comprar per poder refugiar-se, va estar fins als 30 anys fugint de la guardia civil i de la policia, va fer varies coses per les quals despres d'una nit de caos que encara li ressonava al cap com un malson.



Feia mesos que vivia perseguit. Amb 24 anys havia pres decisions precipitades, decisions que el van arrossegar a una espiral que no sabia com trencar. La Guàrdia Civil el buscava per un atracament que havia acabat molt pitjor del que ell havia imaginat. No havia sigut un pla brillant, ni una aventura de pel·lícula: només la desesperació d’un jove que creia que el món li havia tancat totes les portes. Després de la fugida, la persecució i el pànic, havia aconseguit escapar, però no de si mateix.



A Llutxent va intentar desaparéixer. Durant un temps va viure amb el que trobava, treballant de manera esporàdica, sempre vigilant, sempre amb la sensació que algú el seguia. Però els diners s’acabaven, i la por creixia. En aquell moment de feblesa va cometre l’error que marcaria definitivament la seua vida: va buscar diners fàcils. I els diners fàcils sempre tenen un preu alt.



Va començar a moure’s entre gent que no coneixia, persones que vivien al marge de tot. Ell no volia convertir-se en un d’ells, però a poc a poc es va veure atrapat. El que al principi semblava una solució temporal es va transformar en una cadena que l’ofegava. Va guanyar diners, sí, però també va perdre la poca pau que li quedava. Cada nit dormia amb un ull obert, cada soroll el feia botar, cada cara desconeguda li semblava una amenaça.



Amb el temps, el seu nom va començar a circular en llocs on ningú voldria ser conegut. No era un heroi, ni un geni del crim: era un home espantat, perseguit per la llei i per la seua pròpia consciència. Quan la Guàrdia Civil va reprendre la seua cerca, ell va fugir de nou. Va canviar de cases, de pobles, fins i tot de costa. Va gastar els diners en llocs on amagar-se, no en llocs on viure.



Així va passar els seus anys més joves, fins als trenta: corrent, amagant-se, mirant enrere. Tot el que havia aconseguit cases, vehicles, contactes no era més que una cuirassa buida. No tenia amics, no tenia família, no tenia futur. Només records que li pesaven com pedres.



Una nit, mentre observava la mar des d’un port on ningú el coneixia, va comprendre que havia arribat al final del camí. No podia continuar fugint eternament. Havia de triar: seguir sent una ombra o intentar recuperar la seua vida, encara que això significara afrontar les conseqüències.



I per primera vegada en molts anys, va decidir no córrer.