Els dies van continuar passant amb una normalitat estranya, com si el món s’hagués proposat ignorar la tempesta que havia començat dins meu. Però jo ja no vivia res de la mateixa manera. La carta pesava dins meu com si fos una pedra, i a cada pas em recordava que la veritat existia encara que ningú la volgués veure. Vaig començar a observar més. A escoltar més. Al meu voltant hi van aparèixer molts més detalls.

Al mercat, la gent a vegades parlava de l’Emperador Constantí. Alguns el recordaven com el gran fundador d’una nova era. Altres el recordaven amb respecte, gairebé amb admiració. Però de tant en tant, molt de tant en tant, alguna veu anava fora del normal i deia coses estranyes. Paraules mig tallades. Històries que s’aturaven abans d’arribar al final.

—Hi ha coses del palau que és millor no remenar —va dir un home vell un dia mentre pesava pomes.

Quan es va adonar que jo l’estava escoltant, va callar immediatament. Aquella mateixa tarda vaig tornar a casa amb una sensació cada cop més clara: la història de la meva mare no era només seva. Era una història que havia estat enterrada. I algú havia ajudat a enterrar-la.

Aquella nit vaig tornar a llegir la carta. Hi havia frases que abans no havia entès del tot. Detalls petits que ara començaven a tenir sentit.

"Quan finalment em va trobar..."

Aquesta frase em perseguia. Com ho havia fet?

La meva mare havia viscut amagada durant anys. Havia canviat de nom. Havia desaparegut del regne. I tot i així, ell l’havia trobat. No podia haver estat casualitat. Vaig girar el pergamí entre els dits i vaig notar alguna cosa que abans m’havia passat per alt. A la part inferior de la carta, gairebé invisible, hi havia una petita marca dibuixada amb tinta molt més clara. Era un símbol. No era una signatura. Era clarament un segell.

Vaig acostar la carta a la llum de l’espelma. El dibuix no era complicat: un cercle travessat per dues línies creuades, com una mena de brúixola deformada. El cor em va començar a bategar més ràpid. Aquell símbol... jo l’havia vist abans tot i no saber on.

Vaig passar tota la nit pensant-hi, donant-hi voltes sense parar. I just quan començava a sortir el sol, la memòria em va jugar una bona passada. L’havia vist a la biblioteca. Una d’antiga i gran al barri del costat, allà s’hi guardaven llibres que gairebé ningú no llegia. Jo en aquell lloc havia vist el símbol, estampat sobre un quadern gruixut que parlava de les famílies que havien servit directament a l’emperador Constantí.

Sense pensar-m’ho gaire, em vaig vestir i vaig sortir abans que la ciutat despertés del tot. Els carrers encara estaven mig buits quan vaig arribar a la porta de pedra de la biblioteca. L’edifici era silenciós, enorme, i feia olor de pols i història.

Vaig caminar entre prestatgeries fins que vaig trobar la secció que recordava. Els llibres eren gruixuts, coberts per un dit de pols. Allà estava. El mateix símbol. Amb les mans lleugerament tremoloses vaig obrir el llibre. Les pàgines eren groguenques i fràgils a causa del pas dels anys. Vaig començar a llegir noms, famílies, càrrecs antics de la cort imperial.

I aleshores el vaig veure. Un nom. Un nom que coneixia perfectament. El vaig rellegir tres vegades, esperant haver-me equivocat. Però no.

El llibre deia clarament que aquell símbol pertanyia a una antiga ordre secreta que servia directament l’emperador, una ordre encarregada de trobar i eliminar qualsevol persona que amenacés el seu poder.

I el nom del seu cap, en aquell temps, era el mateix home que m’havia entregat la carta de la meva mare. El mateix home que, quan me la va donar, em va mirar als ulls i em va dir:

"La teva mare volia que sabessis la veritat."

Vaig sentir com se’m glaçava la sang. Perquè si ell formava part d’aquella ordre… Aleshores només hi havia dues possibilitats.

O havia ajudat la meva mare.

O havia estat ell qui la va trobar.

I just en aquell moment vaig sentir un soroll darrere meu. Un llibre es va tancar. Lentament. Vaig girar-me. Ell estava dret a l’altra banda de la sala, observant-me en silenci.

—I veig que ja has trobat el símbol —va dir amb una veu tranquil·la.

El cor em va començar a bategar tan fort que em feia mal. Perquè en aquell instant vaig entendre una tercera possibilitat.

Potser ell no només sabia la veritat.

Potser havia estat esperant que jo també la descobrís.