(Aquí comença la història de la filla de l’Emperador Constantí, primer emperador de Roma, que va ser tan injust que va manar a dos escuders que matessin la seva filla perquè no volia jeure amb ella)
“Aquesta noia es deia Fiona i sí, és així, aquí comença la meva història.
Després de l’amenaça del meu pare, em trobava en desafiament amb la mort, tot per la gran injustícia de no acceptar la seva proposta, que era realment una obligació. El pare m’acabava d’anunciar que després de la meva resposta negativa, ell mateix comunicaria als escuders que em perseguissin fins a matar-me. En aquell moment em vaig parar a pensar. La meva mare era l'única persona que ens unia. Constantí i jo mai havíem tingut una relació propera, però, en canvi, amb la meva mare era tot diferent. Ella m’entenia i em recolzava en tot. Quan ella encara hi era, sentia que tots tres érem una família de veritat, però sense la mare em vaig convertir simplement en la successora de l’emperador.
Dit això, continuem amb la història de la meva vida. Constantí es trobava a l'habitació, i sense esperar cap mena de comentari després de l'amenaça, el pare va abandonar el dormitori amb un fort cop de porta. Dins l'habitació, va començar a regnar un silenci incòmode. Jo em trobava asseguda sobre el net i elegant llit de llençols roses, allà, immòbil. No vaig reaccionar fins en sentir el soroll de les portes principals obrint-se i tot seguit unes veus que vaig reconèixer a l’instant perfectament, eren els dos escuders més íntims del poderós Emperador de Roma. Definitivament en aquell moment tenia molt pocs segons per pensar què fer, si no hauria d’abandonar l’esperança de tenir la vida que em mereixia i deixar-me assassinar pel meu propi pare. És trist, però sabia a la perfecció que n’era ben capaç. Quan estava ja a punt de perdre totes les forces em vaig acostar a la finestra. Altra vegada la ment em va portar anys enrere, de petita mai m’havia acostat al mirador per por de caure-hi, però era evident que aquell cas era de grans dimensions. Sentia les passes ja en els últims escalons. Ràpidament, i sense donar-hi gaires voltes, vaig estirar el llarg llençol ben planxat i el vaig lligar per un extrem al gros moble que tenia ple de llibres de tots tipus. Seguidament, vaig deixar anar la tela restant per la finestra. Així mateix, baixava la torre del castell que donava a fora de la muralla.
En arribar a baix ho vaig notar, una sensació delitable de debò, era… la llibertat.
Però la llibertat no va ser eterna ni molt menys.
Durant anys vaig viure amagada sota un nom que no em pertanyia i dins d’una vida que mai hauria cabut en el meu cap. Lluny del regne, vaig aprendre a existir sense una por constant, a estimar i sobretot, vaig aprendre a ser mare.
Per primera vegada en molt de temps, la meva vida anava molt més enllà de la sang i el poder.
Tot i això, els monstres mai obliden, i el meu pare com un bon monstre, tampoc ho podia fer.
Quan finalment em va trobar, ja no vaig intentar fugir, no volia continuar fugint. Sabia que aquella vegada ja no hi hauria finestres ni llençols que em salvessin. Només hi hauria violència i silenci final.
Aquesta carta l’escric sabent que no tornaré a veure la llum del sol ni a tu. Si algun dia l’arribes a llegir, filla meva, vull que sàpigues la veritat que em van voler arrabassar i que em van fer callar. Constantí no només em va condemnar a mort, sinó que em va voler sotmesa, sense veu ni voluntat.
No et demano que em ploris ni que em lamentis. Només et demano que no oblidis el que moltes passem. I si el món continua alçant i clamant el seu nom, vull que siguis tu la que el despulli de mentides. Si la justícia no existeix per a mi, aleshores que existeixi a través teu, i si cal, que adopti la forma de la venjança.
Que el seu record no sigui el d’un emperador gloriós, sino el del monstre que va destruir la seva pròpia sang.
—Fiona”
