Després de l’incident i que ens acomiadessin, he estat un s mesos recapacitant i buscant feina. Finalment, decidim mudar-nos a París, perquè allí hi ha més sortides en el món de la moda. Passen uns dies i rebem una trucada d’una empresa que ens segueix durant totes les desfilades.



—Bon dia! Parlo amb la Millie Morgan?

—Hola! Sí, sóc jo.



—Sóc la Isabelle Laurent —em sona haver parlat amb ella abans, però no recordo quan—, directora de l’empresa Silhouette. M’agradaria proposar-te, conjuntament amb l’Archie Cooper, formar part del nostre equip i desfilar tots dos junts. Què et sembla?

No m’ho puc creure! És el que estem buscant, i a més com a parella —penso sense gosar dir-ho.



—M’agrada molt aquesta idea! Penso que pot funcionar molt bé.



—Perfecte! Comenta-ho a l’Archie i em respons.



—Moltes gràcies, adeu!

—A reveure!

Penjo el telèfon i començo a saltar d’emoció. L’Archie em sent i ve apressadament.



—Millie, què et passa?

—No t’ho creuràs! M’han trucat de la Silhouette i ens han ofert desfilar junts!

L’Archie es queda atònit.



—De debò? Què els has dit?

—T’ho comento i els retornem la trucada amb la decisió.



—Doncs, a què esperes? Truca’ls ja!

—Archie, no siguis tan impacient. Demà els informem de l’elecció.



Passen els dies des de la trucada en què confirmàvem que volíem incorporar-nos al seu equip. Avui arribem per primer cop a l’estudi: ens presenten la resta de la plantilla i ens posen al corrent del projecte que tenen entre mans. Mentre escolto les explicacions, m’adono que una noia em mira amb insistència. Em resulta familiar i, al cap d’un moment, recordo que és l’altra candidata que també es va presentar a l’entrevista de l’altra empresa. Ara ens tocarà treballar juntes, i tinc clar que vull començar aquesta nova etapa amb bon ambient. Per això m’hi acosto i em presento de nou amb cordialitat.



—Hola, em presento, sóc la Millie. Sé que no hem començat amb bon peu, però ens podem conèixer, ja que la convivència és clau per al funcionament de l’equip —ho dic amb to amigable.



—Hola, Cleo! Encantada! Perdó per aquell dia —riu amb incomoditat—. No estava passant per un bon moment i estava nerviosa, però crec que en el fons podem ser bones amigues.



L’ambient és agradable. Ens adonem que totes dues tenim molt en comú: volem fer arribar el projecte arreu del món i mostrar-lo a tots aquells que no hi confien.



Ens posem mans a l’obra i els mesos següents ens els passem dia i nit treballant com mai per aconseguir els nostres objectius, portant la moda fins als indrets que la desconeixen.



Amb l’ajuda de l’Archie i la resta de la plantilla aconseguim, en tan sols dos mesos, totes les expectatives empresarials. L’empresa assoleix el seu màxim rendiment i arriba a desfilades internacionals.



L’Archie i jo, com a parella, passem a ser reconeguts mundialment com la parella idealitzada tant en l’àmbit personal com professional. La veritat és que jo estic millor que mai. Encara sento el pessigolleig a la panxa igual que els primers dies; sembla que estigui en un somni amb l’amor i la feina de la meva vida.



A la cafeteria, mentre esmorzem, l’Archie rep una trucada i, de sobte, se li esborra el somriure. No entenc qui li ha trucat ni què pot estar passant. Així que paro l’orella, però no m’assabento de res.



Quan penja li pregunto què passa.



—Millie, hem d’anar urgentment a l’empresa. Ens volen informar sobre alguna situació important.



—Saps què és? —contesto preocupada.



—Només sé que és molt important.



Anem al cotxe, direcció cap a l’estudi. Entrem i tota la plantilla té una cara pàl·lida.



—Què passa? Què és aixó tan important? —pregunto confosa.



S’atansa la Cleo i em diu:

—Millie, la Isabelle ha patit un accident i no ha sobreviscut.



Em quedo paralitzada. No m’ho puc creure i em salten les primeres llàgrimes. L’Archie m’abraça i em tranquil·litzo.



S’apropa el subdirector discretament i en una de les sales ens diu:

—Us volia informar que la Isabelle us ha deixat a càrrec de l’empresa. Així que, a partir d’ara, sou els encarregats. Us deixo uns dies per recapacitar i meditar la situació.



Ens quedem en silenci. No sé si m’ofega més la notícia de la mort de la Isabelle o el pes de la responsabilitat que acaba de caure sobre nosaltres.



—A càrrec de l’empresa? - repeteixo xiuxiuejant.



El subdirector assenteix amb el cap.



—Fa unes setmanes va modificar el testament. Confiava plenament en vosaltres. Deia que representàveu l’empresa a l'excel·lència, que sou tot per aquesta imatge.



Surto de la sala amb el cap pels núvols. Tot ha passat massa ràpid. Fa només uns mesos buscàvem feina.

L’Archie m’agafa les mans.



—Millie, això no és casualitat. Si ens ha escollit és per alguna raó.



—Però no estem preparats- dic, amb la veu trencada-. Som models, Archie. No sabem dirigir una empresa internacional.



—No sabíem tampoc si seríem capaços de començar de zero a París - em respon amb seguretat-. I mira’ns.



A la nit gairebé no he dormit. Recordo la primera trucada de la Isabelle, la seva seguretat, la seva paciència cap a nosaltres, l’encoratjament per la feina ben feta. No era només una directora. Era un model a seguir.



L’endemà tornem a l’estudi. Aquesta vegada no com a models. El silenci és dens. Totes les mirades es claven en nosaltres.



La Cleo s’apropa.



—Si accepteu, no estareu sols. Tots volem que això segueixi a la normalitat.



Això em commou. No es tracta només de nosaltres. Es tracta de tot un equip. D’un projecte que vol portar la moda on mai ha arribat. D’una oportunitat que no es repeteix.



Miro l’Archie. Sé què està pensant. Té aquella mirada decidida que tant conec.



—Ho farem —diu finalment.



Respiro a fons.



—Sí. Ho farem. Però a la nostra manera. Tal com sabem.



Els mesos següents són els més intensos de la meva vida. Reunions interminables, decisions difícils, errors i aprenentatges. Ja no només desfilem sinó també creem, dirigim i mobilitzem tot l’equip.



Convertim la Silhouette en un grup per formar nous estudiants de modelatge. Apostem per la formació i l’experiència dels nostres models, perquè transmetin la nostra identitat.



No és fàcil. Hi ha moments d’equívoc. Hi ha crítiques i por de no estar a l’altura.



Però cada cop que entro a l’estudi, veig l’equip de treball i recordo perquè vam acceptar el càrrec i vam prendre el fil.



Un any després, asseguts a primera fila d’una desfilada a Milà, on el nostre projecte va començar. Aquesta vegada no som a la passarel·la.



Quan surt l’últim model i el públic esclata en aplaudiments, em sento orgullosa, del que hem aconseguit.



L’Archie m’agafa la mà.



- Això és la nova era —em diu.



Somric.



Per un moment, el soroll dels aplaudiments es fon amb els records.



Recordo la primera reunió en aquell estudi petit, quan encara no sabíem ni per on començar. Recordo els dubtes, les discussions fins tard, els dies en què semblava que tot s’ensorraria. I també recordo la primera vegada que un dels nous estudiants va caminar per la passarel·la amb aquella seguretat que abans només havíem imaginat.



Miro cap a la passarel·la buida. Les llums encara brillen, però l’escenari ja és d’uns altres.



I està bé.



Perquè, per primera vegada, entenc que el nostre lloc ja no és només allà davant. El nostre lloc és darrere de tot això: en cada model que surt, en cada decisió presa, en cada risc assumit.



—Ho tornaries a fer? —em pregunta l’Archie, encara sense deixar-me la mà.



El miro i ric suaument.



—Sense dubtar-ho.



Ell assenteix, com si ja sabés la resposta.



La gent comença a aixecar-se. Alguns dels nostres estudiants passen corrents pel passadís lateral, encara amb l’adrenalina a la veu. Ens veuen i ens saluden amb els ulls brillants.



En aquell instant entenc una cosa que abans no havia vist amb tanta claredat.



La passarel·la sempre semblava el final de la història.



Però en realitat només era el principi.