L’endemà arriba una claror càlida, gairebé sense sortir el sol, com si el dia també dubtés abans d’entrar a l'habitació. La Júlia obre els ulls lentament i, durant uns segons, no recorda res. Després, amb un flashback, tornen les rialles, el vídeo, el despatx del director, el nus a la gola… Però també torna aquella estimada abraçada de la Laia, aquelles petites coses que et canvien tot.

Es queda mig matí estirada mirant el sostre, el cor li batega més de pressa del que voldria, però no amb aquella deseperacio d’altres matins. Allarga la mà fins a la tauleta de nit i toca el quadern. El simple contacte li dona una estranya sensació com si hagués un fil que uneix la nena que escrivia contes amb la noia que ara intenta no enfonsar-se.

S’aixeca, es renta la cara amb aigua i es mira al mirall, te els ulls inflats, però hi detecta una cosa nova, determinació, encara que sigui minúscula.

A la cuina, la seva mare l’observa en silenci mentre remena el cafè.

—Dormida? — pregunta amb curiositat.

La Júlia dubta. Fins ara sempre havia dir “sí” per evitar aquelles converses incòmodes. Però avui nota el pes suau de la promesa feta la nit anterior.

—No gaire, però…. necessito parlar amb tu després.

La seva mare aixeca la vista, amb cara de preocupada, assanteix sense pressionar-la.

El camí a l'institut se li fa llarg. Cada pas és un negoci amb la por mentre que el carrer sembla el mateix de sempre: botigues obertes, autobusos plens, gent amb presses…. Però per a ella tot té una intensitat diferent, com si el món fos massa nítid.

Quan arriba a la porta, el murmuri la colpeja. No sap si són imaginacions seves o si realment algú la mira més del compte. Nota el mòbil vibrar a la butxaca. És un missatge de la Laia.

“Estic aquí. Si necessites sortir, m’avises.”

La Júlia inspira profundament i entra.

Els passadissos són un laberint de veus i passos. Algú riu darrere seu. Algú xiuxiueja. No sap si parlen d’ella, però el cos reacciona igualment: espatlles tibades, mirada baixa. Recorda, però, les paraules de la Laia: El que tu sents és real. I per primer cop no intenta convèncer-se que exagera.

A classe, la pantalla del projector s’encén. El professor parla d’alguna cosa que no arriba a processar. La Júlia obre la motxilla amb moviments mecànics. El quadern hi és. El treu i l’obre per una pàgina en blanc.

La mà li tremola quan comença a escriure.

“No sóc invisible.”

Les tres paraules ocupen el centre del full. Les mira una estona. Després hi afegeix:

“Encara que alguns vulguin fer-me petita.”

El soroll d’una notificació talla l’aire. Un noi de dues files més enrere riu mirant el mòbil. La Júlia nota com la sang li puja a les galtes. Durant un segon, pensa a aixecar-se i marxar. El cos li demana fugir.

Però no ho fa.

A la sortida, la Laia l’espera recolzada a la paret del pati. Quan la veu, li dedica un somriure que no és exagerat ni paternalista, només present.

—Com ha anat?

La Júlia s’encongeix d’espatlles.

—No ho sé. Estrany. He tingut por… però no tanta com pensava.

Caminen una estona sense rumb, tal com havien dit. S’aturen en una cafeteria petita on el vidre entelat difumina el carrer. Demanen dos cafès amb llet. La Júlia agafa la tassa amb les dues mans, buscant escalfor.

—He escrit —diu, gairebé sorpresa d’ella mateixa.

—Ah sí?

—Només una frase. Però… m’ha ajudat.

La Laia assenteix, com si fos la cosa més natural del món.

—Cada frase és una pedra menys a la motxilla.

La Júlia mira per la finestra. A l’altra banda del carrer, dos companys de classe passen rient. Un d’ells la veu. Durant un instant, les mirades es creuen. Ell no somriu. Tampoc es burla. Simplement la mira… i aparta la vista.

És un gest mínim. Potser insignificant. Però no hi ha rialla. No hi ha mòbil alçat.

—No sé què passarà —admet la Júlia en veu baixa—. Si tornaran a penjar coses. Si el director farà alguna cosa. Si tot empitjorarà.

La Laia juga amb la cullereta.

—No ho sabem. Però avui has entrat. Has escrit. I m’ho estàs explicant. Això ja està passant.

La Júlia deixa anar l’aire lentament. Té la sensació d’estar en equilibri sobre un fil: sota seu hi ha la por, davant seu la incertesa. Però darrere hi ha una mà estesa.

Quan surten de la cafeteria, el cel comença a ennuvolar-se. Un vent fi aixeca papers del terra. La ciutat canvia de color, com si es preparés per a la pluja.

—Vols que anem a parlar amb la tutora demà? —proposa la Laia.

La Júlia es queda quieta. Nota el pes de la decisió. No és petita. No és fàcil.

Mira el seu reflex difús al vidre d’un aparador. Ja no veu només la noia espantada de dies enrere. Tampoc veu una heroïna valenta. Veu algú en procés. Algú que tremola, però que encara camina.

—Demà… —repeteix.

El vent s’intensifica. Una primera gota cau a la vorera, fosca sobre el ciment clar.

La Júlia aixeca la vista cap al cel, sentint la humitat a la pell.

—I si comencem per explicar-ho a la meva mare aquesta nit?

La Laia somriu, amb aquella calma que no pressiona.

—Em sembla un bon començament.

Comencen a caminar mentre la pluja es decideix, suau però constant. No corren. No s’amaguen. Les gotes els mullen els cabells i les galtes, barrejant-se amb alguna llàgrima que ja no pesa igual.

La Júlia no sap si demà serà més fàcil o més difícil. No sap si el món canviarà o si haurà de lluitar cada pas. Però mentre avança sota la pluja, amb la Laia al seu costat i les paraules encara fresques dins el quadern, sent que alguna cosa s’ha desplaçat.

No és el final de res.

Potser és, simplement, el principi d’alguna cosa que encara no sap anomenar.