Arriba el punt que ja és el seu torn, es queda pensant si és necessari tot això, o només són “coses de nens” com tothom li deia. Entra per la porta amb la sensació que el món li cau a sobre i les petjades se li fan cada cop més pesades. Un cop ja és a dins, el director la rep amb un somriure forçat i de pocs amics, fent veure que el tema del qual tots dos anaven a parlar és irrellevant. Al moment en què seu, nota que l’ambient es torna dens i fred. Sense dir cap paraula, el director i l’alumne s’estan una bona estona aguantant-se les mirades, com si es tractés d’un joc. Després d’uns quants minuts eterns, el director deixa anar alè i comença la conversa:

—Uhmm… Bé, podries començar d’una vegada, no?

La Júlia amb veu tremolosa, i sense saber què dir, busca les paraules correctes mentre nota que les mans li suen cada vegada més.

—Emm… B-bé, doncs… doncs… V-v-olia explicar…

Interromp el director amb un crit:

—No tinc tot el dia, nena, espavila a parlar com és degut! O si no marxa d’aquí!

La Júlia es queda paralitzada davant aquella resposta inesperada i freda. Al cap d’un moment obren la porta; des del reflex de la finestra es veu una figura alta i prima amb la mà plena de llibres. És la secretaria.

—Perdoni, senyor Pep, però li estan trucant i diuen que és bastant urgent…

Després de tot aquest espectacle, el director la convida amb un to burleta a marxar. Ella, en canvi, té un nus al coll i no pot respirar, i sent la típica sensació que tothom detesta. Amb els ulls plorosos surt de l’institut, intentant mantenir la mirada baixa pels passadissos mentre xoca amb les persones com si fos un fantasma. L’aire fred de fora li colpeja la cara i durant un segon gairebé li sembla que li falta l’alè. Camina ràpidament, sense saber exactament cap a on va, només amb la necessitat urgent d’allunyar-se de tota aquella acumulació de gent que l’atabalen. El soroll de les veus encara li ressonen al cap, com si cada comentari fes més pes als seus passos. Tots parlaven del mateix tema: el maleït vídeo.

—Ei Júlia, maquest les fotos eh! Ja, ja ja, ja! — li criden pel carrer al camí anant cap a casa.

Sense poder reaccionar, marxa amb rapidesa perquè no acabi com els altres dies amb cops de puny i insults despectius. L’únic que ella vol és que tot aquest problema acabi d’una vegada, ja no pot aguantar gaire temps més.

Abans d’obrir la porta de l’edifici, es queda pensant a qui explicar-li els seus problemes. Qui l'escoltarà de veritat? Qui li creurà? Qui no la jutjarà? Totes aquestes preguntes li ronden pels seus pensaments. S’empassa el nus que li ofega la gola i avança fins a arribar el seu dormitori. S’asseu a la vora del llit, abraçant-se les cames, buscant una mica de companyia enmig d’aquell moment solitari, l'habitació resta en total silenci, només hi queden els seus pensaments i ella. Amb els ulls plens de llàgrimes i entre sanglots cada vegada més espaiats, s’eixuga les galtes amb la seva dessuadora. Sense poder veure bé, treu el mòbil de la butxaca i comença a teclejar un número de telèfon que fa dies que dubta a trucar. Finalment, es troba esperant la resposta de la que podria ser la solució dels seus problemes.

—Va Júlia, no t'amoïnis — es repeteix en el seu cap constantment.

Tanca fort els ulls, fins que respon una veu suau amb subtil calidesa:

—Júlia? - contesta des de l’altra línia telefònica.

Només de sentir la primera paraula, la Júlia esclata a plorar descontroladament un altre cop.

—Necessito la teva ajuda, si us plau… — aconsegueix dir a mitges.

—On ets? Ara vinc, no et preocupis.

La Júlia encara amb les mans tremoloses tanca el mòbil i el llença cap a l’armari, sabent que aquest aparell li ha causat tot els problemes que té. Però per primer cop en tot el dia, sent una sensació d’esperança, com una espelma en la foscor.