Entre la por i la ràbia



Diuen que he de sortir.



Que quedar-me a casa no és viure.



Que el món no sempre és com allò que em va fer mal.



Ara hi ha psicòleg, psiquiatra, doctora i educadora social. Hi ha cites apuntades a una agenda, diagnòstics escrits en papers, paraules que intenten explicar-me a mi mateixa: ansietat, depressió, trauma. Com si posar nom al que em passa fes que pesés menys.



Em diuen que no va ser culpa meva.



Que la meva ment va aprendre a sobreviure.



Que no estic trencada, que estic ferida.



Però la meva ment no calla.



No calla quan intento dormir.



No calla quan tot està en silenci.



No calla quan recordo les rialles, les mirades, el cercle tancant-se al meu voltant mentre ningú feia res.



El meu cap repeteix escenes com si encara estiguessin passant. A vegades les canvia, les empitjora, les allarga. Em convenç que alguna cosa dolenta passarà encara que estigui a la meva habitació, sola, amb la porta tancada.



Ells ho anomenen pensaments intrusius.



Jo ho sento com una guerra que no descansa.



I després hi ha la ràbia.



Ràbia perquè elles continuen amb la seva vida com si res.



Com si no haguessin destrossat la meva per dins.



Com si les rialles no haguessin deixat cicatrius.



Com si jo no estigués ara asseguda en consultes intentant aprendre a respirar sense por.



Elles viuen.



Surten.



Riuen.



Segueixen endavant.



I jo sóc aquí, reconstruint-me d’alguna cosa que jo no vaig trencar.



Aquesta ràbia em crema al pit. A vegades voldria cridar que no és just. Que no hauria de ser jo qui necessita ajuda. Que no hauria de ser jo qui carrega diagnòstics mentre elles no carreguen res.



Però la ràbia gairebé sempre acaba convertint-se en culpa.



Culpa per preocupar la meva mare.



Culpa per veure-la cansada.



Culpa per sentir que sóc un problema més a la seva vida.



Culpa per no estar millor, per no avançar més ràpid, per no ser la filla que simplement està bé.



A les sessions em diuen que entenen com de dur és per a mi. I ho diuen de veritat. Em miren com si sabessin que cada pas em costa el doble. Em recorden que ja m’estic esforçant, que venir és un esforç, que parlar és un esforç, que continuar viva és un esforç.



Però també em diuen una cosa més.



Que sense el meu esforç no en sortiré.



I fa mal escoltar-ho, perquè sento que ja estic fent tot el que puc. I al mateix temps sé que tenen raó. Que ningú pot caminar per mi. Que ningú pot fer callar la meva ment per mi. Que ningú pot afrontar les meves pors si jo no faig el pas, encara que sigui tremolant.



No és que no vulgui millorar.



És que tinc por de tornar-me a trencar.



Estic cansada de confiar.



Cansada d’intentar-ho.



Cansada que el meu cap no em deixi descansar.



Però tot i així continuo anant-hi.



Continuo asseguda en aquella cadira.



Continuo parlant encara que la veu em tremoli.



Continuo intentant creure que algun dia la ràbia farà menys mal i la ment farà més silenci.



Potser això també és valentia.



Encara que no ho sembli.



Encara que no ho senti així.



I si el futur no és llum, sinó només una altra habitació tancada?



Si el silenci no arriba i la guerra només aprèn a disfressar-se?



Potser no hi ha recompensa, ni justícia, ni equilibri. Potser només hi ha dies que pesen i un cos que continua respirant per inèrcia. Potser sanar no és florir, sinó aprendre a caminar amb les restes clavades sota la pell.



I fa mal.



Fa mal perquè ningú tornarà enrere.



Fa mal perquè el que es va trencar no sona igual encara que l’enganxis.



Potser no hi ha final bonic.



Només resistència.