En primer i segon el bullying era constant i tenia nom i cognoms, eren tres noies (per dir-les d’alguna manera) tot i que no aixecaven gaire la veu, sabia que parlaven de mi. Els insults els rebia gairebé cada dia, a vegades directes, altres vegades disfressats de bromes, i fins i tot amenaces. Mirava el rellotge desesperada esperant que sonés el timbre del pati, com si això em pogués salvar d’alguna cosa, ja no només perquè patia bullying sinó perquè estava sola, tot i estar envoltada de gent; era invisible, menys per a elles.
Recordo les converses que hi havia entre elles, els professors i jo, i com manipulaven perquè no tinguessin conseqüències pels seus actes. També recordo la sensació d’estar fent alguna cosa malament només per explicar el que em passava. Al final de tantes converses vaig aconseguir que el malson s’acabés, de moment, ja que direcció va amenaçar que, si no paraven, els posarien un expedient.
Però, com molt bé sabia, no s’acabaria aquí el meu patiment. A tercer van aprendre a fer-me bullying sense que es veiés o es notés per a la resta del món. Ja no insultaven, no en veu alta, ara reien quan passava i es miraven entre elles, baixaven la veu just quan m’hi acostava. A vegades era una rialla silenciosa, altres una mirada que em feia sentir incòmoda, malament i que no mereixia viure. Una vegada em van envoltar al pati, elles i una classe sencera, i ningú va dir res, ningú va veure res o ningú va voler veure-ho.
Això va ser el pitjor, que des de fora semblava que tot estava bé. Quan tornava a casa, el cos ja no aguantava més. L’ansietat m’oprimia el pit i el cap no parava de sobrepensar. Llavors van arribar els atracaments. No perquè tingués gana, sinó perquè necessitava omplir alguna cosa. Menjava ràpid, sense pensar, com si el menjar pogués tapar tot el que m’havia passat durant el dia: les rialles, les mirades, el sentir que no mereixia viure.
Després venia la culpa. Sempre venia.
La depressió es va tornar constant. No era només tristesa, era cansament, buit, una sensació de pes que no em deixava ni aixecar-me del llit. Hi havia matins en què obrir els ulls ja era massa i només desitjava desaparèixer. Pensava en l’institut i el meu cos es quedava immobilitzat, sentia taquicàrdies i com cada cop em costava més respirar. Cada matí recordava tot el que havia passat en aquell institut tot i intentar passar dels records, el meu cap no podia parar de pensar i recordar.
A quart vaig anar una setmana a classe. Només una. Va ser suficient perquè tot tornés de cop. L’edifici, els passadissos, les classes… Tot em feia sentir aquell dolor un altre cop. Però en aquell curs alguna cosa va canviar, no hi havia bullying, però estava sola, estava enfonsada, era invisible per a la gent. Anar a aquell lloc em treia més vida cada dia. Era com tornar a un lloc on una part de mi havia mort.
Per això vaig decidir fer classes a casa.
No va ser rendir-me, va ser sobreviure. Des de fora semblava una cosa divertida, havia d’aguantar comentaris com: que bé a caseta, mira-la, no ha de fer res. Però per dins va ser acceptar que l’institut s’havia convertit en un lloc que la meva ment associava amb el dolor i que era invisible, no perquè ningú em veiés, sinó perquè ningú sabia el que estava passant dins meu.
Aquest només era el principi de la meva trista vida.
