L’endemà al matí, el despertador sona i ell es desperta amb una sensació estranya: lleugerament nerviós, però amb esperança. No és aquella pressió al pit que l’obligava a quedar-se uns minuts més sota els llençols. Aquesta vegada obre els ulls gairebé de seguida. Es queda mirant el sostre uns segons, recordant tot el que ha viscut els últims dies. No està tot resolt, però hi ha alguna cosa diferent: ja no se sent paralitzat.

Es mira al mirall mentre es renta la cara. La seva imatge és la de sempre, però la mirada sembla més clara. Ja no intenta convèncer-se que tot està bé; simplement accepta que està en procés. I, sorprenentment, això li dóna tranquil·litat. Entén que no ha de fingir fortalesa constantment. La força també pot ser silenciosa.

Mentre esmorza, escolta la veu del seu pare parlant de les notícies i el soroll dels coberts contra el plat. Abans aquests sons li passaven desapercebuts; avui els percep amb més atenció. Decideix no mirar el mòbil. Prefereix estar present. És un detall petit, però sent que és una manera de començar el dia amb consciència.

A l’institut, entra a classe amb una actitud diferent. No camina amb el cap cot, sinó que mira al voltant. S’asseu i treu els apunts amb una determinació tranquil·la. Participa quan sap la resposta i, quan no, no s’enfonsa. S’adona que equivocar-se davant dels altres no és tan terrible com imaginava. Ningú el jutja tant com ell mateix ho feia.

Al pati, veu la Laia asseguda sola en un banc. El cor li batega ràpid, però ja no interpreta aquest batec com un senyal de perill. És només emoció. Durant uns segons dubta. Podria girar-se i fingir que no l’ha vista. Però pensa en tot el que ha après: si no fa res, res canviarà. Respira profundament i s’hi acosta.

—Hola —diu, amb un somriure sincer.
—Hola! —respon ella—. Com estàs avui?
—Millor… crec que millor.

La conversa flueix amb naturalitat. Parlen de classes, d’un examen que s’acosta, d’una sèrie que tots dos han començat a veure. En un moment donat, ell s’atreveix a explicar que últimament ha estat pensant molt en el futur. No entra en detalls, però és honest. Ella l’escolta sense jutjar-lo i comparteix que també té dubtes. Aquella confessió senzilla crea una complicitat nova. Quan s’acomiaden, ell nota una calidesa al pit. No és eufòria, és satisfacció.

A la tarda, a casa, el seu pare torna a parlar del futur. Però aquesta vegada la conversa és diferent.

—Has pensat més en el que vols fer? —pregunta el pare.

Ell inspira abans de respondre.

—Sí… però encara no ho tinc clar. Només sé que vull trobar alguna cosa que m’agradi de veritat. I estic intentant descobrir-ho.

El seu pare assenteix amb tranquil·litat.

—No cal que ho decideixis tot ara. El més important és que pensis i que t’escoltis.

Aquelles paraules el reconforten. Durant molt de temps havia sentit la pressió de tenir respostes immediates. Ara entén que pot permetre’s dubtar. Que créixer no és tenir-ho tot clar, sinó aprendre mentre avança.

Més tard, a la seva habitació, obre la llibreta on ha començat a escriure. Afegeix una nova frase: “Avui he fet el pas.” Sembla una frase simple, però per a ell significa molt. Escriu també: “No necessito ser perfecte per començar.” Mentre escriu, sent que ordena els seus pensaments. Cada paraula és una prova que està intentant entendre’s.

Aquella nit, estirat al llit, reflexiona sobre el dia. No ha estat extraordinari. No hi ha hagut cap gran esdeveniment. Però, dins seu, sí que hi ha hagut moviment. Ha participat, ha parlat, ha estat honest. Ha afrontat petites pors i ha comprovat que el món no s’ensorra per això.

Tanca els ulls i pensa en el futur. Encara és incert, però ja no li sembla una amenaça. És com un camí que s’estén davant seu, potser amb corbes i obstacles, però també amb oportunitats. Entén que no ha de recórrer-lo tot avui. Només ha de fer el següent pas.
I amb aquest pensament, deixa que el son l’envolti. Aquesta vegada no fuig dels seus pensaments. Els accepta. Sap que encara hi haurà dies difícils, però també sap que té eines per afrontar-los. Per primera vegada en molt de temps, no se sent perdut. Se sent en camí. I això és suficient.