Fa més de cinc minuts qué és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber que fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.

Fa més de deu minuts que és assegut al sofà i encara no sap que fer amb les mans. Les frega contra els pantalons, les creua, les torna a separar. Té el cos rigid, com si estigués preparat per aixecar-se d’un moment a l’altre. El sofà és massa tou i li provoca una sensació estranya, com si s’enfonses lentament. Això el posa nerviós. No li agrada sentir que perd el control, ni tan sols en una cosa tan simple com seure.
Mira la sala amb atenció, intenta fixar-se en qualsevol detall que el distregui. Les parets són clares i gairebé, hi ha un planta en una cantonada que sembla artificial i una taula amb revistes antigues. A sobre de tot, el rellotge. El seu tic-tac constant li ressona al cap. Cada segon que passa li recorda que és allà, que hi a pres una decisió que feia temps que evitava. El so del rellotge sembla exagerat, gariabé incisiu i li provoca un nerviosisme subtil que es barreja amb la por de ser jutjat.
Pensa, un cop més, que podria marxar. Ningú el vigila. Ningú li ha demanat explicacions. Podria aixecar-se, sortir per la porta i tornar al carrer, on tot li resulta més familiar. Tornar a casa, a la seva habitació, on pot fingir que tot està bé. pero sap que això només seria una mentida. I ja està cansat de fer-ho. També sent curiositat, una mena de pressentiment que, si es queda i parla, alguna cosa dins seu podria canviar.
Respira fons. Intenta ordenar els pensaments, pero tot és confús. No hi ha cap problema concret que pugui explicar fàcilment. No és una discussió amb algú, ni una mala nota, ni cap situació greu. És una sensació constant de buit, de cansament mental, de no saber que fer amb la seva vida. Fa mesos que se sent així, com si avancés sense rumb, fent el que toca perque és el que s'espera d’ell.
Recorda com abans tot semblava més senzill. Ara, en canvi, tothom li parla del futur. Professors, pares, familiars. Tothom li pregunta que vol fer, que vol estudiar, que serà de’ll. I ell no ho sap. I no saber-ho li genera una pressió constant. Té la sensació que va tard, que ja hauria de tenir les coses clares. També pensa en els seus amics, alguns semblen tenir-ho tot clar, altres no, pero ell mai no ho mostra. Aquesta idea li provoca un sentiment de connexió i a la vegada de solitud: no és l'únic que té dubtes, pero sent que ningú no ho comparteix realment amb ell.
—Ja pots passar —-li diuen des del passadis
S'aixeca lentament. Nota com el cor li batega més fort de lo normal. Entre en una habitació petita, senzilla, amb una taula, dues cadires i una finestra per on entra una llum suau. L’ambient és tranquil, gairebé massa. La persona que l’espera li parla amb veu calmada i li indica que s’assegui.
Durant uns segons, no diu res. El silenci pesa. pero finalment parla.
—-No sé ben be que em passa—-diu—-, pero no estic be.
I comença a explicar-se. Al principi ho fa amb frases curtes i desordenades, pero a poc a poc les paraules surten soles. Explica els dubtes, la por de no estar a l’altura, la sensació de no encaixar. Quan acaba, no té respostes clares, pero sent que ha deixat anar una part del pes que portava a dins. Observa la finestra i nota com els raigs de sol es projecten suaument sobre la paret. Aquesta sensació mínima de la llum el fa sentir que hi ha alguna cosa positiva en el futur, encara que sigui petit. És un sentiment d’escalfor que mai no havia notat abans en una situació així.