Aquell matí quan vaig arribar a l’escola el jan no hi estava, vaig anar corrent a parlar amb la maria i em va dir que estava malalt que només tenia una mica de febre, va ser la pitjor notícia. El dia va estar bé, tothom estava més content, vaig jugar amb tots, però em faltava el meu amic jan. Quan vaig arribar a casa el primer que vaig fer va ser trucar al jan per veure com estava.

Hola, jan com et trobes?-li vaig preguntar trist

Holajoel,buenoestic cansat però seran pocs dies

Em va costar assumir que estaria sol un altre vegada a classe, la veritat és que em fa por que li passi alguna cosa al jan. Mentre esticbrenanttoquen el timbre. Vaig anar corrent pensant que seria el jan però a l'obrir la porta estava el Marcel.

Holajoel

Què fas aquí?-li vaig dir sorprès

Volia parlar amb tu

Passa-li vaig respondre

Aquella tarda va ser estranya, elmarcelsemblava molt penedit, em va demanar perdó moltíssimes vegades i em deia de tornat a ser amics i de què li doni una oportunitat, jo no tenia res a perdre perquè a mi el que m’importava era el meu millor amic, el jan. Va marxar i em va dir que demà podríem jugar junts.

Al matí següent a l'arribar a classe la maria em va dir que volia parlar amb mi, però que nom'espentes.

Joel no vull que et posis trist,vale?-em va dir seria

Vale

El jan està a l'hospital -com? Li vaig dir sense deixar-li acabar.

Si, li estan fent unes proves perquè s’ha posat pitjor, però ja veuràs com nopasares

Aquella va ser la notícia que mai pensaria que me la donarien. A l'arribar a casa em vaig posar a plorar, vaig demanar-li a la meva mare que si podíem anar a l'hospital a veure’l. Quan vam arribar al metge estava adormit, em va fer molta pena, no m’ho podia creure, vaig estar tota l'estona al seu costat fins que es va aixecar. Em va dir que gràcies per quedar-me amb ell. Jo no podia marxar i deixar-loalla, li vaig demanar a la mare que si podia quedar-me amb ell, a més a més era divendres. Vaig passar tota la nit amb ell. Al dia següent al mig dia em va venir a buscar la meva mare, això no se m'estava fent fàcil la veritat.

El Jan ja fa dues setmanes que està a l'hospital, cada dia a classe son normals, començo a jugar amb tots, a les tardes quedo amb el Marcel... es molt estrany des que va aparèixer el Jan tot va canviar a millor, en canvi, ell ara esta a l'hospital sol no gaire perquè vaig cada dia a jugar amb ell i els cotxesperono em sembla gens just per ell, que ho ha canviat tot a be i ell estàrebrenaixo.

Aquell dilluns al entrar a classe la maria feia cara estranya,

Joel, vine un moment- em va dir fluixet

Em vaig apropar a ella amb por, cada vegada que algú em cridava últimament, era per dir-me alguna notícia dolenta sobre el Jan.

-he parlat amb la mare del jan, avui li fan unes proves perquè sembla que ja està millor

Va ser genial, no m’ho esperava per res, el Marcel se'm va apropar nerviós, em va dir si podia acompanyar-me a veure al jan a l’hospital. Em semblava absurd i que el jan no voldria, però em sabia greu dir-li que no, ja que últimament sabia estat portant molt be amb mi. Al final li vaig dir que si

De camí a l’hospital em vaig adonar d’una cosa: tot estava canviant, i jo no sabia si era per a bé o per a mal. Només sabia que el Jan seguia allà dins, lluitant. I que jo hi seria al seu costat sempre i que faria el que fos per ell. Quan vam arribar a l’hospital, la mare del Jan ens va rebre al passadís, semblava molt preocupada. Vaig entrar a l’habitació, El Jan estava estirat al llit, més dèbil que el dia anterior. Les màquines feienpip,pip… molt suaument, com si fossin a parar fe funcionar. Tenia els ulls mig tancats, però quan va sentir la nostra veu, els va obrir una mica.

Heu vingut- va dir molt suau- va dir – os vull dir una cosa, però no vull que estigueu tristos, m’han diagnosticat Càncer de sang.

Només escoltar Càncer em vaig posar a plorar, no podia ser veritat,

No ploris, em va dir - els metges m’estan cuidant molt i encara hi ha possibilitats de trobar-hi una solució.

Jan no vull que et passi res- li vaig dir sense ganes de parlar

Ni jo, però no et preocupis, em deia per calmar-me – si algun dia no em desperto no vull que estiguis malament, hem fet tot el possible, i gràcies a tu també.

Vaig sortir de l’habitació amb el Marcel. Cap dels dos deia res. Només caminàvem pel passadís. Aquella nit, a casa, no vaig sopar. No tenia gana. Em vaig tancar a l’habitació, vaig agafar el cotxe vermell del Jan i el vaig posar a la tauleta de nit. Em semblava que, si el tenia a prop, ell estaria una mica millor, va ser la pitjor nit, no podia parar de plorar estava destrossat. I per primera vegada, vaig tenir por de debò. Por d’un futur sense ell. Por que aquell “si un dia no em desperto” no fos només una frase… sinó una possibilitat real. No podria viure sense ell, em culparia de tot, com si tan dolent com jo he passat li toques a ell per culpa meva.