L’endemà al matí, en Toni es despertà abans que toqués el despertador. Durant uns segons no recordà on era, però de seguida li tornà tot al cap: el mapa, la brúixola, la fotografia, les notes… i la Pedra del Diable. Notà una estranya pressió al pit, una barreja d’emoció i por que no l’havia deixat dormir gaire bé. Mirà per la finestra. El cel estava clar, però el bosc, al fons, semblava més fosc que mai.



Va esmorzar gairebé sense parlar. La Maria li preguntà si es trobava bé, i ell respongué que sí massa ràpid. No volia explicar res. Era un secret que només compartia amb els seus amics.



A la plaça, l’Oriol, la Jana i el Marc ja l’esperaven. No hi havia rialles aquell dia. Només mirades serioses i un silenci carregat de preguntes. Sense dir gaire res, començaren a caminar cap al bosc.



Al principi, el camí era fàcil. El sol entrava entre les branques i es veien papallones volant d’un costat a l’altre. Però a mesura que s’endinsaven, el soroll del poble quedava enrere i el silenci es feia més pesat. Ja no se sentien ocells. Només el cruixir de les seves passes.



Quan arribaren a la clariana, tots es quedaren quiets.



La Pedra del Diable era enorme. Molt més del que semblava al mapa. Tenia esquerdes profundes i una forma estranya, com si algú l’hagués col·locada allà expressament fa molts anys. L’aire al seu voltant era més fred.



En Toni s’acostà lentament. Sentia que la pedra l’atreïa d’alguna manera. Sense pensar gaire, tragué la clau de la butxaca. El metall estava fred, més fred del que hauria d’estar.



Al centre de la roca hi havia una escletxa fina. No semblava un pany… però tenia la mida exacta.



—Toni… —digué la Jana, amb veu insegura.



Ell empassà saliva i introduí la clau.



Va encaixar perfectament.



En aquell moment, el vent bufà amb força. Les fulles començaren a girar al seu voltant com si formessin un cercle. La clariana s’enfosquì, tot i que el sol encara brillava al cel.



En Toni girà la clau.



El soroll que sortí de la pedra no era normal. Era profund, com si vingués de sota terra. Les esquerdes començaren a il·luminar-se amb una llum blavosa molt feble que anava creixent a poc a poc.



La terra tremolà lleugerament.



De dins de l’escletxa començà a sortir una ombra. No tenia forma clara. Era com fum espès, però es movia amb intenció. S’estengué pel terra, pujant lentament pels arbres.



El Marc feu un pas enrere. L’Oriol es quedà paralitzat. La Jana agafà el braç d’en Toni.



L’ombra s’aturà davant d’ells.



I llavors aparegué una llum blanca al costat de la pedra. Era una figura d’una dona vestida de blanc. No tocava el terra. El seu rostre era pàl·lid, però els seus ulls eren tranquils.



—La porta no havia de tornar-se a obrir —digué amb una veu suau que semblava arribar de molt lluny.



—Nosaltres no sabíem… —començà en Toni, amb la veu tremolosa.



La dona el mirà directament.



—Ara sí que ho saps. I només tu la pots tancar.



L’ombra es movia cada cop més ràpid, com si estigués guanyant força. L’aire era tan fred que costava respirar.



En Toni agafà la clau amb totes dues mans. Estava gelada, però no la deixà anar. Pensà en els seus amics. Pensà en Can Roca. Pensà en tot el que podia passar si no feia res.



Amb un crit curt, girà la clau en sentit contrari.



La llum blava començà a desaparèixer. L’ombra sacsejà com si patís. Un so agut, gairebé impossible d’escoltar, omplí l’aire.



El vent s’aturà de cop.



La pedra deixà de brillar.



Tot quedà en silenci.



La dona vestida de blanc mirà en Toni i assentí lentament.



—Això només és el principi —digué.



I desaparegué com si mai no hagués estat allà.



Els quatre amics es quedaren quiets durant uns segons eterns. El bosc tornava a sonar normal. Els ocells tornaren a cantar, com si res hagués passat.



—S’ha acabat…? —preguntà el Marc.



En Toni mirà l’escletxa.



Encara hi havia una esquerda petita.



Mirà la seva mà.



La clau ja no hi era.



La buscà pertot arreu, però havia desaparegut completament.



Tornaren al poble en silenci. Quan en Toni arribà a Can Roca, sentí una sensació estranya. La finestra del passadís secret estava oberta. Ell recordava haver-la tancat.



Aquella nit li costà molt dormir. Sentia el bosc darrere la finestra, com si respirés lentament.



Quan finalment estava a punt d’adormir-se, sentí un petit soroll a la tauleta de nit.



Un clic.



Girà el cap molt a poc a poc.



Allà, al costat del llit, hi havia la clau.



Però ara no estava oxidada.



Brillava amb una llum blava molt suau.



I, des del fons del bosc, es sentí un altre clic.



Com si una altra porta s’hagués obert.