Si hi havia al món una cosa que en Toni odiava profundament era aquesta mena de presó infernal a la qual els humans amb feina fixa se senten abocats, com a mínim un cop l’any. Aquesta era la seva veritable creu, l’imponderable sense solució. El mes de vacances era, per a ell, una tortura de dimensions secretes i cruels.

Per a ell, aquell mes sencer sense l’escola no significava repòs, sinó un precipici. Un buit on el temps semblava aturar se i on cada jornada s’assemblava massa a l’anterior.



Amb els seus dotze anys, en Toni no compartia l’alegria dels seus companys. No fantasejava amb platges ni amb torrons, ni amb hores interminables jugant. Ell l'únic que feia era estimar la seva rutina, els horaris, la sensació reconfortant d’aprendre coses noves cada dia. Fins i tot els deures li eren un refugi. Per a ell, les vacances, en canvi, el feien sentir extraviat.



Quan els seus progenitors, la Maria i en Joan, van anunciar que passarien tot l’agost en un llogaret muntanyenc anomenat Aiguafreda, en Toni va saber que aquell estiu seria especialment llarg. El lloc era menut, silenciós i, aparentment, buit. Massa buit, per a ell.



Can Roca, el lloc on s’allotjaven, semblava sortit d’una altra època, d’una època una mica antiga. Tenia murs gruixuts de pedra, terres que feien soroll en caminar i també hi havien finestres petites per on entrava una llum estranya.

El primer dia, mogut per l’avorriment, en Toni va començar a investigar-la. Al soterrani va trobar un cofre ple de fotografies antigues i cartes escrites amb una lletra fina. Però la troballa més sorprenent va ser quan, sense voler, va empènyer una estanteria del menjador i va descobrir una entrada amagada.



Aquest senderet portava a una cambra diminuta amb una finestra que donava directament al bosc. En Toni va sentir un calfred. Una veu interior li deia que aquella casa tenia secrets.



El dia següent, va anar a la plaça del poble, va conèixer l’Oriol, la Jana i el Marc. Amb ells va descobrir el riu, la vella església i una història popular: la llegenda de la Pedra del Diable. Aquella mateixa tarda, sota una roca al bosc, van trobar una clau oxidada.



Quan la clau va encaixar just a la porta del pas secret de Can Roca, en Toni va comprendre que l’avorriment de les vacances havia acabat ja.



I que potser s’havia equivocat des del principi.



Aquella mateixa nit, mentre la casa estava en silenci i el bosc semblava respirar lentament darrere les finestres, en Toni gairebé no va poder tancar l’ull. La imatge de la clau oxidada tornava una vegada i una altra al seu pensament, com si l’estirés cap a un futur diferent.

Sentia que Can Roca no era només una casa vella, sinó un espai carregat de records, d’històries no explicades i de misteris que havien esperat durant anys a ser descoberts.



Encara quedaven molts racons de la casa per explorar, algunes veus del poble per escoltar i camins del bosc que encara no havien trepitjat. En Toni ho intuïa: allò que havia començat amb una clau era només el principi d’alguna cosa més gran.