Andrew va aparcar el seu Mercedes a l’entrada. Vaig obrir la porta corrents abans que em pogués dir res; vaig anar directa cap a la cuina a preparar el dinar. Desitjava que no fes cap comentari més i que tot quedés enrere, però sabia que això no seria possible. Ell va entrar darrere meu amb les bosses de la compra, les va deixar i em va llançar una mirada de llop, i va exclamar:

—Et recomano que no t’hi fiquis o no et cridin. M’has entès?

Em va espantar una mica en pujar el to de veu.

—Ho he entès, només volia saber més de tu i la teva història, ho sento molt.

No ho sentia pas.

Ell va pujar les escales tot nerviós, i jo vaig començar a fer el dinar. Se’m fa tardíssim! Al cap de 10 minuts ja estava el dinar a taula i la Nina tocant el timbre, ja havia tornat.

No m’esperava el que aquella tarda passaria. La Nina em va dir que hi havia molta pressa per fer la moguda aquella de l’Andrew i ho havíem de deixar tot preparat per aquella mateixa nit.

—Aquesta nit? —vaig preguntar, notant com el cor s’accelerava.

—Sí. No podem esperar més —va dir la Nina, amb una seguretat que em va deixar pensativa—. Vull que preparis la festa sencera. Tot ha de ser perfecte. Ningú no pot saber res.

Mentre m’explicava tot, anava mirant les escales, per assegurar-se que ell no baixava.

—Els convidats arribaran a les nou. El jardí il·luminat, la taula preparada amb totes les copes, la música preparada… i el pla en marxa.

Va pronunciar les últimes paraules amb un to més fluix, gairebé sense moure els llavis.

—Ho tindré tot a punt!

—Confio en tu, Millie. No podem fallar ara.

Va pujar a la seva habitació sense afegir res més. Jo em vaig quedar quieta uns segons, pensant totes les coses que havia de fer aquella tarda.

Mans a l’obra, em vaig dir a mi mateixa. Vaig pujar a la meva habitació, vaig treure els materials de la meva bossa, i també vaig treure la llibreta i el bolígraf. Vaig dibuixar uns plànols i unes notes que em farien de guia. Vaig sortir de la meva habitació per comprovar unes mesures i tenir localitzada la porta de sortida ràpida.

Començava a estar nerviosa. Van passar hores i hores i se’m van fer les 7:30. Ara toca córrer.

—Molt bé, Millie, estic orgullosa. Et veig centrada i treballadora. Recorda que ningú podrà sortir del jardí i tampoc apropar-se al jardí del darrere.

Em vaig sentir molt bé en escoltar aquelles paraules tan boniques de la Nina.

—No t’amoïnis, Nina, tot preparat i controlat.

Segon pas: la festa!

De sobte vaig veure com s’apropava l’Andrew. Semblava que em volia dir alguna cosa, però estava nerviós. Jo també ho estava.

—Millie —va escopir mirant-se els peus.

—Vull que sàpigues que jo no soc la persona que era abans. He canviat i ja ho he deixat tot enrere. Si us plau, si la Nina t’ha dit alguna cosa dolenta de mi no la creguis, i no feu tonteries.

Vaig veure por als seus ulls, por de nosaltres, por del que podia succeir en hores o dies.

—Vaja, no pensava que seguies pensant en la nostra íntima conversa. Millor oblida-te’n.

Va marxar perquè la seva dona l’estava cridant des de dalt de l’escala. Em vaig sentir alleujada.

Ja eren les 8:14, només faltava la decoració del jardí. Els aperitius i les begudes per la festa ja estaven a punt. La Nina va venir a supervisar que estigués tot al seu gust.

—Està quedant tot perfecte —va dir alegre, picant-me l’ullet.

Darrere seu estava l’Andrew amb cara seriosa. Ell no va dir res.

La música va pujar lleugerament de volum i les converses es van dispersar pel jardí. El vent movia suaument les cortines del porxo. Jo caminava amb una safata a les mans, aparentment tranquil·la. Cada pas estava mesurat. Cada mirada, calculada. Em vaig assegurar que tothom tingués alguna cosa a les mans, que ningú es fixés en els detalls que realment importaven.

La Nina es movia amb elegància entre els grups, parlant fluix, somrient, tocant braços amb naturalitat. Però els seus ulls buscaven els meus constantment. Només un segon de contacte visual era suficient per recordar-me que no hi havia marge d’error.

L’Andrew es va quedar uns instants quiet al centre del jardí. Observava. No sabia exactament què buscava, però estava alerta. Va mirar la porta del darrere. Després la tanca. Després a mi.

Vaig apartar la mirada abans que pogués interpretar res.

Un dels convidats va demanar més beguda. Vaig entrar a la cuina. L’aire a dins era diferent, més dens. Vaig comprovar que tot seguís al seu lloc. Que res s’hagués mogut. Que ningú hagués entrat on no tocava.

Tot continuava exactament com havia de continuar.

Quan vaig tornar al jardí, la Nina ja estava preparada. Ho vaig notar en la seva postura. En la manera com sostenia la copa. En la calma aparent que li envoltava els gestos.

El rellotge marcava les 9:23.

Encara faltaven alguns minuts.

L’Andrew es va apropar a la tanca lateral, com si volgués comprovar alguna cosa. El meu cor es va disparar. Va tocar el pany. El va moure lleugerament.

Tancat.

Va fer una mitja rialla, com si s’estigués imaginant coses.

—Tot molt controlat, avui —va dir en veu baixa quan va passar pel meu costat.

—És la festa de la Nina —vaig respondre—. Li agrada tenir-ho tot sota control.

Ell va assentir, però la seva mirada es va quedar clavada en mi un segon més del normal.

Algú va començar a aplaudir des del menjador. La música va canviar. Era el moment previst perquè tots es desplacessin cap a l’interior. Exactament com estava calculat.

La Nina va aixecar la veu, radiant.

—Gràcies per venir! Ara passarem dins, que encara queda el millor!

Les paraules van sonar lleugeres, festives. Però jo sabia que pesaven.

Un a un, els convidats van entrar. Les rialles es van concentrar dins la casa. El jardí va quedar gairebé buit.

Gairebé.

L’Andrew es va girar per mirar el cel fosc un últim instant abans d’entrar.

La Nina em va fer el senyal.

Petit.

Precís.

Irrevocable.

Vaig notar com el pols em tremolava, però no vaig dubtar. Tot estava al seu lloc. Tot havia estat preparat amb hores d’antelació. Cada detall tenia una funció. Cada moviment estava pensat.

Les llums del jardí van vacil·lar un segon.

Només un segon.

Suficient.

Des de dins arribaven rialles, copes que brindaven, música més alta. Ningú mirava cap a fora.

Ningú escoltava el que realment estava passant.

I en aquell instant, amb la casa plena de gent i el jardí en silenci, vaig entendre que la festa no era el que semblava.

No era una celebració.

Era una espera.

I tot just acabava de començar.