L’endemà del meu primer matí amb l’Andrew em vaig despertar amb una sensació estranya. Era com si algú —o alguna cosa— m’estigués observant mentre dormia. El sol de novembre entrava tímidament per la finestra petita de la meva habitació. Recordava les paraules de la Nina: no l’havia de tocar. No sabia per què, però tenia clar que no era segur.

Em vaig vestir amb roba còmoda. Les sabatilles xisclaven lleugerament mentre baixava les escales. La casa estava en silenci; només se sentien els meus passos i algun eco llunyà.

A la cuina, l’Andrew ja havia preparat el cafè. El seu somriure era amable, però els ulls havien tornat a aquella expressió seriosa que tant em desconcertava.

—Bon dia —em va dir.

—Bon dia —vaig respondre amb veu baixa, una mica nerviosa.

Vaig agafar el cafè que m’oferia i vaig mirar cap al jardí. El jardiner era allà, vigilant, amb la regadora a la mà. Quan em va mirar, un calfred em va recórrer l’esquena.

—La Nina no tornarà fins a la tarda —vaig dir, intentant trencar el silenci.

—Ho sé —va respondre l’Andrew—. Vols que fem alguna cosa divertida aquest matí?

Vaig assentir. Era el moment perfecte per conèixer-lo millor… i, si podia, treure-li una mica d’informació.

—Em donaré una dutxa calenta —vaig dir—. Després em podries acompanyar a fer uns encàrrecs que m’ha deixat la Nina. Et sembla bé?

—Sí, sí, perfecte!

Vam sortir de casa una estona després. El matí era fred, però el cel estava completament clar. L’Andrew caminava tranquil al meu costat, amb les mans a les butxaques, camí del cotxe. Jo, en canvi, tenia el cap ple de pensaments i em sentia incòmoda.

—Quins encàrrecs són? —va preguntar.

—Coses senzilles —vaig respondre—. Comprar coses per a la festa, recollir un vestit de la tintoreria i preparar el dinar.

—Espera… quina festa? —va dir, molt sorprès.

—La Nina no t’ha dit res? Aquest dissabte farà la festa de primavera. Invitarà les seves amigues i m’ha demanat que prepari les invitacions.

—No m’ha avisat de res, però em sembla bé. Posem-nos mans a l’obra —va dir entusiasmat. Aquella actitud em va agradar—. I tu, no voldries convidar ningú?

—No tinc gaire gent —vaig admetre—. L’única relació que tinc amb l’exterior sou tu i els companys de feina.

El seu rostre va canviar lleugerament, com si li fes pena.

—Doncs menys feina per a nosaltres, no? —vaig dir sense pensar, i tot seguit vaig pujar al cotxe per dissimular la vergonya.

El seu Mercedes feia olor de romaní, i m’encantava. Primer vam recollir el vestit que la Nina portaria a la festa, delicat segons ella. Després vam anar al supermercat a comprar aperitius i menjar, i finalment vam passar per la botiga de decoració.

Va ser durant la tornada quan em vaig llançar a la piscina sense pensar-m’ho dues vegades.

—Andrew —vaig dir, nerviosa—, et puc fer una pregunta?

—És clar.

—Has comès mai algun delicte?

Es va aturar un instant. Només un segon, però prou perquè jo ho notés. Després va reprendre el pas.

—Depèn del que entenguis per “delicte”.

—Això no és una resposta —vaig dir, intentant semblar despreocupada.

—Tampoc era una pregunta senzilla.

El vaig mirar de reüll. El seu rostre continuava serè, però la veu s’havia tornat més greu.

—Has fet mai alguna cosa il·legal? Alguna cosa que no explicaries tan fàcilment?

Va deixar anar una rialla curta.

—Tothom té coses que no explica.

—No tothom —vaig replicar—. Jo no.

Aquesta vegada sí que es va aturar del tot. Em va mirar com si intentés decidir si parlava seriosament.

—D’acord —va admetre finalment—. Vaig fer alguna cosa de la qual no estic gens orgullós. Però no et donaré el plaer de saber-ho encara. Ens haurem de conèixer millor abans, no?

Això farem, vaig pensar.

—Per què m’ho preguntes, Milli? —va dir al cap d’una estona.

Vaig dubtar.

—Perquè vull saber amb qui em relaciono.

No va respondre de seguida.

—He fet coses que no estan bé —va dir finalment—, però algú les havia de fer. Això va passar fa molt temps. Vam passar pàgina.

Aquella última frase em va deixar un nus a l’estómac.

—Vam? —vaig repetir—. En plural?

—Vaig donar una lliçó de vida a algú que s’ho mereixia —va dir—, però tot ha quedat enrere. De veritat.

El seu rostre es va endurir. Estava clar que no li agradava parlar d’aquell tema.

—No m’ho crec —se’m va escapar.

En aquell instant vaig notar com la sang em cremava sota la pell. M’havia ficat en un embolic tota sola.