Capítol final, on la nau i l’ànima de Daniel es troben en el vertigen del cel, i on res és el que sembla
Conta l’autor —amb no poca tristesa i també amb aquella ironia que mai falla a qui observa els homes— que Daniel, dins la nau, sentí primer la cruesa del silenci i després la brutalitat del moviment. La màquina, gegant despert, no sols es movia, sinó que semblava llegir cada pensament, cada sospir, cada por que el cos de l’home encara conservava malgrat la voluntat ferma. I ell, que creia comprendre la grandesa i els límits, comprengué sobtadament que hi ha coses que l’enteniment humà mai no pot abastar sense perdre part de si mateix.
El soroll dels motors, que abans li havia semblat ordre i majestat, ara s’assemblava a crits d’ancestres adormits que protesten per haver estat cridats del no-res. Daniel es preguntà si ell mateix no era part del crit, si la seva ànima no era ja un eco dins d’una màquina que transcendeix la vida. I, com sempre passa quan l’home pensa massa en un instant, es preguntà:
qui mana aquí?
El cel, de color desconegut, no era blau ni negre, ni tampoc aquell blau estèril que coneixem dels dies sincers. Era un cel de coses per descobrir, de buit i d’ombres, que es plegava sobre si mateix com un mantell que no cobreix sinó que aclapara. I Daniel, que havia somiat sovint amb aventures i heroicitat, notà que el somni s’havia fet estrany, i que les heroïcitats que imaginava eren només un reflex de l’angoixa que ara li omplia el pit.
De sobte, la nau girà sobre si mateixa, i el que semblava una línia recta cap a l’altura es convertí en un laberint d’angles impossibles, com si el cel mateix jugara a confondre el sentit de l’espai. Daniel, subjectant-se amb totes les forces del cos, notà que cada moviment li canviava la percepció del temps: el segon que abans havia estat mesurable esdevenia etern; el minut que havia semblat breu es prolongava com una eternitat amarga. I en aquell vertigen, recordà la frase d’un vell llibre que deia que
les coses que més desitgem sovint s’amaguen darrere de la por més profunda.
I llavors, just quan cregué que no podia sostenir-se més, succeí l’inesperat: un gir violent de la nau el projectà cap a un dels corredors interiors, i Daniel caigué, no només amb el cos, sinó també amb l’esperit, en un lloc que no recordava haver vist. Allí tot era metàl·lic, però també semblava humà, amb ecos de veus que no sabies si eren passatges de records o futurs encara per venir. Les parets sospiraven, i Daniel comprengué que la màquina guardava memòria, però no de coses bones ni dolentes, sinó de possibilitats. I ell, que sempre havia volgut comprendre-ho tot, sentí que comprenia massa tard.
Un pensament terrible li creuà la ment: que potser la nau no era la que havia de canviar el cel, sinó que ell, amb la seva voluntat, havia canviat dins la nau. I si això era així, preguntà-se:
qui soc ara? Ja no era l’home que havia pujat a la plataforma, ni el mateix que havia mirat el gegant abans de pujar. Era alguna cosa entre la por i la grandesa, entre el valor i la tragèdia, entre l’home i la màquina, entre la vida i la mort que encara no coneixia.
I així arribà la sorpresa més cruel: en un passadís que semblava infinit, Daniel trobà un mirall que no reflectia el seu cos, sinó la seva vida. I en veure-la, s’adonà que cada decisió presa havia estat, al mateix temps, encert i error. Cada valentia, un perill; cada por, una veritat amagada. I la nau, amb el seu soroll i els seus girs impossibles, no era enemiga ni amiga, sino un simple mirall del que ell era.
I encara més, i aquí l’autor no dubta a advertir que el lector ha de parar l’orella i la mirada: un brunzit profund i fosc comença a parlar, o semblava parlar, amb una veu que no tenia paraules però que feia tremolar el cor.
No has triat tu, semblava dir,
i, al mateix temps, no tens marxa enrere. Daniel comprengué que l’heroïcitat i la tragèdia són bessones: caminen juntes sense adonar-se’n, i quan l’home creu que mana, ja ha estat portat a llocs que ell mai hauria imaginat.
En aquell moment, una llàgrima caigué del seu ull dret, però no era llàgrima de dolor, sinó de comprensió: la comprensió que tot allò que estimem i temem es barreja de manera indecible. I quan la llàgrima tocà la superfície metàl·lica, Daniel sentí un estremiment que no podia descriure ni com plaer ni com pena.
Però encara més fosc, encara més profund: la nau comença a descendir un instant, per després alçar-se amb una força desconeguda. Daniel, projectat cap a un panell de vidre, veié la terra a la distància, però ja no era la terra que havia deixat, sinó un record fosc, distant, com un somni que s’esvaeix mentre es mira.
I llavors, un pensament inesperat, un gir que ni ell mateix podia preveure: que potser tota la història no era més que la seva pròpia ment jugant a entreveure el final abans que arribarà, i que el que ell havia cregut real només existia dins d’ell, dins del batec del cor que ara tremolava com un tambor antic. I si això era així, digué-se:
potser no hi ha nau ni cel ni destí, sinó només l’ànima que mira dins del mirall que ella mateixa sosté.
L’última visió fou, com no podia ser d’altra manera, la més sorprenent: el seu propi rostre, jove i vell alhora, somrient amb tristesa, comprenent que el valor i la por no són oposats, sinó un mateix fil teixit entre els nervis i la sang, i que el vertigen que sentia era només la vida reconeixent-se a si mateixa.
I ací, lector, l’autor deixa Daniel flotant en aquell espai immens, sense saber si caurà o s’enlairarà encara més, sense distingir ja entre la nau i ell mateix, entre la terra i el cel, entre el que era i el que serà. I deixa també a qui llegeix la lliçó que la vida és foscament sentimental, plena de girs inesperats, i que sovint l’home més valent és aquell que accepta la confusió sense fugir d’ella.
I així, amb cor batent i ànima plena de sospirs, acaba aquesta història, no amb fi clar ni amb claredat, sinó amb la certesa que els camins que semblen rectes són, moltes vegades, els més intricats i misteriosos de tots. <div style=""text-align:" justify;"="">
