Capítol primer, on es dóna compte del brevíssim temps que estava abans de l’enlairament d’una nau prodigiosa, i de les diverses consideracions que, en tan estret espai, passaren pel pensament de Daniel, home de voluntat ferma i ànima combativa.



Era tan breu el compte enrere que precedia aquell succés extraordinari, que amb prou feines arribava a tres minuts escassos, i semblava —si és lícit dir-ho sense ofendre la gravetat del temps— que aquest, gelós de la seua autoritat i desitjós de mostrar la seua força sobre els mortals, haguera pres ales i decidit córrer més del que sol fer en altres ocasions menys memorables. Perquè cal saber que, en semblants tràngols, un sol segon, tan curt i menut com el sospir d’un nadó o el batec d’un cor sobresaltat, pot marcar la diferència clara i evident entre conservar la vida amb tots els seus futurs infortunis o perdre-la per sempre, sense remei, sense apel·lació i sense memòria.



I així, mentre els instants queien l’un rere l’altre amb la mateixa constància amb què l’arena s’escola pel coll estret d’un rellotge de vidre, Daniel es trobava plantat a la base de la plataforma, dret com un pi antic, amb el cos aparentment ferm però amb l’ànima sotmesa a una notable commoció. No es mogué ni un pam del lloc on era, no tant per valentia com perquè les cames, entre el temor i l’admiració, semblaven haver oblidat llur ofici natural.



Alçava els ulls, i no sense esforç, cap a la nau que tenia davant, la qual no semblava feta per mans humanes ni concebuda per enginy ordinari, sinó més aviat forjada per alguna ment desmesurada, amiga dels excessos i enemiga de tota moderació. Alçava’s aquella màquina prodigiosa quasi cinquanta metres per damunt del seu cap, dominant-ho tot amb l’aire sever d’un gegant antic, d’aquells que, segons conten les velles històries, caminaven per la terra quan els homes encara no gosaven alçar la veu.



S’estenia a banda i banda més de dos-cents metres, amb una amplària tal que a Daniel li semblà, no sense raó, que si haguera volgut, podria haver abraçat mitja ciutat amb els seus braços metàl·lics. I vingué-li al pensament —car era home llegit, encara que no sempre prudent— que ni els castells que havia vist descrits en llibres antics, ni les fortaleses que els cavallers errants assaltaven amb gran perill de llurs persones, no arribaven ni de lluny a igualar aquella presència tan terrible com magnífica.



I perquè la imaginació de Daniel era viva, inquieta i donada a representar les coses no tal com són, sinó tal com podrien ésser en un món governat per metàfores, figurà’s la nau com un monstre immens, adormit només per manca d’ordre. Els motors li semblaven entranyes ocultes; els cables, nervis tensats; el metall, una pell dura i freda, insensible a la súplica humana. Pensà que aquella criatura dormia, sí, però dormia com dormen les feres abans de la caça, amb un ull mig obert i el cos preparat per a l’assalt.



I digué’s a si mateix que, si tal enginy tinguera veu, parlaria amb trons; i si tinguera enteniment, no dubtaria a considerar els homes com formigues prescindibles. Tal era la impressió que li causava, que per un moment hagué de recordar-se que allò no era ésser viu, sinó obra de mans humanes, encara que de mans tan atrevides que quasi fregaven la temeritat.



Sabia Daniel —i no per conjectura, sinó perquè li ho havien repetit moltes vegades homes doctes en la ciència i la mecànica— que quan faltaren exactament dos minuts, els motors s’encendrien amb un soroll capaç de fer tremolar la terra; que en arribar a l’últim minut, uns certs mecanismes interns, anomenats injectors, començarien llur tasca incessant; i que, finalment, a l’instant precís assenyalat per rellotges que no coneixen la pietat, la nau seria impulsada cap al cel amb una força que ni cent cavalls junts podrien igualar.



Tot allò que restara a la base en aquell moment —homes, ferramentes o simples objectes oblidats— seria reduït a cendra sense tenir temps de penedir-se d’haver estat allí. I el que no estiguera fermament unit a la nau seria arrencat com fulla seca per vent de tempesta. I encara després, quan la màquina s’endinsara en els cels muts i despullats, altres perills, no menors, vindrien a posar a prova la seua resistència.



Tots aquests pensaments acudien a l’esperit de Daniel amb tanta rapidesa que quasi no li donaven respir. Però lluny de fer-lo fugir, despertaven en ell una determinació estranya, semblant a aquella que senten els cavallers abans d’entrar en combat, quan saben que el perill és gran però l’honor els obliga a seguir.



Recordà paraules llegides en antics llibres, on es deia que els herois, abans de l’empresa definitiva, senten com el món s’estreny fins a cabre en un sol instant. Així se sentia ell: menut, sí, però necessari; espantat, però ferm. I pensà que si el destí l’havia dut fins allí, no seria ell qui el desafiara amb la vergonya de la retirada.



I mentre el temps, indiferent a tot això, continuava el seu curs, la nau romania immòbil, silenciosa, com si no sabera el poder que guardava dins. Però Daniel entenia bé que aquell silenci no era pau, sinó contenció; no calma, sinó preludi. I en aquest estat d’ànim, suspés entre la por i l’admiració, acaba aquest capítol, deixant el protagonista a punt de veure com el gegant desperta i el cel és desafiat per mà d’home.