Em vaig quedar impactada, no ho entenia, per què era ja aquí? Si teòricament era demà quan hauria d'estar aquí.

• - Què fas aquí Millie? Abans de marxar et vaig dir que no podies entrar en aquesta habitació.
  
  - Ho sento Nina de veritat, jo només l'estava netejant i de cop, s’ha obert sola la porta…
  
  - Sincerament, crec que no és veritat, i ho has fet per curiositat!
  
  - Et prometo que no ha sigut així!
  
  - Mira Millie, si vols conservar aquest treball, has d'entendre que tu fas el que jo digui, i si et dic que aquesta habitació no es toca, no ho facis i punt.
  
  - Nina, tens raó, això no tornarà a passar.

La seva reacció em va semblar estranya, ja que mai l’havia vist enfadada, em va demanar que me n'anés casa meva i que per avui ja era suficient, vaig agafar les meves coses i vaig marxar, a les vuit del vespre, vaig arribar al pis, allà com sempre estaven els meus companys, tirats al sofà, vaig anar directament cap a la meva habitació, sense dir res.

Vaig estar pensant durant tota la nit, en què podria haver-hi en aquella habitació. Si només hagués estat una petita llum… És igual, millor me’n vaig a dormir i demà torno al treball?

El despertador sona, ja és hora d’anar a treballar. Avui estic més nerviosa del normal, suposo que és perquè ahir vaig cometre una incidència que no sé si tindrà conseqüències. Arribo a la casa de la Nina Winchester i obro la porta amb les meves claus. La Nina no hi era, ja s'havia anat a treballar i en Roger encara estava dormint.

Va ser un dia normal de treball encara que no vaig deixar de pensar en què hi havia darrere d’aquella porta vermella, igual que en els pròxims cinc dies. Dissabte m'aixequen unes trucades de l’home que m’està ajudant a comprar la casa:

• - Bon dia, tinc males notícies.
  
  - Bon dia, hi ha hagut algun problema.
  
  - Doncs, mira, ahir em van trucar una parella dient-me que volen la mateixa casa que tu vols, si no me la compres abans de la setmana que ve, l’hauré de vendre a aquesta parella.

Començo a tremolar perquè encara no havia aconseguit els diners necessaris per comprar-la i a més després del meu incident era possible que m'abaixessin el sou, ja que demà tenia una reunió convocada amb la Nina Winchester a la tarda.

• - Podem quedar aquesta tarda per acabar-lo de parlar.
  
  - És clar, volia anar a una cafeteria que tens al costat de casa, quedem allà a les cinc.
  
  - Perfecte, doncs fins a les cinc.

Em penja sense dir res més i jo no sé quina cara posar davant d’aquesta situació, començo a pensar... avui podria ser el meu últim dia de treball i perdre la casa dels meus somnis, que tinc a perdre si entro en aquella habitació?

Arriben les cinc, jo ja estava esperant a la cafeteria molt nerviosa, s’obre la porta i efectivament, és ell, i porta bona cara, suposo que les notícies seran bones:

• - Bona tarda, ens asseiem?

Anem junts fins a la taula que està al costat de la finestra i treu molts papers, no sé què vol fer amb ells i li pregunto:

• - Que és això?
  
  - No vols comprar la casa abans que la parella?
  
  - D’aquest tema volia parlar… estic treballant molt per poder-la pagar, però hi ha un petit problema… No tinc els diners encara…
  
  - Si no tens els diners no et puc assegurar que la casa sigui per tu
  
  - No hi ha cap manera de poder-la pagar de mica en mica
  
  - És clar, però tens els diners per pagar l’entrada?

Començo a suar i a posar-me nerviosa, si la casa no era meva… quant de temps més m’hauria de quedar amb els meus companys de pis?

• - No… però no puc pagar a poc a poc també l’entrada?
  
  - Sento dir-ho, però ells em donen una oferta millor i més segura, si no canvien les teves condicions d'aquí a una setmana tancaré el tracte amb la parella, ara me n'he d'anar, si hi ha alguna cosa que em vulguis dir truca’m.

Ni contesto. Em quedo immòbil. Com és possible que en una setmana em pugui quedar sense casa i potser sense treball? M’aixeco no molt ràpid i torno a casa, on com sempre el menjar no està fet, està tot brut i a més estan cridant.

L'endemà, després de netejar tot el pis i fer l'esmorzar, vaig cap a casa la Nina.

No trobo a en Roger per cap lloc, pujo a la seva habitació per veure si està allà estudiant. Continuo sense trobar-lo. Suposo que estarà amb la seva mare, per tant, li truco per saber segur si està amb ella:

• - Hola, Nina, et trucava per dir-te que no trobo en Roger per cap lloc… ets amb ell?
  
  - Suposo que estarà dormint, però amb mi no està.
  
  - No… d'acord no es preocupi, fins després.

No ho entenc, sempre es queda amb mi o estudiant… Doncs el buscaré perquè si la Nina arriba i no està el seu fill tindré un gran problema.

Pujo, baixo, entro en les habitacions, miro als armaris, miro al pati… De fet, també he vist als seus amics i ell no estava amb ells.

Això vol dir que no hi ha ningú, estic totalment sola. La temptació d’obrir aquella porta em guanya. Vaig cap a la porta i poso la mà a sobre, i com veig que no passa res l'obro. No hi ha llum, però porto el mòbil. Encenc la llanterna i veig unes escales que baixen en forma d’espiral. Baixo i durant un minut no sé ni què estic fent, quan arribo a baix la llum s’apaga, el mòbil també i jo començo a suar.

Em quedo quieta una estona i començo a suar. Hi ha dos punts de color vermell que ressalten en l'obscuritat. Es mouen. Per què es mouen?! Em quedo quieta i els miro… es comencen a apropar… sembla que parpellegen. Sento unes passes al meu darrere i em giro ràpidament. I si és la Nina?… Poso un peu a l’escala, però una mà me l’agafa i caic a terra. Tinc les llums vermelles a sobre i el meu mòbil es torna a encendre, il·luminant la cara d’en Roger.

Té els ulls molt grans i inflamats, està suat i em mira com un boig. Li trec la mà i m'assec sense treure-li la mirada de sobre encara que em vull girar perquè les passes cada vegada estan més a prop.

• - Roger… que fas?
  
  - No hauries d’haver tocat la porta.
  
  - Però…
  
  - No l’hauries d’haver tocat!

No entenc res, em giro i tinc a la Nina Winchester davant dels meus nassos, en Roger m’agafa de la cua i de sobte tot estava fosc. Obro els ulls i estic penjada del sostre amb una corda, i als meus costats tinc dos cadàvers penjats també. Tot seguit m’adono que no puc parlar, crec que tonc alguna cosa a la boca…

• - Ja et vaig avisar, no hauries d’haver entrat, estar aquí ha sigut decisió teva.

Intento sortir d’alguna manera just després de veure que portava una espècie de ganivet gegant a la mà però és impossible.

• - Ni ho intentis, pots veure als teus costats com acabaràs igualment

S’apropa a mi i lentament em posa el ganivet a la panxa, i mentre el seu fill mira amb un somriure, em fa un tall des del melic fins a l’esquena i començo a perdre sang i a cridar. Abans de pujar les escales i deixar-me en la foscor fins a la meva mort, les últimes paraules que em va dir van ser:

• - Tranquil·la, ningú s’adonarà que desapareixes…