L'endemà al matí, l'Albert es va despertar amb el sol entrant per la finestra sense persianes de la seva habitació. Va mirar el mòbil: dos missatges de l'Anais explicant-li que havia dormit fatal per culpa del cafè que havia pres a la festa, un de l'Axel amb un article de ciència que li semblava interessant, i res de la Dafne.

Lògic, va pensar. Per què li hauria d'escriure?

Es va incorporar al llit i va mirar l'habitació. Les capses de mudança encara estaven apilades en un racó, mig buides, mig oblidades. Feia vuit mesos que vivia a Barcelona i encara no havia penjat ni un sol quadre a la paret. L'única cosa que donava personalitat a aquell espai era la fotografia del seu avi, en un marc de fusta, damunt l'escriptori. El seu avi somrient, amb aquella camisa de quadres que tant li agradava, assegut al banc del parc on anaven cada diumenge.

Va agafar el mòbil i va obrir la galeria. Fotos de la festa que li havia enviat l'Anais: elles dues ballant, ell amb els nois de física, un primer pla de la Dafne rient amb els ulls tancats. Es va quedar mirant aquesta última més del compte. Havia estat a punt de plorar quan en Pau li va agafar el braç amb aquella força, però després, a la cuina, havia tornat a ser ella. La noia que reia de veritat, no la que posava per les fotos d'Instagram.

*Llàstima que encara estigui amb aquell imbècil*, va pensar.

Va deixar el mòbil i es va estirar un altre cop. El cap li anava a mil. El seu oncle Miquel havia marxat dos dies a Madrid per una reunió i tornaria diumenge a la nit. Això volia dir que tenia tot el cap de setmana per pensar. I pensar, ultimament, no li anava gaire bé.



Dissabte al matí, l'Albert va quedar amb l'Anais per esmorzar. Havien quedat en una cafeteria a prop de casa seva, d'aquestes que posen música baixa i tenen croissants de xocolata boníssims. Quan va arribar, l'Anais ja hi era, asseguda en una taula del fons amb una tassa de cafè amb llet davant i el mòbil a la mà.

-T'has llevat d'hora avui -va dir ell asseient-se.

-La mare m'ha despertat. Diu que si segueixo dormint fins a les dues la meva habitació acabarà fent nius. -Va fer una pausa i el va mirar fixament- Tu què? Has dormit bé?

-Més o menys.

-Això vol dir que no. Què passa?

L'Albert va arronsar les espatlles mentre demanava un tallat i un entrepà de pernil.

-No passa res. Només que... no sé. Ahir a la nit vaig pensar en el meu avi.

L'Anais va posar el mòbil bocabadalt damunt la taula i el va mirar amb atenció. Amb ella sempre podia parlar d'aquestes coses. L'Axel també, però era diferent. L'Anais escoltava sense jutjar, sense intentar arreglar-ho tot amb solucions lògiques.

-Enyores Saragossa? -va preguntar.

-No. Bueno, sí. Enyoro l'avi. Enyoro els diumenges al parc, enyoro quan em feia truita de patates els dissabtes al migdia, enyoro la seva veu parlant-me en català perquè aprengués l'idioma. Però Saragossa... sense ell, Saragossa no és res.

L'Anais va fer un glop de cafè.

-Entenc què vols dir. Quan vam venir a viure aquí, jo també enyorava la meva àvia. Però al final, el lloc no és el més important, saps? El que importa és la gent que hi ha.

-Ja, però és que aquí no tinc ningú. Vull dir, us tinc a vosaltres, i al meu oncle, però...

-Però no és el mateix.

-No.

Van estar una estona en silenci. La cambrera va portar l'esmorzar i l'Albert va mossegar l'entrepà sense gaire entusiasme.

-Parlem d'una altra cosa -va dir ell finalment- Què tal ahir amb la Dafne, després que marxéssim?

L'Anais va somriure amb picardia.

-Doncs mira, vam estar parlant una estona per WhatsApp abans d'adormir-nos. Em va explicar que en Pau li havia escrit un munt de missatges amenaçant-la, però que ella ja n'està tipa. Que ahir, després de veure com es va comportar a la festa, va decidir que el deixaria.

-L'Albert va obrir els ulls de par en par.

-De debò?

-Si. Però no li diguis res, em va dir que volia fer-ho avui mateix. Està quedant amb ell a la tarda per tornar-li les coses i acabar d'una vegada.

-Amb el geni que té en Pau? Estàs boja? I si li fa alguna cosa?

-Tranquil, queden en un lloc públic. Al parc del costat de l'institut, on hi ha sempre gent. No crec que s'atreveixi a fer res.

L'Albert va remenar el cafè nerviós.

-Hauria d'anar-hi.

-QUÈ? No, Albert, tu no hi pintes res allà. És el seu moment. Ha de tancar aquesta etapa sola.

-Però i si necessita ajuda?

-Doncs per això hi som nosaltres. Però després. Deixa-la viure el seu procés, home.

Ell va sospirar, resignat. L'Anais tenia raó, com sempre.

---

Aquella tarda, l'Albert no va poder estar-se quiet. Va intentar llegir, però les lletres ballaven. Va intentar jugar a la Play, però va perdre tres partides seguides. Fins i tot va intentar trucar al seu oncle, però estava en una reunió. Així que va fer el que millor se li donava: va posar els auriculars, va connectar Fernando Costa i va sortir a caminar sense rumb.

Sense adonar-se'n, els peus el van portar cap a l'institut. I del costat de l'institut, al parc. I un cop al parc, va veure una escena que el va fer aturar en sec: la Dafne, asseguda en un banc, amb el cap entre les mans. Al seu costat, una bossa de roba. I davant d'ella, en Pau, gesticulant i cridant.

L'Albert no s'ho va pensar. Va treure's els auriculars i va començar a caminar cap a ells. Quan va ser a pocs metres, va poder sentir les paraules d'en Pau.

-...i et penses que et deixaré marxar així com així? Que ets meva, Dafne! Meva! I si no ho entens, ja m'encarregaré jo de fer-t'ho entendre!

-Ja n'hi ha prou, Pau.

Tots dos es van girar. L'Albert estava dret, amb les mans als butxaca, però amb una mirada que no admetia rèpliques.

-Tu altra vegada? Es que no tens res millor a fer que ficar-te on no et demanen? -va escopir en Pau.

-La Dafne m'ha demanat que vingués. Oi, Dafne?

Ella va aixecar el cap i va mirar l'Albert amb els ulls vermells de tant plorar. Va trigar un segon a reaccionar, però després va assentir.

-Sí. Li vaig demanar que vingués.

En Pau va riure, un riure amarg.

-Ah, molt bé! Ja entenc què passa. El nou xicotet ve a salvar la princesa. Doncs saps què? Pots quedar-te-la. No em mereixia una noia que no sap valorar el que té. Però alerta, Albert: cuida-te'n. Perquè si li fas mal, te les hauràs amb mi.

Dit això, va agafar la bossa de roba que hi havia al banc i va marxar sense mirar enrere.

L'Albert es va quedar quiet, processant el que acabava de passar. Quan en Pau va desaparèixer entre els arbres, es va girar cap a la Dafne. Ella encara estava asseguda, amb les mans agafant amb força la vora del banc.

-Estàs bé? -va preguntar ell, assegut al seu costat però deixant un espai prudent.

Ella va trigar a respondre. Les llàgrimes li rodolaven galtes avall, però no feia soroll en plorar.

-No ho sé. Suposo que sí. -Va fer una pausa i el va mirar- Com sabies que era aquí?

-No ho sabia. L'Anais m'ho va dir. I després... no ho sé, he vingut. Per si de cas.

-Ets un mica obsessionat, oi?

Ell va somriure.

-Si em dius això perquè m'agrada cuidar de la gent, doncs sí, estic obsessionat.

Ella va riure fluix, eixugant-se les llàgrimes amb el dors de la mà.

-Gràcies. De debò. No sé què hauria passat si no arribes a venir.

-Hauries defensat tu sola, que tens caràcter. Però m'alegro d'haver vingut.

Van estar una estona en silenci, mirant com queia la tarda. El parc s'anava buidant a poc a poc, les famílies tornaven a casa, els nens deixaven els gronxadors. Ells dos, asseguts en aquell banc, semblava que formessin part del paisatge.

-Saps què? -va dir ella de sobte- Fa temps que no em sentia així.

-Com?

-Tranquil·la. En pau amb mi mateixa. Des que vaig començar a sortir amb en Pau, tot era angoixa, nervis, por de fer un pas en fals. I ara... ara em sento lleugera.

-Això és bo.

-Molt bo.



Ell va girar el cap i la va mirar. La llum del capvespre li queia de biaix, il·luminant-li la cara d'una manera que la feia encara més bonica, si això era possible. Però no era només la bellesa física. Era la manera com somreia, com els seus ulls brillaven ara que havien deixat de plorar, com s'incorporava una mica més a cada frase.

-Dafne, jo...

-Però no diguis res -el va interrompre ella, posant-li la mà al braç- No diguis res ara. Deixa'm assimilar tot això primer.

Ell va assentir.

-D'acord. Quan vulguis.

-Però sí que vull que sàpigues una cosa.

-Quina?

-Que m'agrada que siguis aquí. Que m'agrada que hagis vingut. I que... quan estigui preparada, m'agradaria que seguissis aquí.

L'Albert va sentir que el cor li feia un salt.

-Ho estaré.

Ella va somriure i va recolzar el cap a la seva espatlla. Es van quedar així, en silenci, veient com es ponia el sol. Sense paraules, sense presses, sense cap altra cosa que la companyia de l'altre.

I per primer cop en molt de temps, l'Albert va sentir que potser, només potser, Barcelona podia començar a sentir-se com a casa.