GERARD

La Mar em va dir que estava molt nerviosa pel sopar amb els meus pares, i era normal: teníem 17 anys i ens estàvem presentant a les famílies. Potser anàvem una mica ràpid, però nosaltres estàvem contents i això era el que importava.

Cap a les 20:45 em vaig començar a preparar: em vaig dutxar, em vaig vestir i em vaig posar nerviós per si als meus pares no els agradava la Mar.

En Marc va començar a parar la taula i jo cada cop em posava més nerviós, fins que, de sobte, em va començar a fer molt de mal el cap. Sentia un soroll irritant que no sortia del meu cap. Agafant-me els cabells pel dolor, vaig acabar convulsionant a terra, fins que en Marc va venir al menjador i em va veure allà. Ràpidament va trucar a una ambulància i va cridar els pares perquè vinguessin corrents.

L’ambulància trigaria una hora a arribar. En Marc i el pare em van agafar, un per les cames i l’altre pels braços, i em van portar al cotxe. La mare plorava desconsoladament, el pare només repetia que em posaria bé i en Marc estava completament descol·locat.

El cotxe anava a tota velocitat cap a l’hospital més proper que teníem. Quan vam arribar, jo continuava totalment inconscient, amb els ulls en blanc i la boca una mica oberta. Quan van arribar els auxiliars mèdics, deien coses que jo no entenia. Em van posar una màscara d’oxigen al nas i, a poc a poc, em vaig anar adormint.

Em van haver de portar a quiròfan perquè el meu càncer havia començat a expandir-se d’una manera descomunal. Els metges no sabien per què. Vaig estar sis hores a quiròfan. Mentre em feien un munt de proves i procediments, la meva família esperava a la sala, molt preocupada. El pare consolava la mare, que no podia deixar de plorar, i en Marc només caminava d’una punta a l’altra amb les mans inquietes: o bé es tocava el cabell o es fregava la cara.

Quan l’operació va acabar, van sortir dos doctors amb unes cares que no sabíem ben bé què volien dir.

-Ens sap molt greu, però no hem pogut fer res.

La mare no deixava de plorar, en Marc també, i el pare només demanava explicacions mentre abraçava el meu germà i la meva mare.

-Però què ha passat, doctor? No pot haver-hi alguna manera que es curi?

-No. La sang ha començat a sortir per tot arreu, estava convulsionant, li hem donat descàrregues perquè tornés amb nosaltres i, a la quarta, hem hagut d’aturar perquè el cor li ha deixat de bategar.

La meva família, desconsolada, va trigar uns dies a fer el meu funeral perquè encara estaven assimilant el que havia passat.

Els meus amics van estar al costat d’en Marc tots els dies, fent-li costat, inclosa la Mar, que no podia deixar de plorar igual que la mare.

El funeral va ser el 7 d’agost. Van venir tots els meus familiars, els meus amics i alguns companys de l’escola.

En Marc va presentar la Mar als pares, i els va encantar. Tots venien de negre, amb cares molt tristes, com era normal. Però el discurs del meu germà sembla que va agradar molt, perquè fins i tot algú va riure.

-Avui em costa trobar les paraules. He perdut el meu germà, en Gerard, i encara em sembla irreal. Era un noi tímid, sí, però darrere d’aquella timidesa hi havia una persona extraordinàriament amable. Tenia aquella manera seva de fer que tothom se sentís còmode, amb un somriure discret però sincer. Era agradable, respectuós i sorprenentment graciós quan agafava confiança; d’aquells que et deixen anar un comentari inesperat i et fan riure fins i tot en un dia gris.

Amb els seus amics, en Gerard era molt més que lleial. Era el tipus de persona que sempre suma, que mai resta. Sempre es portava bé amb tothom, evitava conflictes i sabia escoltar com pocs. Era d’aquells amics que, quan el tens a prop, saps que tot anirà bé. I quan el necessitaves, hi era sense excuses.

Recordo una vegada, quan érem petits, que vam decidir fer una “excursió” al bosc del costat de casa. Jo anava emocionat i ell, com sempre, vigilant-me de reüll. Ens vam perdre durant deu minuts —que a nosaltres ens van semblar dues hores— i jo ja estava a punt de plorar. Ell, tot i estar igual de nerviós, va fer veure que ho tenia tot controlat. Em va agafar de la mà i em va dir: “Tranquil, que sortirem d’aquí.” I així va ser. Aquell dia vaig entendre que el Gerard no només era el meu germà; era el meu refugi.

Així era ell: tímid, però immens; discret, però imprescindible; amable, fidel, divertit i sempre disposat a ajudar. I és així com el recordaré, com el recordarem tots.