Fa més de cinc minuts que estic a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respiro fons i començo a caminar. Travesso el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empenyo la porta amb por.

Ja està.

Em diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida m’atendran.

Sí, estic a l'hospital. És una de les mil visites que faig a l'hospital. Us preguntareu per què, és perquè avui em diran si puc salvar-me del càncer o si tinc càncer terminal.





Els meus pares quasi mai estan a casa. El meu pare Bernat és el cap d’una empresa multimilionària d’avions privats, es diu Voltare. És un nom italià, ja que la meva família de part de pare és italiana, però els meus avis quan el meu pare encara no havia nascut es van mudar a Barcelona. On ara vivim. I la meva mare Elisenda és una dona emprenedora que ha creat la seva pròpia marca de roba de luxe, Elyn.



Bàsicament, tinc totes les comoditats que vull, excepte que els meus pares quasi mai estan a casa, i jo el que més voldria és passar més temps amb ells i el meu germà bessó, Marc. En Marc i jo ens portem molt bé, però estem d’acord que els nostres pares quasi que no estan a casa.



-Hola, papa, que passa? És mitjanit.

-Hola, fill, perdona acabo d’arribar ara de la feina, hem tingut una complicació amb un dels avions i fins ara no he pogut sortir.

-I la mama?

-La mama vindrà tard perquè està preparant una reunió molt important que té demà. Com està en Marc?

-Aquesta tarda hem estat a casa tranquils mirant una sèrie.

-Molt bé fill.

-Papa

-Què passa Gerard?

-Quan anirem a la Costa Brava?

-Falta una setmana per juliol i després estarem tot el mes allà.

-D’acord, papa, bona nit.



1a setmana de juliol

Per fi juliol tenia moltes ganes de venir a la Costa Brava, des que soc petit vinc i el meu germà i jo tenim un grup d’amics i amigues molt maco, especialment perquè la Mar és una de les noies del grup, des de Setmana Santa jo no venia, però ella des de l’estiu passat, jo tenia moltes ganes de veure-la, però no sé si ella se'n recorda de mi, es porta millor amb el Marc que amb mi.



En 1 hora hem quedat al vaixell del meu amic Pol, estarem allà tranquils jugant a jocs de taula, a la platja, rient…

Estàvem tots els amics parlant, rient, gaudint del nostre temps quan de sobte la Mar a poc a poc s’anava apropant a mi amb intenció de parlar-me.



-Hey Gerard, com estàs? Quant de temps, tenia ganes de veure-us!

-Hola, Mar molt bé i tu? Jo també, flipa amb el vaixell d’en Pol, quina passada.

-Veritat, quina sort, imagina poder fer això cada dia!

-Estaria superbé.

-Vens a banyar-te? Tinc molta calor.

-És clar!



I així va ser la primera conversa amb la Mar des de l’estiu passat, no ha anat tan malament, crec que no perquè ara estem a l’aigua jugant com dos nens petits.



De cara a la nit quan ja estàvem tots canviats i dutxats, en Pol ens va tornar a convidar al seu vaixell a una festa eivissenca.

A les deu de la nit vam quedar tots allà i en Marc i jo no vam arribar dels primers de fet quasi ve els últims.



Només faltava la Mar.

Uns 15 minuts després mentre parlàvem sobre una excursió que volíem fer un d’aquests dies, la Mar va arribar.

Estava impressionant, portava una faldilla blanca vaquera, amb un polo Ralph Lauren rosa claret que li quedava genial, i unes sabates menorquines blanques també.



-Hola, Mar, estàs molt guapa, t'has allisat els cabells?

-Hola! Sí, que t’hi fixes bé, tu també vas molt guapo.



Jo només portava una camisa de lli blanca amb uns pantalons per sobre del genoll blau marí i unes sabates Adidas blaves també.



-Ei nois, perdó per fer-vos esperar, és que he hagut d'ajudar la meva mare a fer el sopar.

-No pateixis! Ja estàs aquí no?

-Vinga va qui em dona un got?



I així va ser com vam estar tota la nit la Mar i jo asseguts al costat sense callar ni un sol minut.