Ell fa un somriure que sembla que ho faci per quedar bé, però per dins seu està molt nerviós pel que pugui passar. No sap que dir i es queda mirant a terra, amb les mans tot suant i netejant-les tota l'estona.
La noia es posa a caminar per tota la nau, com si estigués buscant alguna cosa o només fent-ho perquè el moment no sigui tan incòmoda.
-Noi no has d'estar tan nerviós, no et faré res.
-Ja ho sé... és que tot això és molt estrany contesta ell mentre es rasca el cap.
-Ja t’he dit que quan ho hagis de saber, ho sabràs. No et posis així.
Ell assenteix amb el cap un altra vegada més. Sent com si en aquell moment tot hagués canviat. L’aire és més fred, no sap si per por o per alguna altra cosa. Fins i tot els sorolls normals semblen més forts, com si algú o alguna cosa estigués escoltant.
La noia s’ajup per agafar una bossa que tenia a terra.
—Bueno, vols seure o què?
Ell s’asseu al sofà, però es queda tot recte i incòmode
-És que t’explico quan hem entrat abans he vist a algú o alguna cosa marxant cap allà – Assenyala amb la mà cap a ladirrecioon l'ha vist.
La noia se sorprèn i li pregunta:
-Una cosa com què?
No sé... com una ombra o algú tot encaputxat. Ha passat molt de pressa
La noia es queda amb silenci uns segons pensat que respondre i diu:
-Ah... No és res normalment aquí passen coses així tu tranquil·litzat aquí ara mateix estem només tu i jo.-Diu com si fos una cosa molt normal.
El noi se la queda mirant amb una cara de sorprès amb els ulls molt oberts
-Com que passen coses així? Què vol dir això?
—Res, res —respon ella ràpid—. No vullrayar-temés. De veritat, no passa res.
Però ell sap que sí que passa. Ho nota. És com si tota la nau tingués una mena d’energia rara, com si hi hagués alguna cosa amagada entre les parets o darrere les portes. La noia es posa davant seu amb la seva mà a l'espatlla i li diu:
-Vengava, relaxat. Parlem d'una altra cosa.
-Però ell només pot pensar en una cosa:
Què és el que no m’està explicant?
I sobretot
-Sembla com si algú l’estigués mirant tota l'estona
Ell respira fondo i mira la noia, buscant una mica de calma. Ella sembla haver-ho notat, perquè es deixa caure en una cadira i es passa la mà pels cabells, com si també estigués cansada.
—Mira… —comença finalment—. Tot això que has sentit i vist no és per espantar-te. És perquè la nau és antiga i hi passen coses rares. No són perilloses, només… estranyes. S’hi ha d’acostumar.
Ell no diu res, però sembla una mica més tranquil. La noia somriu una mica.
—Però aquest no és el motiu pel qual t’hem trucat —afegeix ella.
Ell s’incorpora de cop.
—Ah, no? Llavors quin és?
Ella mira cap a la porta del fons i fa un gest amb la mà. Un home gran, amb barba curta i ulls cansats, entra a la sala. Camina lentament i s’atura davant del noi.
—Hola —diu amb una veu suau—. Suposo que tens mil preguntes.
Ell assenteix de seguida.
L’home continua:
—Et vam trucar perquè necessitem algú com tu. Algú que hagi vist coses que els altres no veuen. La ombra que has descrit abans… no tothom pot notar-la. Però tu sí. I això és important per nosaltres.
El noi obre la boca, sorprès.
—Jo? Però si només he vist una cosa rara…
—Justament —respon l’home—. La majoria no haguessin vist res. I aquí dins, això és útil. Necessitem gent que senti aquestes coses, que les noti abans que passin.
La noia s’apropa i li posa una mà a l’espatlla.
—Per això t’hem portat. No per espantar-te, sinó perquè volem que et quedis amb nosaltres. Ens aniria bé algú que tingui aquesta mena d’instint. I tu el tens.
Ell triga uns segons a respondre. Mira la nau, encara una mica neguitós, però també més segur que abans. Sent que, d’alguna manera, el que li havia fet por ara té una explicació.
—Així que… em voleu aquí? —pregunta.
—Sí —responen tots dos alhora.
Ell respira fons, i finalment assenteix.
—D’acord. Em quedaré.
I per primer cop des que ha entrat a la nau…
no sent que algú l’estigui mirant, sinó que per fi sapper què és aquí.
Iel seu superior li diu de broma a la noia
-M’he donat conta quealguestainteresaten tu eh...
-El noia amb nervis es riuincomodamenti li diu quefaiguisilenci.
