Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Al entreobrir la porta veu una sala tota blanca com si fos la de un hospital i unpasadismolt llarg, amb un noi encaputxat que no sembla fer ningun gest i que sembla mirar-lo fixament, el cor licomençabaa bategar moltrapidnota com les mans licomençena tremolar intenta diralgoperoles paraules no li surten de la boca. De sobte el noiencapuxatfa un pas capendevantal veureaixomarxacorrenscap a la seva casa sense mirar cap enderrere. Al arribar a casa tenca la portarapidamenti s’estira alsofasuant i casi ambllagrimesals ulls intenta no pensar ambaixoque acaba de succeir noentenque acaba de passar i pensa que la millor idea es sortir amb els amics per relaxar-se una estona, els escriu per el grup dewhatssapque tenen i en menys d’una hora estan tots al barbebenunes birres i parlant sobre la vida bons moments i de les coses de sempre.Allaes riuen fan bromes i sembla que s’oblida delpasat,perode cop mentre riu gira el capdirecioa la finestra i veu una ombra que li recorda molt a aquell homeenchapuxat,perono li donaimportancia.

Quan acaben surten del barrientots junts s’acomiaden amb abraçades i bromes prometen quedar un altre dia amb aquella sensació de calma que queda després d’una estona amb els amics ell riu però dins seu encara hi ha una petita sensació d’inquietud i ell marxa sol cap a casa De camí totestabasol nomesestabaell i els ocells de la nit, sortien pensament sobre aquella habitació tant estranya i sobretot aquella figura tant misteriosa les fullescaiandels arbres i ellobservabatot amb detall. En arribar a casa es treu

les sabates il’abrigi menja alguna cosa per saciar les seves ànsies, es dutxa i es renta les dents s’estira al llit e intenta dormir una estona. Al cap de vint minuts s’aixeca i veu que no pot descansar sentia com sialgul’estiguesvigilantdesdelluny de tant en tant escolta com sialguestigues caminant per la seva casaperos’estranya ja que viu sol. I en aquell moment veu unaombrealta forta iencapuxatcom el noi de aquella sala, volaixercar-sea mirarperote molta por. Tenca els ulls esperant que sigui un somni, quan torna a mirar ja no veu res i decideix anar a mirar per tots elrinconsde la casa i sense veure resdeicideixanar alsofai agafa el comandament de la televisió i s’asseu en elsofai comença a veure una pel·lícula de terror, veu una escena on apareix una ombra i desopteli tornen els records que tant volia oblidar... A la meitat escolta el telèfon i al contestar s’escolta: “en quinze minuts et vull a la cantonada” Sense poder respondre-li pensa si es bona idea o no. Després de reflexionar cinc minuts decideix anar-hi, s’abrigarapidamenti surtpitant. A punt d’arribar l’ambient es aterrador acompanyat de l’intens fred. Tot esta desolat sembla una apocalipsis i tot al seu voltant li sembla moltsuspitós.

De sobte, escolta un sorollderrereseu. Com si algú li estigues vigilant deaprop. Es gira de cop. Però no veu ningú. Només el vent mou una bossa de plàstic ques’arrosegapel terra. El cor li torna a bategar fort. S’apropa una mica més a la cantonada i veu una llum tènue que surt d’una finestra mig trencada. Llavors, una veu li xiuxiueja el seu nom molt fluixet, tan fluix que quasi sembla que sigui dins del seu cap. Es quedaanonedati diu: “Qui ets?” amb veu tremolosa però no se escolta ningú. Amb molta por decideixcorrerrapidamentcap a la cantonada i al arribar-hi es para en sec entra, sense pensar-ho dos vegades. Camina cap a elpassadison hi ha el noiencapuxatal fons.