Capítol 2 — L’escletxa

Quan surt del despatx, la llum del passadís li sembla diferent. No és més forta ni més dèbil, però sí més real, com si alguna cosa dins seu s’hagués ajustat lleugerament. Camina lentament, amb prudència, com si tingués por de trencar aquella sensació fràgil que acaba de néixer.

La porta es tanca darrere seu amb un clic suau.

—Ja està… —murmura.

S’atura un moment al replà. Respira fons. Encara nota el cor accelerat, però ja no és aquell batec descontrolat d’abans. Ara és més regular, més seu.

Baixa les escales amb les mans a les butxaques. Cada graó li pesa, però no com abans. Hi ha alguna cosa diferent, encara que no sap posar-li nom.

—Ho has fet —es diu fluix—. Al final has entrat.

Quan arriba al carrer, el soroll de la ciutat el colpeja de ple. Un autobús frena massa fort. Dues persones discuteixen a la cantonada. Algú riu massa alt. Tot continua exactament igual.

I, tanmateix, ell no.

Durant uns segons es queda quiet a la vorera, mirant la gent passar sense mirar-lo. La sensació de sempre torna un instant, aquella idea incòmoda de ser transparent.

—Tranquil —es diu—. No desapareixeràs ara.

Comença a caminar sense rumb. Les passes surten soles, una darrere l’altra. Passa per davant d’un aparador i, gairebé sense voler, s’atura. El seu reflex li torna la mirada.

S’hi queda uns segons.

—Aquest soc jo… —xiuxiueja.

No somriu. Però tampoc aparta la vista.

Per primer cop en molt de temps, no sent la necessitat d’amagar-se darrere del mòbil o de mirar a terra. Es limita a observar-se, amb una barreja estranya d’incomoditat i curiositat.

La paraula li torna al cap com un eco.

Invisible.

Se li fa un nus a l’estómac, però ja no és un buit sense forma. Ara té contorn, té nom.

—No vull continuar així —murmura—. No vull ser només… això.

Recorda la dona del despatx, la seva veu tranquil·la.

“No cal que parlis de seguida.”

Aquella frase li havia tret un pes de sobre. Ningú li havia dit mai que podia anar a poc a poc.

—Potser… —dubta— potser encara hi soc a temps.

Continua caminant. La gent passa pel seu costat amb presses, amb vides que semblen molt clares des de fora. Abans això li feia mal. Avui, només li provoca una punxada suau.

Encara té por. Encara se sent petit.

Però també nota una esquerda dins seu, fina com un fil de llum.

—A poc a poc —diu en veu baixa—. Només a poc a poc.

I aquesta vegada, quan ho diu, no sona com una excusa per rendir-se.

Sona com el començament d’alguna cosa.

Es queda quiet uns segons més, al mig de la vorera, com si el cos encara no s’hagués acostumat del tot al que acaba de passar. La gent continua avançant al seu voltant, esquivant-lo amb aquella facilitat automàtica de qui té pressa. Abans això li confirmava el que pensava de si mateix. Avui, en canvi, només ho observa.

—No soc invisible de veritat —es diu fluix.

La frase li sona estranya, com si no estigués segur de tenir dret a dir-la. Tot i així, la repeteix mentalment, provant com li queda. Nota encara la por enganxada al pit, però ja no l’ofega tant. És més aviat com un record recent que encara pesa.

Comença a caminar de nou, aquesta vegada amb el pas una mica més ferm. No gaire —només el just perquè ell mateix ho noti. Passa per davant d’un grup d’estudiants que riuen i, per un instant, li ve la vella punxada d’incomoditat. Baixa la mirada… però només un segon.

—Tranquil —murmura—. Tot això necessita temps.

No sap què passarà demà. Ni la setmana vinent. Ni si serà capaç d’explicar tot el que porta a dins quan torni al despatx. Però hi ha una cosa que sí que sap: avui ha fet un pas que fa uns dies hauria jurat impossible.

I mentre s’allunya pel carrer, amb el soroll de la ciutat barrejant-se amb els seus pensaments, entén que potser deixar de ser invisible no és qüestió d’un sol moment, sinó d’anar apareixent a poc a poc, dia rere dia.

I, per primera vegada, la idea no li fa tanta por.