Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del devant,mirant cap a porta sense saber què fer:si entrar o ara tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui

Respira fons i comença a caminar.Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d'uns quants metres de vorera,empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala,que de seguida l’atendran.

El sofà és més dur del que sembla.S’hi asseu amb l'esquena rígida amb les mans entrellaçades,mirant un punt fix de la paret blanca.Tot és massa silenciós.Només es sent un rellotge llunyà que marca els segons amb una precisió cruel,com si cada ti-tac foss una pregunta que no sap respondre.

Pensa que podria estat millor no entrar.Girar cua,tornar demà,o millor encara, no tornar mai.Però ja és tard.La porta s’ha tancat rere seu i,amb ella, totes les excuses.

Observa la sala amb dissimul. Hi ha revistes antigues sobre una tauleta baixa, plantes que semblen artificials i una finestra que dona a un pati interior sense vida. Tot és neutre, impersonal, com si aquell lloc no volgués deixar rastre de ningú. I això el fa sentir encara més invisible.

Recorda el moment abans de travessar el carrer,Aquell instant exacte en que ha dubtat amb el cor accelerat i la sensació que qualsevol decisió canviaria alguna cosa important. No sap què espera trobar aquí dins, però sí el que vol deixar fora: el pes constant al pit, les nits sense dormir, la sensació de no encaixar enlloc.

—Ja pots passar —diu una veu suau des del fons del passadís.

S’aixeca de cop. Durant un segon li tremolen les cames. Respira fons, com abans d’obrir la porta, i avança. El passadís és estret i sembla més llarg del que hauria de ser. Cada pas li costa, com si el terra s’enganxés a les soles.

Entra en un despatx petit però acollidor. Una taula de fusta clara, dues cadires i una prestatgeria plena de llibres. Darrere la taula, una dona el mira amb atenció, sense presses, com si tingués tot el temps del món.

—Seu, si us plau.

Obeeix. Baixa la mirada. No sap per on començar ni si és capaç de dir res. Les paraules se li queden encallades a la gola.

—No cal que parlis de seguida —diu ella, com si li hagués llegit el pensament—. A vegades, només ser aquí ja és un primer pas.



Aixeca els ulls. Aquella frase el colpeja més del que esperava. Potser té raó. Potser el simple fet d’haver entrat ja és una petita victòria.

Però també sap que, a partir d’aquell moment, no podrà continuar amagant-se. Ser invisible pot protegir-te, sí, però també t’acaba esborrant.

I ell ja està cansat de no existir.

Durant uns segons ningú diu res. El silenci ja no és incòmode, sinó dens, com si estigués ple de coses que encara no han estat dites. Ell juga amb la vora de la màniga, arrugant la tela sense adonar-se’n. Li passen pel cap mil frases, però totes li semblen massa petites per explicar el que sent de veritat.

Té por de dir el que li passa perquè ni ell mateix ho acaba d’entendre. És una barreja estranya de tristesa, de buit i de ràbia silenciosa. Com si el món seguís girant mentre ell es quedés quiet, mirant des de fora. Sovint sent que ningú el veu realment, que només és una ombra que passa desapercebuda pels passadissos de l’institut, pels carrers, fins i tot a casa seva.

La dona no l’interromp. Manté una mirada tranquil·la, pacient. I això, d’alguna manera, li dona valor. Potser no cal explicar-ho tot perfectament. Potser només cal començar.

—Em sento… invisible —diu finalment, amb un fil de veu.

Dir aquella paraula el sacseja per dins. És com obrir una porta que ha mantingut tancada massa temps. No sap què passarà a partir d’ara, però per primer cop té la sensació que potser algú l’escoltarà de veritat. I això, encara que faci por, també li dona una mica d’esperança.