CAPÍTOL 2

Una por desenfrenada em trasbalsa enormement. Camino amb cautela i cura amb la foscor dels fanals. I aquelles ombres que se’m mostren a cada passa. El camí cap a casa se’m fa etern. Respirava panteixant i els moviments ràpids dels ulls li servien de guia.

Arribo a casa meva aquella nit amb molta por pel que acaba de succeir, em replantejo completament el meu treball i si he de continuar. Però finalment arribo a la conclusió que ho he de fer. Necessito els diners, com seguiré endavant sinó?

Em llevo més d’hora del normal i ja tinc el vestit preparar de la nit anterior. Són les millors gales que tinc, una compra prou bona per mi, però he de donar bona impressió.

Però de sobte la Nina em prega que hi vagi més tard. Tot i que m’espanta la idea d’anar-hi al vespre, quan es fes tard, accepto igualment.

El rellotge encara marca les 19:45 h, he arribat aviat, massa potser. La Nina ni em parla, com l’últim cop. Aquesta vegada és diferent, ja conec elsals nens, i no estic tan nerviosa per això en particular, però és fosc i tinc un mal pressentiment, em sento diminuta i molt perduda entre la foscor de la nit.

Els nens són càlids amb mi, em diuen que s’han quedat amb gana quan jo arribo a la casa. No sé ni què preparar-los de menjar, fruita, xocolata, patates, hi ha de tot. Els faig unes crispetes que oloraven per tota la casa, em van venir de gust a mi fins i tot. Em poso a respondre correus mentre sentia el soroll de la televisió i els nens mastegant les crispetes, un ambient còmode, el sentia familiar.

El rellotge marca les 22:00 h i els nens, sense ganes, però cansats, van a les seves habitacions, on no tarden a adormir-se. Llavors em sento alarmada, ja que encara puc sentir la presència d’alguna cosa a prop meu. Els nens no em protegien, però almenys sabia que hi havia algú despert amb mi, ara em sento més vulnerable, estava espantada com una nena petita.

La casa està completament fosca, fa una sensació com si el passadís no tingués fi, no es pot veure el final, només completa foscor. Tot i que uns quadres decoraven els passadissos, els sento buits. Si els miro fixament em recorria un calfred pel cos, cal dir que són un quadres un pèl inquietants, no gaire normals.

Intento evadir-me d’aquella sensació i no pensar en res que m’espanti, tot i que l’ambient no ajuda. Però en el moment en què m’estava quedant adormida, sento una respiració a la meva orella. Una respiració d’home, agitada, la notava enfadada inclús. Em giro de seguida, però no hi havia ningú, tot i que jo estava segura que el que havia notat era real.

Passen deu minuts eterns en els quals intento calmar-me, tot i que encara puc notar una suor freda recorrent el meu cos, cada cop em sentia més paranoica. Però, de sobte, s’escolta un cop molt fort de la planta de dalt, on dormien els nens. Sento molta por d’anar a mirar, però a la vegada sé que he d’anar a revisar que estiguin bé. No puc quedar-me allà quieta sense saber si es troben bé o no. Pujo les escales molt lentament, sense fer soroll, puc notar com em tremolen les cames en cada pas que faig. I, aleshores noto una mirada darrere meu que m’observa des del peu de l’escala..,

En arribar a dalt torno a estar davant d’aquell fosc passadís que no s’acaba mai. Dubto uns segons, però finalment entro a les habitacions dels nens i m'adono que encara dormen plàcidament. Ells no han tirat res, ni tan sols ho han escoltat, és molt estrany. Obro els armaris, miro sota els llits, darrere la porta, però no hi ha res.

Ja no puc refiar-me dels meus sentits. En aquest moment arribo a dubtar dels meus sentits, no em quadra res del que està passant. Ja no sé què fer, només puc pensar en el temps que falta per marxar, ja són les dotze de la nit, l’hora acordada de marxar. Torno a baixar les escales desconfiada i amb molta precaució de no despertar els nens. Just en aquell moment sona el telèfon fix de la casa, no sé si agafar-lo o no, ja que no era casa meva, però la idea que potser era la Nina em fa reaccionar i agafar el telèfon.

- Hola…?- dic pensant-me que podia ser ella.

- M…

- Nina? Ets tu? -no sé si és ella o algú m'està fent una broma. Sembla un home.

- Millie…

La veu que em parla des del telèfon és irreal, és d’un home, sens dubte, però alguna cosa falla. Penjo de pressa i amb el meu mòbil truco a la Nina, que feia estona que hauria d’estar aquí, esperant que m’ajudés, o simplement m’informés de la seva situació, d’on està.

… … …

La Nina no contesta al telèfon i ja porto deu trucades perdudes. Abans de poder fer res, torna a sonar el telèfon fix. Estic aterrida, però l’agafo pel soroll que fa, ja que pot arribarpotarribar a despertar els nens. Aquest cop la veu era més clara, i més forta també.

- Millie, escolta’m bé -diu una veu.

- Qui ets…? - Pregunto confosa sense saber qui és.

- Saps molt bé el que vas fer, el que em vas fer.

No entenc res del que està passant, de què m’està parlant aquell home? Segueixo preguntant fins que…

- A què et refereixes? Qui ets? -dic insistint.

- Saps molt bé qui soc, i el que va passar fa un any.

…

I, de sobte, es talla la línia. Estic sense paraules. Cada cop sento més por.

No reconec aquella veu, ni sé del que parla. Seguidament, totes les llums de la immensa casa comencen a parpellejar fins a apagar-se del tot, i em deixen totalment perduda en aquella foscor. Em trobo sola i diminuta enmig d’aquella intimidant casa, on ara ja no es veu res. Em fa la sensació que algú m'observa, estic aterrida intentant trobar-me, però no aconsegueixo veure res.

Soc capaç d’agafar el meu telèfon mòbil i ràpidament encenc la llanterna per poder trobar la porta principal i sortir. Sona egoista, però en una situació així ja no importa que la Nina no sigui aquí, ja no importen els nens, no importa res, només vull aconseguir marxar d’aquest lloc tan terrorífic i malèfic.

Corro cap a la sortida, però quan obro la porta, està tancada. No puc obrir-la de cap manera, per què? Segueixo insistint per obrir-la, però no puc. Estic anguniada, corro cap a una porta secundària que hi ha a la cuina, però no hi ha manera. Cap de les portes s’obre. Sembla que algú les ha tancat totes amb clau. No m’ho puc creure. Només volia marxar d’allà.

Tot i això, no em rendeixo i m’estic estona empenyent la porta principal, plorant i sense entendre què està passant. Però cedeixo finalment i m’amago dins un armari per si alguna cosa passa. Només vull que arribi la Nina. On s’ha ficat? Començo a pensar que això té alguna cosa a veure amb ella, però soc conscient que estic paranoica. És millor no pensar en coses així, només fan que m’espantin encara més. Tanco els ulls i aguanto la respiració, intento deixar la ment en blanc, però és molt difícil. No paro de pensar en aquella veu. Qui devia ser? Per què sabia el meu nom?

Em passa una idea pel cap de qui pot ser, però… No, no pot ser. En què estic pensant?