CAPÍTOL 1

Parla'm de tu, Millie.

Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres. Aquesta és una oportunitat única per a mi, fa 1 any que no aconsegueixo treball i no l’he de cagar.

- Em dic Millie, tinc 22 anys, visc a Badalona i soc una noia amb caràcter fort. Tinc un gos que es diu Toby que li encanta jugar amb mi i menja molt. Em trobo en una situació complicada de la meva vida, però estic intentant tirar endavant per mi mateixa, no gràcies als meus pares, ja que me’n vaig haver d’anar aviat de casa per certs problemes amb ells. És per això que agrairia moltíssim aquest treball. M’agrada estar amb nens i cuidar-los, sento que connecto amb ells i això m’anima a seguir.

- Molt bé -diu la Nina sense donar-li molta importància.

Sembla que li interessi més el quadre de la paret que el que jo li dic, però d’aquesta manera tot li sembla bé.

- Tens experiència cuidant nens?- pregunta la Nina per finalitzar l'entrevista.

- Vaig cuidar una nena l’any passat -vaig respondre amb veu nerviosa-. Era una nena que va perdre la seva mare i el seu pare treballava a les tardes. Era molt dolça, vaig tenir molta sort en cuidar-la, però… bé, va haver-hi un incident i m’ha costat tornar a treballar després de…

- Perfecte, doncs, això era tot. Gràcies -la Nina s’aixeca i se'n va.

Em quedo sorpresa per la breu entrevista i marxo jo també.

Els dies van avançant, només puc pensar quan m’arribarà el missatge de la Nina. Cada cop que el soroll del mòbil interromp el silenci desitjo que sigui ella, l’espera es fa eterna.

El sol surt massa aviat i els llençols em demanen encara. Torna a sonar el telèfon, i m’obliguen a aixecar-me per mirar qui és. No estic preparada per veure aquell missatge, la Nina m’informa que començo a treballar dilluns. No m’ho puc creure. Contesto de seguida al missatge amb les mans tremoloses per l’emoció. No tenia esperances que em donessin el treball a mi, una noia qualsevol que no pot ni mantenir-se a ella mateixa.





Per fi arriba el dilluns esperat. Em desperto ben aviat per poder preparar-me bé. El cafè em cau al damunt i les mans tremoloses intueixen un moment decisiu per mi. Aquell vestit tan bonic està tacat dels nervis, però, decidida, en busco un de millor. Em vesteixo ràpidament i em faig un cafè, em cau al damunt, em tremolen les meves mans en un moment tan important com aquest, així que m’he de tornar a canviar de roba. Estic molt impacient per arribar ja a la casa i conèixer els nens que estaré cuidant, vull saber ja com són, què els agrada… La veritat és que la Nina no em va donar molta informació sobre ells, només vaig parlar jo a l’entrevista.

Els meus ulls no poden creure el que veuen casa és enorme, com un palau, té un pati grandiós i florit on ressalta el color verd, el rodeja una font d’aigua al mig. Hi ha unes gàrgoles de pedra a dalt de la casa, sembla que la vigilin, però fa que la casa sigui més bonica. El paisatge sembla de pel·lícula. És una casa massa gran per a mi, com l’he de cuidar? Sento que em perdré allà dins. Mai havia entrat en una casa com aquesta, ni tan sols pensava que fos possible viure en un lloc així.

En entrar per la porta principal la Nina surt per deixar-me pas a mi. I, sense quasi mirar-me, em diu que tornarà d'aquí a unes hores. No em sorprèn, realment, d'ençà que ens vam conèixer sempre m’ha tractat així, però jo diria que és així amb tothom, és una persona freda. Faig passos petits per entrar, sento que estic massa bruta per aquesta casa on el terra sembla vidre. Alço la mirada i veig els nens, que m’estaven esperant amb un gran somriure. No me’ls esperava així, no s’assemblen en res a la Nina, aparentaven més divertits i no em sento tan jutjada ara que estem sols. No tinc temps de parlar, em comencen a fer tota mena de preguntes, les típiques que fan els nens petits. Ens comencem a portar bé de seguida, els nens són molt educats i saben passar-ho bé sense esgotar la meva paciència.

Em fixo en uns quadres de la paret, hi surt un home que se’m fa familiar, deu ser el seu pare. Les fotografies no són antigues, tampoc molt recents, potser de fa un any. No m’atreveixo a preguntar on està, perquè no està aquí… Ho deixo passar per jugar a alguns jocs de cartes i després berenar junts. La seva cuina era enorme, amb més menjar del que qualsevol pot necessitar. Seguidament, els nens es comencen a avorrir i decidim mirar una pel·lícula de terror, la Nina no els deixa mirar-la, però a mi em sembla bona idea per mantenir-los entretinguts. No pensava que fos per a tant, a més, s’ho mereixien, es van portar bé tota la tarda.

Amb els nens ja adormits i amb el so de fons de la pel·lícula, esperava el missatge de la Nina. Llavors, una estranya sensació, com si es tractés d'una presència, se’m va clavar a l’esquena. I, a l’instant, em van absorbir uns xiulets tenebrosos i foscos, que no podia identificar. Al principi m’autoconvencia que eren de la mateixa pel·lícula, però aquell pensament s’esvaïa cada cop més mentre una suor freda em recorria el cos cada cop que sentia aquelles paraules provinents de la penombra.

De sobte s’escolta el timbre de la casa i em sorprenc en veure la Nina. Apago de pressa la televisió i l'obro. La Nina, en veure’m, nota de seguida la meva cara pàl·lida amb una expressió de temor.

• Estàs bé? Et trobo pàl·lida - pregunta la Nina, estranyada.
  
  Sí, bé… - responc amb timidesa.
  
  Molt bé. Aquí tens els diners. Adeu - m’interromp la Nina.

Agafo els diners sense pensar-ho i surto per la porta immediatament, ignorant la seva actitud. No vull tornar en aquella casa, però el meu futur està en joc. He de fer-ho.