CAPÍTOL II: El descobriment.



L’endemà, cap a les nou del matí el Miquel torna a la cova. La Lívia li confessa que ha vist els papers, en Miquel li diu que no els hauria d’haver llegit, però vol saber que en pensa de tot això. La noia admet que està més segura a la cova i que vol ajudar-lo a descobrir la veritat.



-Que en tenim sobre els desapareguts? - demana la Lívia.



-Des que van començar hi ha hagut 5 desaparicions, més la teva suposada mort. La primera va ser cosa de fa uns dos mesos i mig, en Joan, pare de dos fills i actualment és el forner del poble. La segona, la Maria, es dedica a netejar cases. La tercera, en Felip, el fuster més conegut del poble. La quarta, en Martí, cap de policia. La cinquena, l’Anna, que treballa amb el Joan fent rebosteria. I l’última, tu, Lívia, filla de l’Emperador Constantí.



-No sembla que tinguin cap cosa en comú, però les desaparicions han de tenir un patró, estic segura que no s’han fet a l’atzar.



-Tinc els informes de tots els familiars, amics o coneguts dels desapareguts que puguin tenir alguna relació amb el palau o entre ells, i no he trobat res. És molt estrany.



-I que hi ha a l’arxiu aquest que està tancat amb clau?

-No ho sé, el vaig trobar al despatx del palau, però no n’he trobat la forma d’obrir-lo.



-Hauríem de trobar la clau, però ves a saber on t’és.



-Si es tracta d’algú del palau la clau només pot estar en un lloc, la sala on tothom que entra deixa les seves pertinences.



-És veritat, si algú intern és el culpable de tot això ha de tenir-la allà.



-Hem d’entrar i buscar-la.



-Entraré jo sol, hem de seguir amb l’avantatge que creuen que ets morta, si et veuen amb vida buscaran per tot arreu fins a trobar-te. Té, agafa aquest auricular, ens comunicarem per aquí.



La Lívia es posa l’auricular i ell marxa cap al palau per buscar la clau de l’arxiu. Una vegada allà, en Miquel aconsegueix entrar a la sala i busca per tot arreu, calaixos, armaris, motxilles, bosses... de tots els que són al palau, però no troba res.



-Lívia, aquí no hi és la clau.



-Estàs segur? Ha d’estar allà.



-Seguríssim, he buscat a tots llocs. On podria estar si no?

-Si la teva teoria de què el responsable de tot això ha d’estar al palau és certa, i la clau no és allà.



-Sí.



-Llavors només significa una cosa. Però... no pot ser.



-El què?

-L’ha de tenir el meu pare. Ell i jo som els únics que no deixem allà les nostres coses.



-El teu pare? Creus que ell ha manat matar-te?

-És l’única explicació que hi trobo. Absolutament tothom que entra al palau està obligat a deixar tot el que porti allà.



-I per què faria això l’Emperador?

-No ho sé, però crec que la resposta ha d’estar a l’arxiu.



-D’acord. Quan acabi el meu torn de treball torno amb tu, si marxo massa serà molt sospitós.



La Lívia està confosa, per què el seu pare manaria que la matessin? I per què ha fet desaparèixer aquestes persones? La Lívia agafa els papers d’en Miquel i es posa a llegir la informació sobre els desapareguts. Hi ha alguna cosa que no quadra, no hi ha res sobre cap d’ells més enllà del 1920, fa trenta anys, és com si abans d’aquesta data no haguessin existit. La Lívia es posa ràpidament a comprovar el passat de tots els ciutadans del poble, per veure si a algú més li passa el mateix. Va passant el temps, però no sembla trobar-hi res, fins que, al cap de dues hores, ho troba. La Laura, la perruquera del poble, i en Lluís, que és mecànic; tampoc hi ha res sobre ells més enllà del 1920. De sobte, sent en Miquel a l’auricular.



-Lívia, acaben d’anunciar una altra desaparició, un home anomenat Lluís, sembla ser que era mecànic.



-D’acord, Miquel, gràcies.



La Lívia necessita parlar amb la Laura urgentment, abans que desaparegui també. Amoïnada, busca la direcció de casa de la Laura, es posa una jaqueta negra i un barret per passar desapercebuda, i va cap al poble. Pica la porta de la direcció que ha trobat als informes, però ningú l’obre. Torna a picar. Una dona, amb un fil de veu que quasi no se sent i tremolant de por pregunta qui és. La Lívia li diu que ha de parlar amb ella un moment. La dona, sorpresa per la visita de la noia, obre la porta i la convida a passar. La casa és buida i està tot ficat en caixes.



CAPÍTOL III: La veritat.