Suposo que en veure el nom d’Emperador Constantí tots haureu pensat en l’emperador del segle III, doncs no, no és aquest, tot i que també s’anomena Constantí, aquest és un altre emperador, d’un altre segle i, per tant, té una altra història.



La Lívia corre tot el que pot pel bosc que hi ha just a la sortida del Palau. Dos homes encaputxats i vestits de negre la persegueixen amb una pistola, no sap per què, però no la volen amb vida i només li queda córrer. Està molt cansada, sua, té la visió borrosa degut a la por, li costa respirar i no li queden gaires forces; s’amaga rere un arbre per descansar uns segons, però no té massa temps, agafa aire per continuar i surt del seu amagatall. De sobte, se sent un tret. L’han disparada. Els homes s’apropen per veure si segueix amb vida, no ho sembla, així que se’n van. La Lívia es desperta en el que sembla ser una cova, està fosc, no es veu gaire bé, però hi ha una foguera al costat que li proporciona calor. A terra hi ha un munt de papers oficials i fotografies de persones, sembla com si algú estigués duent a terme una investigació. De sobte veu l'ombra d’algú entrant a la cova. Entra un noi alt, de pell blanca i fina, cabells rossos i una mica llargs, ulls blaus, i que aparenta tenir alguns anys més que la Lívia. La noia es queda uns segons pensativa, mirant fixament l’home que acaba d’entrar a la cova, li sona molt, però ara mateix no sap de què, uns segons després ja el reconeix. És en Miquel! En Miquel és un dels servents del pare de la Lívia, l’Emperador, i un dels seus millors amics al Palau, sempre l’ha ajudat quan ho ha necessitat, la coneix des que va néixer i quan era petita sempre jugava amb ell. Però ella està desconcertada, fa un moment estava corrents pel bosc i ara és de nit i està en una cova.

-Què ha passat?- pregunta la Lívia confosa.

-Els homes que et perseguien t’han disparat. He vingut a buscar-te quan he sentit el tret i he vist que no hi eres a la teva habitació.

La Lívia es mira la ferida de bala que té a l’espatlla, en Miquel l’ha curat i embenat.

-Has tingut sort que no et donessin en el cor, sinó, no hauries sobreviscut.

-Però, qui eren aquests homes? I per què volien matar-me? Potser és per ser la filla de l’Emperador? Hem de tornar al Palau i dir-li a mon pare.

-No sé els motius, però crec que el més segur és que et quedis aquí.

-Aquí? Jo sola tot el dia? Per què?

-No pots saber molta informació perquè és confidencial, però crec que el palau és perillós, i més si ara van darrere teu. No et preocupis, jo marxo ara perquè no sospitin, però demà a primera hora del matí tornaré. Hi ha menjar, aigua, foc per escalfar-te, i mantes i coixins per dormir.

-Confidencial? Si es tracta de casa meva, com pot ser que sigui perillós?

-Ni t’ho puc dir, però confia en mi, de veritat.

-D’acord. Em quedaré aquí.

El Miquel guarda tots els papers del que sembla ser una investigació en un calaix tancat amb clau, tanca la porta de la cova i marxa cap al palau. La Lívia es queda contemplant la cova, i preguntant-se que està passant. Passen al voltant d’uns deu minuts fins que decideix agafar un pal que ha trobat a terra i obrir el calaix per veure que amaga el Miquel. Treu tots els papers i els llegeix. Molts són informes, factures de les activitats del palau i fotografies de ciutadans. En els últims mesos hi ha hagut diverses desaparicions de persones del poble, l’Emperador va dir als ciutadans que no es preocupessin que s’estava investigant que estava passant. Als informes posa que algú ha estat encarregant les desaparicions, algú intern al palau. Hi ha fotos de reunions on apareixen els homes que l’estaven perseguint i un que sembla ser el cap de tot, però mai se li veu la cara. També hi ha arxivador que sembla bastant més vell que la resta, a la portada posa que és de fa trenta anys, ella encara no havia nascut, i que és un arxiu classificat, però està tancat amb clau i no aconsegueix obrir-lo. Després d’un parell d’hores llegint i intentant entendre-ho tot la Lívia està esgotada, així que torna tots els papers on estaven i dorm sobre els coixins que troba.