Em vaig aixecar amb els ulls encara una mica tancats. Feia fred, m’havia deixat la finestra oberta. La vaig tancar i em vaig posar una dessuadora blau fosc. Eren les set del matí d’un dissabte, tenia la primera visita amb la psicòloga. Només pensar en haver de parlar dels meus problemes em recorria un calfred per tot el cos i em feia tremolar.

Vaig sortir de l’habitació, la mare segueix dormint al sofà i el pare estava dormint a l’habitació. Em vaig preparar un entrepà petit de formatge i el vaig guardar a la butxaca de la dessuadora. Em vaig posar uns pantalons texans i em vaig pentinar el cabell, feia poc que me l’havia tallat i va ser fàcil deixar-lo llis. Sortint de casa em vaig menjar l’entrepà ràpidament, tenia molta gana. Vaig arribar a l’edifici del costat de la plaça i vaig entrar. Hi havia una sala amb deu seients, no hi havia ningú, arribava puntual. Vaig seure al costat d’una finestra. Les mans i les cames em tremolaven. Em vaig posar els auriculars, la música sempre m’aïlla de tot. Mentre esperava, va sortir una nena de més o menys la meva edat, tenia els ulls una mica vermells, vaig suposar que havia estat plorant. La psicòloga va sortir dos minuts després que sortís la nena i em va cridar per entrar. Vaig aixecar el cap i la vaig mirar, tenia ganes de sortir corrents. No ho vaig fer, em vaig aixecar, em vaig treure els auriculars i vaig caminar a dins de la consulta.

Vaig seure a la butaca que estava davant de la taula de la psicòloga.

-Hola, Diana- va dir la psicòloga amb un somriure

-Hola -vaig dir nerviosa, la cama se'm movia molt.

-Com estàs?

-Bé

-Diana, vull que m’expliquis per quina raó estàs aqui, què creus que et passa, i vull que trobem una solució juntes.

Tenia ganes de plorar, no volia dir res, no em coneix, però això em va animar a fer-ho, sé que no em jutjarà, ella no. Llavors vaig buscar la valentia dins meu i vaig parlar:

-Sempre he intentat dir el que em passa però ningú em creu, he après a viure sola i intentar ignorar les males paraules que em diuen els altres. Però hi ha un punt on m’estic sentint invisible, i no ho aguanto més, vull tenir amics, vull tenir una família normal, que no discuteixin, que no s’oblidin de mi, que em tinguin present. Vull que les nenes de la meva classe deixin de molestar-me sense motiu, d’insultar-me, d'agredir-me… No els he fet res i porten aixi massa temps, porto anys callant i sense dir res i ja estic farta.

Ella em va escoltar tota l’estona i quan vaig acabar no em va jutjar. Em va dir que parlés amb els meus pares, que els expliqués el que sento i que parlaria amb l’institut per comentar-los el tema de les meves companyes.

Vaig sortir de la consulta bastant satisfeta, estava orgullosa de mi mateixa i ara sé que per fi el tracte de l’Èrica i les seves amigues cap a mi canviarà.

Mentre caminava cap a casa vaig sentir una punxada molt forta al cos i vaig tenir la sensació que queia d’una distància molt alta. Després la sensació va desaparèixer i em vaig quedar dreta assimilant-ho.

Quan vaig tornar a casa vaig sentir que la mare era a la cuina i va dir:

-Hola?

-Hola, mama! Sóc jo.

-Hola?

No entenia per què no em sentia i vaig anar a la cuina, estava confosa.

-Mama, ja he arribat -vaig dir apropant-me a ella

Se'm va gelar la sang en veure que no em veia ni em sentia.

-Diana?

-Estic aqui, mama, al teu costat

Ella no va reaccionar, no em sentia, no em veia, no notava la meva presència.

-Mama, para, no fa gràcia -li vaig agafar el braç i no va reaccionar quan la vaig tocar.

Se'm van emplenar els ulls de llàgrimes, no em veia, no m’escoltava, no em sentia, semblava com… com la sensació que últimament sentia amb tot, aquella sensació de buit, de soledat. Era com si de veritat… m'hagués tornat invisible.