L’endemà em vaig aixecar molt pronte, per estar preparada el més abans possible. La primera llum del dia entrava per la finestra de la meva habitació il·luminant tot el que jo anomenava meu, amb la motxilla vella grisa penjada a la cadira i els texans una mica arrugats sobre el llit. Feia un esforç enorme per poder aixecar-me, perquè sabia que necessitava aquells diners i intentava no deixar que els nervis em dominessin. Avui havia de ser tot perfecte, encara més que ahir, encara més que mai. Aquesta feina era l’oportunitat que havia estat esperant durant anys i no em podia permetre deixar-la passar.



Vaig posar-me les sabates trencades i desgastades que tenia i vaig mirar-me al mirall. El meu propi reflex em feia sentir molt vulnerable, i no podia deixar de pensar que era ridícula mentre em preparava, però, tot i així per dins sabia que era més forta del que em pensava.. Havia après a sobreviure sola, a mantenir secrets i a adaptar-me a qualsevol situació. Aquest treball sol seria una demostració de tot el que havia après després de tants anys d’aprenentatge.



Quan vaig arribar a la seva casa, la Nina Winchester ja m’estava esperant. Com sempre, impecable i pulida. El vestit que portava semblava fet a mida per a ella, amb un color blac porcelana que destacava amb els seus cabells rossos i els ulls del mateix color que el mar. Quan em va somriure, vaig notar una esgarrifa per tot el meu cos. No era un somriure normal; era un somriure que semblava amagar moltes coses que no em deixaven respirar.



—Bon dia, Millie —va dir amb veu clara i greu, com si sapigues que dir en tot moment—. Avui començaràs ajudant-me amb el meu despatx.



Vaig assentir. Tot i que em va semblar un treball simple, sabia que aquí res era el que semblava. Cada objecte tenia un lloc per estar en concret com sempre, cada paper havia d’estar en ordre, i qualsevol error podia fer que tot per el que havia lluitat i estava allí avui, desaparegués.



L’Anastasia, corria pel passadís amb els seus cabells rossos brillants, amb una energia que semblava que no se li acabés mai. Vaig intentar ignorar-la, però de vegades se m’acostava per preguntar-me algunes coses com:

—Què fas aquí, Millie?

—Organitzo papers —li vaig respondre.



Ella em va mirar amb ulls grans i brillants, com si pogués adivinar el meu pensament. Vaig somriure nerviosa i em vaig concentrar amb el que estava fent. Les carpetes estaven ordenades per categories i alfabeticament, cada document etiquetat per el seu nom. Passava fulls, els posava al seu lloc i intentava fer-ho tranquil·la, intentant no deixar que la meva por d’equivocar-me la cagués per complet.



Quan va passar una estona, la Nina va entrar al despatx, amb una tassa de cafè a la mà. Va seure’s de manera elegant com ho feia sempre, a la seva cadira i va observar-me en silenci. Aquell silenci era el que més nerviosa em posava, perquè et feia sentir que cada moviment estava sent jutjat.



—Molt bé, Millie —va dir finalment—. És important que tot estigui en ordre i ben col·locat. I recorda… que tot el que veus i tot el que sents, és un secret.



Vaig assentir sense pensar. Aquesta vegada no vaig haver de pensar la resposta: sabia exactament què havia de dir. —Sí, sé guardar secrets.



La seva mirada se’m va clavar. Era com si pogués llegir tot el que havia passat en la meva vida, tots els anys que havia viscut amagada, tots els pensaments que mai havia dit a ningú. Vaig intentar no tremolar, vaig respirar profundament i vaig continuar amb el que estava fent.



A mig matí, Anastasia va entrar al despatx amb un llibre a la mà. Vaig mirar-la i poc després em va somriure.



—Vols que t’ajudi? —va preguntar amb una veu dolça.



—No cal, gràcies —vaig respondre ràpidament.



Però la seva presència era constant. Em seguia amb la mirada, em feia preguntes que semblaven més profundes del que haurien de ser. Cada vegada que em mirava, sentia com si tot el meu passat, els meus secrets i les meves pors, estiguessin a punt de sortir a la llum.



El temps va passar lentament, pero el meu pensament seguia igual, no parava de donar-li voltes. Tot era net, ordenat, perfecte. No hi havia cap defecte, cap error, cap marca de ningun desperfecte. I jo sabia que si cometia qualsevol error, la Nina ho veuria i els meus secrets podrien estar en perill.



A la tarda, vam sortir al jardí. Era immens. Els arbres eren alts i enormes, la gespa verda i perfecta, i la piscina brillava amb la llum del sol. L’Anastasia corria al meu voltant, rient i cridant, i jo intentava seguir-la intentat que ninguna caigués. La Nina ens observava des de la finestra, amb els braços creuats, el que feia que jo em poses més nerviosa.



—És important que l’Anastasia aprengui a respectar l’ordre —va dir la Nina, girant-se cap a mi—. I crec que tu ets la persona més adequada per ensenyar-li.



Vaig assentir. Sabia que aquest seria un dels grans reptes. L’Anastasia no era una nena normal. Sempre tenia molta curiositat i una manera de veure les coses que podia fer que tot canviés. Però jo havia après a adaptar-me i a anticipar-me als problemes, la meva vida sempre havia estat envoltada de les mateixes coses que jo ara estava reptada a fer però amb puntuació.



Aquella nit, quan vaig tornar a la meva habitació, estava cansada, però també satisfeta. Havia superat el primer dia sense cometre cap error greu, i la Nina semblava confiar en mi, almenys una mica. Però sabia que no podia baixar la guàrdia. La perfecció d’aquella casa amagava moltes coses, i alguna cosa dins meu em deia que els meus secrets no serien fàcils de mantenir amagats.



Just abans de dormir, vaig sentir un petit cop a la porta. Em vaig quedar paralitzada. El cor em bategava a mil per hora. Qui podria ser a aquella hora? No hi havia ningú més a casa. Vaig respirar profundament i vaig decidir fer com si no hagués passat res, convençuda que tot era cosa de la meva imaginació. Però no podia treure’m del cap que, en aquell lloc tan tranquil, qualsevol moviment podia tenir conseqüències inesperades…

L’endemà, el despertador em va fer saltar del llit abans que pogués pensar en res. Tot seguia en silenci a la casa, excepte pel so de la calefacció que es sentia al passadís. Em vaig posar els pantalons més nets que tenia i una samarreta discreta, intentant semblar menys nerviosa del que realment estava. Cada dia que passava aquí, el meu passat semblava més lluny, però el record d’ell em seguia acompanyant en cada moviment, en cada respiració.

Quan vaig baixar, la Nina Winchester ja era al saló, prenent notes en un quadern de cuir negre que sempre portava amb ella. No va aixecar la mirada quan vaig entrar, però la seva presència era tan intensa que em feia sentir com si tots els meus pensaments fossin visibles.



—Bon dia, Millie —va dir finalment, sense somriure—. Avui treballarem a la cuina i després amb Anastasia al jardí.



Vaig assentir. El meu cor començava a bategar més ràpid, però vaig respirar profundament i vaig seguir-la. La cuina era encara més gran del que recordava, amb taulells de marbre i electrodomèstics que semblaven sortits d’una revista. Cada estri estava net, polit i en el seu lloc exacte. Si alguna cosa no estava on tocava, sabia que la Nina s’adonaria immediatament.



Vaig començar a netejar i organitzar. Cada gota d’aigua, cada tassa i cada plat tenia un lloc, i tot havia d’estar impecable. Anastasia corria d’un costat a l’altre, rient i fent preguntes sense parar. Tot i això, hi havia moments en què em mirava amb un aire de complicitat que em feia sentir observada i, alhora, una mica desconcertada.—Millie, per què treballes aquí? —va preguntar de sobte, amb una innocència que em va desconcertar.



—Per ajudar la senyora Nina i tu, Anastasia —vaig dir, intentant sonar el més natural possible—.



M’agrada que tot estigui en ordre i que les coses funcionin bé. Ella va somriure, però hi havia alguna cosa en aquell somriure que semblava més profunda del que aparentava. Com si sabés que jo amagava alguna cosa, però que no podia explicar-me. La vaig mirar durant uns segons, i després vaig tornar a la meva feina. Mentre treballava, vaig sentir de nou la mirada de la Nina. Em va semblar que m’observava no només per assegurar-se que feia la feina bé, sinó per descobrir qui era realment. Era com un escaneig invisible que em feia sentir vulnerable. Però em vaig recordar de tots els anys que havia passat amagant-me i sobrevivint: sabia com controlar-me, mantenir secrets i aparentar confiança, encara que per dins em sentís tremolosa.

A mig matí, la Nina es va apropar a la cuina i es va col·locar darrere meu, mirant com feia el cafè. El silenci era espès, gairebé incòmode, i el meu cor bategava tan fort que semblava que es sentís des de fora.



—Millie, ets molt meticulosa —va dir finalment—. Però recorda: no tot el que brilla és perfecte. Alguns secrets poden trencar qualsevol aparença de perfecció.



Em vaig quedar quieta, sense saber si les seves paraules eren per a mi o per a algú més. La seva mirada era intensa, gairebé intimidant. Vaig assentir lleugerament i vaig seguir amb la feina, vigilant que cada gest meu fos impecable.

Després del cafè, vam sortir al jardí amb l'Anastasia. El sol brillava i el jardí semblava no tenir fi. Els arbres, la gespa, la piscina… tot estava dissenyat per semblar perfecte i ordenat. L'Anastasia va començar a jugar amb pilotes i joguines, mentre jo recollia i posava tot al seu lloc. Cada cop que feia un moviment, sentia com si la Nina m’observés des de la finestra, mesurant cada pas.

—Saps, Millie —va dir la Nina, apareixent de sobte al jardí—, confio molt en tu. No només per la teva feina, sinó perquè sé que pots guardar secrets. La meva gola es va assecar. Aquella frase em recordava massa a la meva vida anterior, a tots aquells anys amagant-me, mantenint silenci i fent-me passar per qui no era. Però vaig assentir, amb veu ferma:

—Sí, sé guardar secrets. L'Anastasia em va mirar amb curiositat. Semblava que volgués entendre alguna cosa que no podia dir-li, i vaig haver de girar-me ràpidament per seguir recollint la seva joguina, intentant no mostrar que el cor em bategava com mai abans.



Durant tota la tarda, vaig estar ocupada amb petites tasques: organitzant llibres, netejant taulells, recollint joguines i preparant el sopar. Cada gest, cada moviment, era meticulosament pensat per evitar qualsevol error. I, malgrat tot, sentia que alguna cosa dins de la casa estava en alerta, com si la mateixa perfecció fos viva i vigilant.



A mesura que el sol començava a pondre’s, la Nina em va convidar a seure al saló amb ella i l’Anastasia. Vaig acceptar, amb el cor encara accelerat. Es va crear un silenci estrany, només trencat pel so de la nina rient amb alguna cosa que no podia entendre. La Nina em mirava fixament, i per un moment vaig sentir que podia veure dins la meva ànima.



—Millie, —va dir finalment la Nina—. Espero que sàpigues que aquí res no és el que sembla. Aquesta casa, la seva perfecció… tot té un motiu. I algun dia, descobriràs que cada secret té un preu.



Vaig assentir, sense saber què dir. No podia explicar el meu propi secret, aquell que havia carregat durant tants anys. Però sabia que, en algun moment, aquest secret podria posar en perill tot el que havia aconseguit.



Aquella nit, quan vaig pujar a la meva habitació, vaig mirar per la finestra el jardí il·luminat per les llums artificials. Tot semblava irreal, però dins meu sabia que la Nina amagava alguna cosa i que la seva confiança no era tan senzilla com semblava.



Em vaig ficar al llit i vaig tancar els ulls, intentant descansar. Però una part de mi sabia que aquell dia només havia estat el principi. Hi hauria més proves, més moments en què hauria de demostrar que podia guardar secrets i que podia sobreviure en un lloc on la perfecció i l’aparença tenien més poder que qualsevol altra cosa.

I just abans de quedar-me adormida, vaig sentir un petit so a la porta de l’habitació. Aquesta vegada no el vaig ignorar. Algú estava a fora, i el meu cor va començar a bategar amb força. No sabia si era un senyal de perill o només una coincidència.