M’obligo a apartar la mirada de la seva camisa de seda, d’un color blanquinós que probablement val més que totes les meves possessions juntes. Si m’hi fixo massa, sé que començaré a sobre pensar, i ara mateix no m’ho puc permetre. Tinc les mans humides, suades, amb gotes caient per terra i la calefacció d’aquesta mansió que fa olor de net i flors acabades de collir, no m’ajuda gens. Me les frego contra un dels pocs texans que tinc, ja una mica desgastats, intentant que no es noti lo nerviosa que estic en aquest moment, tant que em podria agafar un atac d’ansietat. No puc perdre aquesta oportunitat. No un altre cop.



La Nina Winchester, impecable com sempre,fins als últims cabells rossos perfectament pentinats, em mira amb una expressió que no acabo de poder descobrir per on agafar-la. És amable, sí, però també hi ha alguna cosa que no acabo d'entendre, com a freda, com si estigués observant una mena de pis i no una persona desesperada buscant feina.



—Doncs... m’agrada molt com està tot decorat i organitzat—començo a dir, amb una veu que sona una mica més aguda de la que esperava. Em sento com una nena petita intentant encaixar en algun lloc.—Soc una persona molt prudent i responsable, no em fa temor haver de fer feina dura. Puc cuinar, netejar i... sempre he tingut facilitat per organitzar les coses. De fet, m’encanta que tot estigui al seu lloc, ben col·locat i en la mateixa posició sempre.



Mentre parlo, la meva mirada recorre tot el recorregut del saló fins a la cuina. És immens tot, amb sostres altíssims i unes finestres que fan goig veure-les. A més a més d’un jardí que sembla que no tingui ni principi ni final. Tot és de disseny, no hi ha ni tan sols un objecte que no sigui car. No s’hi veu res de pols, ni un objecte fora de lloc. Tot sembla tret d'algun lloc on té prohibit l'entrada el pols i els acres i on els nens no hi poden gaudir mai de la seva joventut. O almenys, no hi gaudeixen i juguen com ho feia jo, sempre ho deixava tot brut i per el mig, però sembla que aquí tot és diferent, tot té uns punts marcats.



La Nina Winchester somriu, però és un somriure que no arriba als ulls. És una expressió perfecta, juntament amb la seva pell de porcellana, que pareix irreal, com tot en aquesta casa. Sembla que fins i tot les seves expressions estan dissenyades per ser impecables.



—I per què vas deixar la teva última feina, Millie? —pregunta ella, clavant-me els ulls sobre la meva mirada nerviosa. Els seus ulls són d’un blau intens, del mateix to que el color del mar, i sento com si em travessessin, com si em jutgessin per alguna cosa que he fet mal.



Sento punxades a l'estómac, com un dolor que no acaba mai. Aquí ve la pregunta trampa. El passat. El meu passat. No li puc dir la veritat, perquè sinó possiblement no em deixaria formar part de la seva família, necessito aquest treball. No li puc dir que vaig passar els últims deu anys tancada, entre reixes, aprenent a sobreviure d'una manera que ella nis'imagina. Si ho sap, aquest seria el meu final, i no puc deixar que això passi. No tinc cap altra opció.

—Buscava un canvi d'aires —menteixo, intentant que la meva veu soni el més natural i calmada possible—. La veritat és que buscava una feina que em permetés centrar-me en ajudar a una família de veritat. A l'anterior lloc... tot era una mica desastre, no per mi, sinó per l’entorn, que era una mica desagradable. Aquí, sento que podria aportar molt més i ensenyar qui soc realment.



Precisament en aquell moment, un soroll fort al pis de dalt ens talla. El so ressona per l'espai silenciós del saló, i per un instant, la façana perfecta de la Nina es trenca. Aquest soroll la deixa descol·locada.



—Què ha sigut això?---

—Aquesta deu ser la meva filla, l’Anastasia—diu ella, aixecant-se del sofà amb una elegància sobrenatural, com si mai hagués fet cap esforç a la seva vida—. És una nena... especial. Té molta personalitat i és molt activa.



La paraula "especial" em sona estranya. La Nina camina lentament cap a la finestra, amb els seus botins elegants i impecable i es queda mirant el jardí immens, que ara veig que té una piscina gran i neta. El contrast entre la seva vida perfecta, plena de luxes, que mai en la vida, me’ls podria permetre i sense cap preocupació, i les meves botes desgastades, la meva motxilla vella i els meus anys de foscor, és gairebé un insult per a mi. Em sento com una intrusa, dins d’aquest quadre tan perfecte.



Però llavors, es gira i em mira fixament. El seu somriure ha desaparegut completament. La seva expressió és seriosa, amb una intensitat que em posa els pèls de punta, la seva expressió, se’m va quedar clavada, no me la podia llevar del cap.



—Saps guardar secrets, Millie? —em pregunta de sobte, amb una veu baixa que sembla més una afirmació que una pregunta.



M'empasso la saliva, que em provoca una mena de tos lleugera i la gola se'm tanca. Si hi ha una cosa que he après en aquesta vida, és precisament a fer això. A guardar secrets. A amagar el que ningú ha de saber. El meu propi secret pesa sobre mi des de fa molts anys.



—I tant —responc seria intentant que la meva veu no tremoli. És l’única resposta possible.



La Nina assenteix lentament, però hi ha algo que no acabo d’entendre aquí—potser alleujament, potser una altra cosa més fosca— li mira fixament.



—Bé. Perquè aquí en tindràs molta feina.