Capítol 2: El pes de les paraules
El despertador va sonar a les 7:00, però jo ja estava despert. No recordava exactament en quin moment m’havia adormit, només sabia que el meu cap seguia igual de ple que la nit anterior. Durant uns segons em vaig quedar mirant el sostre, com si esperés que aquesta vegada em donés alguna resposta diferent. No ho va fer.
Em vaig aixecar lentament. A la cuina encara hi havia l’olor dels galets d’ahir. La casa continuava en silenci, massa silenci. Vaig mirar l’habitació dels meus pares. Porta tancada. Potser havien arribat tard, potser no. Tampoc vaig comprovar-ho.
Mentre esmorzava, pensava en la frase que havia repetit abans de dormir:Demà hi tornaré.
I aquell “demà” ja era avui.
No sabia exactament per què hi volia tornar. No havia parlat. No havia explicat res. No havia fet el que se suposava que havia de fer. Però alguna cosa dins meu, molt petita, molt fràgil, m’empenyia.
Les classes van passar lentes. El professor parlava, els companys reien, les cadires es movien… però jo estava en un altre lloc. En aquella habitació petita. En aquell sofà que no em feia sentir a casa. En aquells ulls carmesins que no em deixaven escapar.
Quan va arribar la tarda, les cames van començar a caminar soles una altra vegada. El mateix recorregut. Els mateixos carrers. La mateixa pregunta constant:I si avui tampoc puc parlar?
Vaig arribar cinc minuts abans. Sempre cinc minuts abans. Em vaig asseure al mateix lloc. Aquell sofà continuava sent igual de còmode i igual d’incòmode alhora.
La porta es va obrir.
Hola de nou —va dir ella amb un somriure tranquil.
No vaig saber què respondre. Només vaig assentir lleugerament amb el cap i vaig entrar.
La sala semblava exactament igual que el dia anterior. Mateixos colors suaus. Mateixa llum càlida. Mateix silenci que no feia mal.
Em vaig asseure. Ella també.
Durant uns segons ningú va dir res. Aquesta vegada, però, el silenci no era tan pesat. O potser jo ja estava una mica més acostumat a ell.
No cal que parlis si no vols , va dir finalment, . Podem tornar a jugar.
Aquelles paraules em van descol·locar. No hi havia pressa. No hi havia exigència. Només una invitació.
Va treure el mateix joc de taula del dia anterior. Va començar a col·locar les peces amb calma, com si el temps no importés.
I llavors, sense mirar-la directament, gairebé en un murmuri, vaig dir:
No sé què em passa.
Les paraules van sortir soles. Petites. Tremoloses. Però van sortir.
Ella no va reaccionar exageradament. No va obrir molt els ulls ni va fer cap gest dramàtic. Només va aixecar lleugerament la mirada i va assentir.
Està bé no saber-ho, va respondre suaument.
No sé per què, però aquella frase em va fer mal i alleujament al mateix temps.
Vaig notar el cor bategant més ràpid. Les mans lleugerament suades. Em feia por continuar, com si cada paraula fos una pedra que havia estat sostenint durant anys. Si començava a deixar-les caure, no sabia si podria tornar-les a agafar.
És com… —vaig intentar explicar— com si sempre hi hagués alguna cosa que pesa aquí.
Em vaig portar la mà al pit.
Però no sé què és.
El silenci va tornar. Però aquesta vegada no era buit. Era diferent. Era un silenci que escoltava.
Ella va inclinar lleugerament el cap.
Quan vas començar a notar aquest pes?
La pregunta em va travessar com una fletxa. No sabia la resposta exacta. O potser sí, però no volia mirar tan enrere.
Vaig baixar la mirada cap al terra.
Records dispersos van començar a aparèixer. Veus. Discussions. Una habitació més petita. Jo més petit. Esperant. Sempre esperant.
Vaig empassar saliva.
Fa temps… , vaig dir finalment, . Molt de temps.
Aquell dia no ho vaig explicar tot. Ni molt menys. Però vaig parlar. Poc. Trencat. Desordenat.
I, sorprenentment, el món no es va enfonsar.
Quan va acabar la sessió, vaig sortir al carrer amb una sensació estranya. El pes continuava allà, sí. Però ja no estava completament sol amb ell.
Mentre caminava cap a casa, vaig adonar-me d’una cosa que no havia sentit en molt temps.
No era felicitat. No era tranquil·litat. Era una cosa méspetita.Esperança.
I feia por.
Perquè quan tens esperança, també tens alguna cosa a perdre.
