Aquell sofà que semblava còmode no em feia sentir a casa, aquest sentiment d’indecisió era horrible. Per què he de ser aquí?, sempre em pregunto. Obligat no estic, però la meva consciència em mata i em mata i les meves cames soles se’n van. Si estic aquí, ho necessito, no?



Falten 5 minuts perquè m'atenguin, no estic preparat. El meu cos està aquí però, la meva ànima no. Encara continuo fent-me preguntes al cap i pensant com sortir d’aquesta pel meu compte. Cosa que mai he sigut capaç de fer.



Passen els 5 minuts...



Noiet, et toca! - va dir la psicòloga.



Hola! És el teu primer dia veritat? Com que vens tot sol? - va preguntar la psicòloga.



Hola... Els meus pares estan treballant tot el dia, no han pogut acompanyar-me. - vaig dir avergonyit.



No siguis tímid! Diguem que et passa, per què estàs aquí? - em va preguntar.



Aquella pregunta em feia voltes al cap repetidament, per què hi soc aquí? En aquell moment no vaig contestar, però la dona va continuar.



Si estàs aquí algun problema hauràs de tindre, soc aquí per ajudar-te i aconsellar-te. Vull el millor per a tu i per la teva salut. Ara diguem, algun inconvenient que et turmenti dia a dia, algun record o situació que t’agradi compartir amb mi? - Preguntava repetidament.



El cap em feia més voltes mentre més preguntes em feia, sembla que no estava preparat per a respondre tantes preguntes que sempre m’he estat fent que mai he aconseguit contestar.



Em mantenia completament callat mentre mirava fixament aquells ulls carmesins que la dona tenia. Ella tampoc treia un ull de mi. He de dir que aquella mirada em feia recordar moment feliços d’aquella bonica infància d’un passat llunyà, però les paraules no sortien.



Va passar 1 hora, no vaig obrir la boca. Vam terminar jugant a jocs de taula en aquella petita i confortable habitació mentre ella intentava treure’m informació.



Vaig sortir d’allí amb els mateixos dubtes amb els quals vaig entrar, o millor dit, amb encara més.



Arriba la nit, els meus pares encara no hi són a casa. Em cuino uns galets i al llit. Dins d’ell, els dubtes van tornar, però aquesta vegada no venien sols.



La foscor de l’habitació semblava més densa que altres nits. El sostre, ple d’ombres, es convertia en una pantalla on els pensaments es projectaven sense permís. Em girava d’un costat a l’altre, embolicat amb els llençols, intentant trobar una postura que calmés aquell nus constant al pit. Sense cap mena d’èxit.



Tancava els ulls i veia els d’ella. Aquells ulls carmesins, em transmetia una confiança que ni els meus propis pares van poder donar-me, o això sentia. Aquells ulls no em jutjaven. No em pressionaven. Només esperaven. I això em feia encara més por que qualsevol dels meus propis pensaments.



Per què no havia dit res?



Tantes hores pensant què dir... i quan arriba el moment, el silenci m’enxampa per complet.



Vaig mirar el mòbil. Cap missatge. Cap trucada, com gairebé sempre. No era culpa de ningú, ho sabia, però la soledat pesa més i més quan tens massa temps per pensar-hi en tot. Vaig deixar el mòbil a la tauleta i vaig sospitar profundament, com si l’aire pogués endur-se una mica del soroll del cap.



Aquella hora jugant jocs de taula tornava repetidament al cap. En aquell bonic moment no havia necessitat paraules per no sentir-me viu. Això em confonia més.



Potser no havia estat un dia perdut.



A poc a poc, el cansament va començar a guanyar la batalla als pensaments. La meva ànima no tenia més forces per pensar-hi més. Abans de quedar-me adormit, una idea, petita però persistent, es va obrir pas.



Demà hi tornaré.



No perquè tingui res clar. No perquè ja sàpiga què em passa.



Si no perquè, per primera vegada en molt temps, algú havia estat disposat a esperar el meu silenci sense marxar. Lluitant per escolar-me. Lluitant per fer-me sentir bé. Dedicant el seu avaluable temps perquè jo, tant sòl un noi de setze anys, tregui una sola paraula de la meva boca.



I potser, només potser, això ja era un gran començament.