Vint dies abans



- Què m’acabes de dir? -s’aixeca immediatament, no es pot creure el que li acaben de dir.- No ho dius seriosament, no?

- Ho sento molt, però no tenia altres opcions -li respon Javier

- Com que no? -Crida ella, encara més esverada.- Podries haver-me demanat a mi els diners, els hauríem aconseguit a temps!

- Però no entens que no et podia preocupar amb aquells tipus? -Respon ell, molt més seriós del que Irene mai l’havia vist.- Són molt perillosos, amor. No podia posar-te en perill.

Aquesta última frase la diu posant la mà a la galta d’Irene, qui l’aparta bruscament i surt de l’habitació. En Javier la veu marxar, sospirant sorollosament perquè no suporta que la Irene es posi agitada cada vegada que parla amb l’Antonio i els altres. És veritat que no són molt bons amics de la llei, però eren persones que sempre complien amb les seves promeses, i com no feia el que aquella banda li demanava, podria acabar molt perjudicat, i no podia permetre-s'ho mai. En aquell moment, necessitava fer el que fes falta per un futur amb la Irene.



***



Quinze dies abans



- Bro, t’he portat als paios, però encara no entenc el que farem amb tanta gent. -Mira a l’Antonio amb l’esperança de rebre una resposta decent, però és enfrontat amb el mig somriure malèvol d’aquest. Sospira a manera de rendició perquè ha entès que una altra vegada, la seva pregunta es quedarà sense respondre.

En realitat, a en Javier aquells paios el feien mala espina, però necessitava resultats immediats, i ells eren amb qui era més fàcil aconseguir diners. A la feina quasi no el pagaven, i aviat seria l’aniversari de la Irene i per un viatge de luxe faria falta tenir molts més recursos dels que li donaven per apilar caixes al magatzem. Tot i la necessitat, sentia molta pena per les persones a les quals havia segrestat. Estaven tots en la mateixa cantonada de l’habitació, pregant compassió en sospirs, amb por de ser massa forts en les seves pregàries i provocar la seva mort o la dels altres presoners. Tenien els ulls embenats i tot soroll els estremia, fent el seu patiment molt pitjor, ja que els seguidors de l’Antonio feien sorolls a temps variats del dia per poder veure’ls patir i reien a ple pulmó. Això era el que més molestava a en Javier: les rialles. Poder veure a altres que pateixen i riure’s d’ells. Sap també que la Irene tenia raó, i el millor seria evitar treballar amb aquell tipus de persones, però… ho feia per ella. Per ella faria qualsevol cosa. O això és el que li agradaria creure.



***



- Has vist? -L’adreça la Irene amb to acusatori- Ja estan discutint les desaparicions a les notícies, i sé amb certesa que hi estàs involucrat. -En Javier manté silenci, no li agrada el to amb què li estan parlant, però tampoc poc queixar-se de rebre aquell tracte quan és veritat que està cometent crims i ajudant una banda perillosa.- Que no em sents? Estàs arruïnant vides!

En Javier s’aixeca bruscament després d’aquesta última frase, i marxa de l’habitació amb presumpta ràbia. Però després de tancar la porta amb força se li escapa un sanglot, acompanyat d’una llàgrima de penediment. No podia continuar amb aquesta angoixa. Ho feia tot per ella, però si no era honesta amb ella seria impossible que ella arribés a entendre els seus actes. Es va preguntar si valia la pena el preu a pagar per tenir la Irene vivint entre luxes si ella seria així de desagraïda.



Tretze dies abans



- Com? Què has dit? No ho deus dir seriosament, tio -respon en Javier, perplex.

- Que no m’has escoltat? -fa l’Antonio, amb un semblant impacient.- T’he dit que els disparis.

En Javier, ara amb la pistola en les mans. Ell es veia capaç de fer qualsevol cosa, però matar… mai havia format part del seu pla.

- Estàs trigant massa, xaval -pressiona l’Antonio- Si no t'espaviles et denunciem a la policia, tenim tota l’evidència necessària per incriminar-te.

Ara en Javier apunta a la parella. Són els últims que queden amb vida, tots morts a arma blanca per un dels seguidors de l’Antonio. Ara era el seu torn, i es trobava fatal físicament, hauria jurat que estava a punt de vomitar. Quan està a punt de prémer el gallet, veu des d’una finestra la Irene, que té la boca coberta per les dues mans i els ulls cristal·lins - a punt de plorar. Ell, que no pot donar a saber que l’ha vist, tanca els ulls i dispara. Sent un crit femení, ha mort l’home. Sense donar-se temps de penedir-se, dispara a la dona: silenci.

Ja estava fet. Havia complit amb tot el que demanaven. Però encara amb això present, no podia sentir-se alleujat. Volia plorar, cridar i vomitar tot a la vegada mentre veia als cossos estesos a terra, dels quals ell havia extret la vida.

Però ho havia fet per a la Irene, així que tampoc era una cosa tan dolenta, no?



***



En sortir de l’edifici, li rodolaven llàgrimes per la cara, no les podia controlar. La culpa era massa pesada. Al cap d’uns carrers, es va trobar amb la Irene, que el mirava amb una decepció que mai havia vist en els seus ulls, i va entendre en aquell moment que el seu futur ja era impossible.

- Com has pogut fer-ho? -ataca ella, sense alleujar la pregunta- Els has matat, Javier.

- No m’ho recordis! -es defensa ell- Ho he fet per tu, així que ja pots estar agraïda.

- Agraïda? Jo? -es va assenyalar a si mateixa amb incredulitat- Pensava que em coneixies, però veig que encara hi ha moltes coses que no has arribat a entendre. Jo els coneixia, Javier! Eren amics meus! Com esperes que t'ho agraeixi?!

- Ara tindrem diners, ens duraran molts anys. -anuncia ell- No creus que haurà valgut la pena?

- No, gens ni mica -nega ella, decidida- perquè per a mi els diners no són una prioritat. Almenys no més importants que unes vides. I menys les vides d’uns pares i els seus fills ara òrfens! Jo creia que érem feliços tal com estàvem, però veig que els nostres valors no estan tan alineats com em pensava. Encara sort que t’he seguit quan has sortit de casa, no m’imagino estant en la mateixa habitació que un assassí i ser ignorant d’això. Adeu, Javier. No em busquis.

Ella, que dona la conversa per finalitzada, fa mitja volta i s’allunya d’en Javier, amb la intenció de no tornar-lo a veure. Però ell l’agafa pel braç amb força, impedint el seu moviment.

- Tens pensat deixar-me? Ara? -pregunta ell, amb els ulls desorbitats- No, no pots, no marxaràs ara! No entens que tu ets igual de culpable que jo? Si no haguessis-

Les seves acusacions són interrompudes pel sacseig de la Irene, qui aconsegueix alliberar el seu braç després de forcejar amb qui era el seu estimat. Sabent que ell la tornaria a agafar, surt corrents cap a casa seva. Quasi cau tres vegades, però aconsegueix arribar sana i salva a casa seva, excepte d’un dolor punxant a la mà dreta: un tall fi que li travessa quasi tota la mà.

- Ara mateix el que importa és evitar que això torni a passar. -Diu en veu alta mentre agafa el telèfon i marca el número d’emergència, el 112- Encara estaven amb els cossos, no ha passat massa temps. Amb prou feines aconsegueix comunicar a la persona l’adreça del magatzem on havien estat les víctimes abans d’esclatar en el plor. Els seus veïns havien mort a la mà de la seva parella, i ella només va poder observar com una inútil.

Ara havia d’enfrontar les conseqüències i fer-se responsable de la situació: hi havia una nena que aviat s’assabentaria que els seus pares havien marxat eternament.

​I l'única persona que s'hi podia fer càrrec era la Irene.