A mesura que els minuts d’espera augmenten, també les seves ganes de sortir corrents. Tot i haver estat visitant l’edifici cada dia durant una mica més d’una setmana, avui entrava per primera vegada a veure-la.

Quan finalment l’avisen que pot entrar a la petita habitació, dubta un segon abans d’entrar, no se sent a punt per a enfrontar-se a les conseqüències d’aquell maleït dia.

Una vegada entra, es troba a la nena asseguda en una butaca gran on jugava amb una nina, tan immersa que ni tan sols va notar la seva presència fins que s’asseu a una butaca al seu costat.



– Hola, bonica –comença–, com et dius?

La noia només mira confusa cap a l’origen de la veu, però continua jugant. Després d’uns minuts respon finalment amb un “Sofia” murmurat. La invitada va sentir un mal punxant al cor en sentir el nom.



– I com es diu la nina amb la qual jugues? –intenta continuar la conversa.



– De moment, només li dic ‘nena’ –respon.– Vols escollir tu el nom?

– Jo crec que Noa li queda bé. Tots dos noms comencen amb la mateixa lletra –suggereix la més gran de les dues.



– Tens raó, m’agrada –Somriu la nena per primera vegada des de l’entrada de la visita a l’habitació–. I com et dius tu?

– Jo em dic Irene.



En sentir el nom, el somriure de la Sofia amplia, el que escalfa el cor de la dona i li torna el somriure. Les noies passen l’estona jugant amb la nina a qui ara adrecen com a Noa mentre li pentinen els cabells amb una pinta de princeses i s’imaginen que s’està preparant per anar a una festa d’aniversari.



Poc després, la Irene surt de l’orfenat amb la vista ennuvolada, les llàgrimes amenaçant de sortir d’un moment a l’altre, però ella va poder retenir-les abans que en caigués cap. Estava realment molt penedida de ser part de la raó per la qual la Sofia es trobava sense pares, i aquesta culpa era el que l’empenyia a visitar cada dia: esperava poder, a poc a poc, rebre la redempció dels seus actes.



***

Trenta dies abans

Irene estava passant la tarda del divendres com totes les altres, veient una pel·lícula amb el Javier. En aquest dia, era una pel·lícula de terror, que ella no aguantava molt bé.



– És realment necessari que jo vegi aquesta pel·li? Et juro que no aguanto, ho dic molt seriosament, Javier! Que aquesta nit no podré dormir! Recorda que també t’afecta a tu, que jo no dormi bé. –Surt un “dimoni” a la pantalla de la televisió, causant un espant gegant a la dona– Javier!

L’home només riu al seu comentari i continua mirant la pel·lícula sense fer-li cap cas. Ella fa veure que s’enfada i li gira l’esquena. Aquest l’abraça per l’esquena i li fa un petó als cabells per calmar-la i treure-li l’enuig. Ella somriu, perquè se sent completament feliç en la seva relació, ja pot veure com d'aquí a uns anys, continuaran igual de feliços, gaudint del viatge de la vida un al costat de l’altre.

– Escolta –comença ella–, creus que em podràs estimar sempre?

– Però quin tipus de pregunta és aquesta, dona! –fa ell– És clar que sí!

– Segur? Pinky promise? –pregunta la Irene aixecant el dit petit de la seva mà.



– Sí, t’ho prometo –respon el Javier amb veu sincera– Pinky promise.



***

Dia actual

Irene elimina immediatament els pensaments de Javier, no venien al cas. El que comptava era que ja havia conegut a Sofia, i ara només calia pensar en com tornar-li la família. De camí a casa veia a molts nens petits amb els seus pares i somriures brillants, i no podia evitar sentir aquella enveja d’algú que no ha viscut aquella infància tranquil·la i amb temps de qualitat amb els seus pares. La seva infància va ser… dura. I no volia el mateix per a Sofia, raons per les quals va decidir en aquell moment fer el que pogués per poder retornar la llum de la família a la petita Sofia.



Baixa la mirada a l’embenatge que li cobreix la majora de la mà dreta, la mateixa amb la qual li va prometre estimar-la per sempre. Tornen a sorgir les ganes de plorar, perquè tot i haver passat quasi dues setmanes, no ha superat el moment de traïció de la persona que més estimava.



Però, en la seva posició, la Irene només estava plena de gratitud d’haver sortit de tot aquell merder amb només una mà embenada, perquè podria haver sigut molt més seriós. Des d’on estava, només podia optar al perdó; aquesta seria la seva clau a la llibertat de tots els pensaments foscos que l’han estat torturant.