Badallo amb ganes; les meves parpelles baixen com persianes cada vegada més pesades, i el soroll de la cafetera preparant el cafè em perfora les orelles.



Penso en totes les tasques pendents que he de fer i sento com una galleda d’aigua freda em cau al damunt, recordant-me que avui no tindré prou temps per acabar la feina. Miro el rellotge buscant consol, però aquest només fa que retornar-me la mirada, acusadora, marcant les 7:08 del matí.



Em quedo una estona pensant en el no-res fins que la cafetera dona per acabat el cafè. Agafo la tassa amb cura i el bec com si fos la primera vegada que el tastés, tot i que, en realitat ja me n'havia pres un vint minuts abans.



L’empasso esperant aquell efecte despertador tan desitjat...



—Rosa! Fes el favor i posa’t a treballar! —rondina en Víctor.



El seu crit interromp en sec la tranquil·litat, m’ennuego i, aleshores, passa una catàstrofe.



Els meus ulls perceben primer el cafè, després el meu jersei i finalment la combinació d’aquests dos.



Genial, el matí no podria anar més rodó. Penso amb ironia.



Quan la taca del cafè queda prou dissimulada, torno a seure esbufegant, ara sí, sense cap mena d’excusa.



Veig de reüll en Víctor, molest i parlant per telèfon amb la mandíbula rígida. Segurament amb en Roger, el director del cos d’investigació. Fa gestos bruscos, posa els ulls en blanc. Noto com, d’alguna manera, m’encomana el seu malestar.



Sé per què està així d’histèric; massa absències, masses buits, massa faltes de treballadors i treballadores. Me’l quedo mirant, immòbil. Hi ha alguna cosa que no acaba d’encaixar. La meva mirada llisca per la sala lentament, inquieta, com si volgués trobar la solució de tots els seus problemes.

Falten molts integrants de l’equip d’investigació; És estrany. I, tanmateix, tinc la sensació que últimament tot és més estrany del que hauria de ser. Un pes invisible se m'instal·la sobre les espatlles.



Reacciono quan en Víctor es gira d’una revolada i em repassa de cap a peus amb els ulls entretancats. No cal que digui res; si no em poso a treballar immediatament m’ofego dins d’una pila de feina extra.



Renoi, ja vaig! Penso.



El meu cul no es desenganxa de la cadira fins que es fan les dues del migdia.



Surto remugant de l’oficina: l’estómac protesta de gana. Camino amb pas accelerat, però, de sobte, fora de la meva bombolla de mal humor, hi ha una cosa que m’atura.



Sé que no soc l’única persona de la NASA a qui li costa mons no quedar-se embadalida mirant aquell cristall blavós. Al cap i a la fi, no cada dia trobes una cosa així.



El cristall brilla i muta de tonalitats dins d’una vitrina, com si presumís del seu poder. M’acosto gairebé sense adonar-me’n i li ressegueixo les puntes, els plecs i les seves rugositats, hipnotitzada.



No sé com ho fa, però m’absorbeix d’una manera impecable. Sento com la gola s’eixampla i em trava la respiració.



M’allunyo. Sento curiositat.



La panxa torna a grinyolar, faig cas omís i marxo, abans que no em mengi el cristall.



Els pulmons tornen a inflar-se com si m’hagués estat aguantant la respiració i la sensació que em prem el pit s’apaivaga quan veig que en Daniel m’espera a la sortida. Plega una hora abans, però s’ho gestiona per fer temps i així poder anar a dinar junts.



Somric, agraïda per la seva companyia.



Seiem a la cafeteria de la cantonada, la de sempre.



—Rosa, em costa seguir-te, fa un mes estaves pàl·lida com la llet quan quasi et foten fora del cos de control. I ara em dius que vols deixar-ho? —diu, incrèdul.

—No he dit això, simplement... m’agradaria implicar-m’hi més. Ajudar al cos d’investigació ara que ho necessiten. No et sembla al·lucinant, el cristall?—faig cara d’angelet.



Arrufa les celles, poc convençut.



—No ho sé, Rosa... —es passa la mà pel clatell—. Tinc un mal pressentiment.



—Escolta’m —abaixo una mica el to—, sé que penses que encara penjo d’un fil quan es tracta de la meva feina, la veritat és que t’entenc. Però d'ençà de tot el problema del coet, crec que és important.



Faig una pausa.



—He sigut la causant de tot aquest rebombori, tinc dret a saber-ne més sobre els cristalls. No has notat que cada vegada venen menys treballadors d’investigació?

—Sí, suposo...



Continuo argumentant. Jo, com sempre, acabo parlant i ell, com sempre, acaba escoltant.



En Daniel tarda a comprendre’m, però quan ho fa, assenteix. Donant-me la raó com cada dia.



...



Més tard arribo a casa. M’ajupo per desenfundar els peus de les botes, i de sobte, una pressió al cap i un lleu mareig fan que em costi una barbaritat dominar l’equilibri i tornar-me a compondre'm.



—Hola, princesa! —sento la mare.



—Hola, mare. Vaig a l’habitació val? Tinc el cap com una baldufa.



L’endemà:

M’arrossego pel passadís cercant el tresor, o més ben dit, la beguda que fa miracles; el cafè.



Sé de sobres que el primer cafè mai no em serveix de res. És un ritual inútil, una espècie de do que adquireixen les persones quan es fan adultes.



Miro al meu voltant, estic sola.



Bé, no del tot, en Daniel és a l'edifici del costat.

El meu horari és bastant flexible; Puc organitzar-me la feina com vulgui, per aquest motiu, he vingut tres quarts d’hora més aviat.



Llenço el primer cafè —traïdor i inservible— a la brossa i miro el rellotge. Indica les 6:04 del matí.



Genial.

Començo a treballar decidida, però, tal com era d’esperar, vint minuts més tard la meva vida amenaça en adormir-me a cada racó que vegi. Torno a dependre del maleït cafè.



M’aixeco i vaig a la cuina involuntàriament.



Quan surto, ara sí, ben satisfeta, la resplendor blavosa que s’escola des de l’altra oficina és més intensa.



M’acosto a l’altra habitació, la curiositat m’entossudeix a continuar, aquesta vegada molt més a prop. Un calfred em cala fins als ossos. El mareig em remou l’estómac, vull vomitar, fins i tot, els cafès d’ahir. Què m’està passant?

De sobte, ja no sé si estic al·lucinant o somiant. Tot passa a càmera lenta.



Imatges d’ahir —el cafè, el jersei, la taca horrible la qual ha quedat marcada— apareixen com anuncis interminables dins del meu cap. Estic molt confosa. Començo a tremolar.



Aquests records es mesclen amb la realitat. O potser el present és el que es dilueix. Per què? No entenc res.



Observo cada cop més absorta en el cristall, em fascina, o això em penso.

La llum blava em cega, i de cop, tot és de color negre.