El compte enrere era a menys de tres minuts.

I un sol segon podia ser la diferència entre la vida i la mort.

Des de la base de la plataforma, en Daniel va mirar l’estructura de la nau, alçada gairebé cinquanta metres per damunt del seu cap i estesa uns altres dos-cents a banda i banda del lloc on es trobava.

Els motors s’encendrien quan faltessin dos minuts. Els injectors s’activarien quan en faltés un. Els propulsors dispararien l’enorme artefacte cap a l’espai a les zero hores zero minuts de l’enlairament. Tot el que hi hagués a la base de la plataforma de llançament es rostiria en un tancar i obrir d’ulls. Tot el que no es trobés dins de la carlinga principal o bé subjecte a aquesta es desprendria per la fricció. I al cap d’uns segons, quan la nau travessés el cel lunar, les condicions del viatge farien la resta.

En entrar a la plataforma de seguretat, ja només podia contemplar la meva feina a punt de florir.

Tot i que calgui un centenar de persones per realitzar el llançament d’un coet, jo era l’encarregada de fer que el cervell del coet seguís les coordenades del trajecte prèviament configurades.

Em suaven les mans i feia estona que el meu peu dret demanava aturar el tamborineig constant. Suposo que ser principiant a la NASA explicava prou bé aquell neguit. De sobte vaig sentir una mà ferma a l’espatlla:

—Tot anirà bé —va dir en Daniel—, ho saps, oi?

Vaig assentir, més calmada pel seu suport.

Després de mesos de treball d’un equip sencer, preparant instal·lacions i bases d’investigació, el projecte per fi començava. Si tot funcionava, seria un èxit.

El silenci va esclatar amb aplaudiments i xiulets al meu voltant: persones que celebraven, que s’emocionaven. Però jo només era capaç d’alçar la mirada fins que el coet s’esvaís del meu camp de visió. La comissura dels meus llavis s’alçava mentre m’adonava que tot funcionava correctament.

Quatre dies més tard:

Amb el cap cot i més que amoïnada, arribo a l’oficina. Malgrat la inseguretat, crec que estic llesta per rebre una bona escarmentada. M’he de fer la idea que és molt probable que em quedi sense feina després del gran desastre que vaig cometre. Com es pot ser tan ximple?, penso.

Em desfaig de les llàgrimes ràpidament en veure arribar en Víctor, director i mànager del departament de control.

—Bon dia, Rosa —saluda—. Crec que ja te n’has assabentat sobre l’incident que tenim. Sé que ser la enginyera de programació no és fàcil. Però durant tot aquest temps ens has demostrat que ets capaç de fer la teva feina a la perfecció.

Sospira clavant-me els ulls i segueix:

Sempre t’he tingut en bona consideració, llavors, per què has fallat d’aquesta manera? —pregunta decebut.

La seva veu es torna cada cop més dura i seca; les seves paraules són certes. He enviat cinc astronautes al pol nord lunar, part superior del globus de la lluna, on recentment ha impactat un meteorit i ha generat ones sísmiques enormes.

M’esforço i lluito per no plorar davant del meu cap. Se suposa que, abans de donar les ordres a l’ordinador de bord es revisa milers de vegades que tot sigui correcte, i m’horroritza la idea d’haver sigut tan confiada.

—Escolta’m Rosa, he de pensar si podràs seguir al cos de control. Mentrestant, et puc facilitar informació que ens ha arribat. Als astronautes no els passarà res: tenen recursos i coneixements. El que ens ha de preocupar és la zona. No podem col·locar-hi les nostres estructures allà. Només et demano que no ho intentis arreglar; els experts s’encarregaran d’això. —continua.

Les seves paraules em fereixen. No sé quanta estona em parla de les conseqüències que n’obtindrem, del temps malgastat i del cost que tindrà tot plegat. Desitjo despertar-me d’aquest malson. Evito el contacte visual i baixo la mirada. Em noto petita, com una nena renyada per un error que no sap com desfer.

Quan en Víctor acaba i dona per finalitzada la conversa, fujo cames ajudeu-me de l’oficina abans de topar amb qualsevol altra persona del cos i haver d’aguantar mirades recriminatòries.

Faig veure si ho tingués tot sota control, però en realitat sento com el meu somni s’esmicola i em rellisca pels dits.

Més tard quedo a la cafeteria de la cantonada amb en Daniel. Li explico com em sento i escupo tot el que em passa pel cap. En Daniel sempre acostuma a ser molt comprensiu i mai no em jutja; tampoc dubta de les meves capacitats. Sap que soc conscient de la gravetat, però, tot i això, no em fa sentir més culpable del que ja em sento. En canvi, m’escolta pacientment.

Dins de les parets de la NASA és el meu company de feina; a fora, l’amic que vaig conèixer a l’inici de la carrera; amb qui compartíem experiències i un mateix objectiu.

En arribar a casa vaig a la cuina, agafo un iogurt i me’l menjo malhumorada.

—Rosa? Hola, filla —diu la mare mentre m’abraça—. Què t’han dit a la feina?

—No vull parlar-ne, d’acord?

—Va, que segur que no és per a tant. Sí en Víctor t’adora!

—Doncs ja no m’adora més. I sí, és, per tant! He ficat la pota fins al fons i tinc clar que em poden enviar a pastar fang. —responc frustrada.

Mentre la mare m’observa i m’analitza en silenci, tiro la resta de iogurt a la brossa. Ja no tinc gana.

...

Al cap d’una setmana, m’arriba una notificació d’en Víctor. Em mossego el llavi, nerviosa. Dubto que el meu contracte s’extingeixi a través d’un missatge, però mai se sap quan es tracta d’ell.

Quan ho llegeixo em quedo glaçada. No és gens el que m’esperava. Per què voldria que anés urgentment a l’oficina? Agafo la bossa i marxo de casa. M’estic jugant el lloc de feina i sé de sobres que no manquen currículums per substituir-me.

Si és avui el dia que em fan fora, no serà només la feina el que perdré.

Entro a l’oficina amb el cor oprimint-me el pit. Gràcies als cursos d’auxilis espacials m’ho manego per respirar profundament i tanco els ulls abans de veure l’home que té l’absolut control de la meva principal font d’ingressos.

Feia temps que no tenia aquesta sensació. Titubejo quan m'assenyala el seu despatx. Entro insegura, dubtosa.

Com ell mateix havia dit, em té en bona consideració, per aquest motiu, sense preàmbuls, comença a parlar sobre l’exploració que van fer els astronautes enviats al lloc equivocat.

Sempre m’he trobat una persona intel·ligent, d’aquelles que treuen bones notes sense estudiar gairebé, però en aquests moments el meu cervell formula tres-centes mil preguntes per minut. Em resulta quasi impossible assimilar el que en Víctor m’està explicant.

—Van descobrir una mena de cristalls —em diu—. Atès el terratrèmol ocorregut, ha destapat un cràter amb una cavitat gegantina subterrània.

Fa una pausa, esperant que digereixi la informació.

—Però això no és el més impactant. De tornada, mentre estudiaven la seva composició química i feien proves, van descobrir que quan rebien radiació solar provocaven una mena de resplendor blavosa. No ens havíem adonat d’aquest assumpte Rosa. És possible que ens haguessis dut a un lloc totalment inadequat—afegeix—, però, et puc garantir que aquest descobriment no l’hauríem fet si no hagués passat, tampoc si els astronautes no haguessin arribat a indagar la zona.

Les paraules d’en Víctor apunten un altre cop cap a mi, però avui, les notícies no són del tot dolentes. A mesura que continua parlant dels minerals —els quals no tinc ni punyetera idea de com brillen— noto com el meu estat d’ànim millora.

Tres dies després:

Cada vegada que entro a l’oficina m’arriben noves dades sobre els desconeguts cristalls lunars.

Poden transformar la seva llum en energia. Les teories que indiquen que no s’esgoten: com si fossin bateries infinites, sense cables, sense combustible, sense pèrdues.

És impressionant com canvien les coses en qüestió de dies. Durant dies havia cregut que aquell error fatal em definiria per sempre. I pot ser sí, però d’una altra manera...