Dos dies després, a la tarda, la Talia li va oferir a en Toni anar a fer una volta per Flors en bicicleta. Van estar una hora recorrent el poble i van parar a una fleca per comprar bescuits i descansar a un parc.



-Vau salvar moltes coses de l’incendi?

-No moltes.



-Quines coses encara teniu.



-Una mica de roba, però la majoria que faig servir ara me l’han regalat. També tenim documents i els medicaments importants. Hem salvat alguns aparells electrònics i les joies de la mare, però no gaire cosa més.



-Tu tocaves el piano, oi?

-Sí.



-I el teu piano el tenies aquí o a la teva casa de la resta de l’any.



-La realitat és que en tenia dos. Un aquí i l’altre allà. Però el d’aquí m’agradava més, perquè abans era del meu avi i era un piano de veritat, de fusta. L’altre més que un piano era un teclat i tot i que també m’agrada, era millor el d’aquí.



-L’enyores?

La Talia va fer que sí amb el cap.



-És difícil, saps? És com quan et pregunten: “si estiguessis en un incendi, quines cinc coses salvaries?”. Però quan estàs en la situació quasi que no penses. Et quedes paralitzat i no saps què fer. Quedar-te allà plorant, córrer cap a dins a anar a recuperar coses… Encara recordo la sensació com si fos ahir. Havíem anat a prendre el te amb la meva mare, i quan vam tornar la casa estava en flames. Va ser horrible. Tothom et diu que s’ho imagina i que li sap molt de greu, però ningú sap com se sent realment.



Després d’una llarga xerrada, en Toni i la Talia van tornar ràpidament a casa i es van preparar per anar a sopar amb les mares.

En Toni anava més maco que mai. Estrenava una camisa que s’havia comprat just el dia abans. Ell era el que en castellà es diu “un chico coqueto”. Li encantava arreglar-se i banyar-se en perfum. Quan va sortir de l’habitació, va adonar-se que la Talia no era gaire diferent. Venia caminant pel passadís en direcció cap al dormitori. Portava un top blau marí amb uns pantalons blanc i sandàlies negres. Però als pantalons hi havia una cosa estranya.



-Tens una taca.



-A on? -Va dir mentre es mirava la roba.



-Als pantalons. -Assenyala. -Aquí a baix, mira.



Una taca vermella i fosca s’expandia per la peça de roba i quasi del mateix color es va posar la cara de la noia.



-És veritat! Però si estaven nets! Aniré a canviar-me.



Deu minuts després, mares i fills estaven pujant al cotxe per anar a sopar.



Una mica més d’una setmana després, la Talia va passar tot el dia al dormitori amb la porta tancada. Només va sortir per anar al lavabo i menjar. En Toni també s’havia quedat a l'habitació, però era perquè al matí havia vomitat i tenia molta febre. A la nit ja es trobava millor, però encara no estava del tot bé.



Aquell dijous començava el festival de l’art, cinc dies en què es feien exposicions per tot el poble, començant aquella nit. Per celebrar-ho tiraven focs artificials a les dotze i les mares van sortir al carrer a veure-ho. La Talia no havia volgut sortir així que en Toni es va apropar a l’habitació on estava la Talia per veure-ho junts.



-Una cosa… Com vas amb tot el tema de la regla?

-Què?

-De la regla… que com vas amb tot això?

-Encara falta perquè m’arribi la regla.



-Com? És a dir, allò de la setmana passada, què era si no?

-Ah! Això no era la regla!

-I què era, doncs?

-Res! És que m’havia tacat una samarreta amb la tinta d’un retolador que se m’havia desbordat. No me'n vaig assabentar, vaig posar aquesta samarreta a sobre del pantaló net i el líquid es va transmetre. Però no era la menstruació.



Tots dos van deixar anar un petit riure.



-Però per què ho preguntaves?

-És que m’estranyava que quasi no haguessis sortit de la teva habitació. He pensat que potser la regla tenia alguna cosa a veure.



La noia va somriure per uns segons.



-No, tranquil. És només que he estat molt cansada tot el dia i m’he quedat mirant una sèrie per l’ordinador.



-D’acord. -Va pensar un moment i va afegir -Però estàs bé, oi?

-Sí.



Van quedar mirant-se l’un a l’altre per uns segons. La Talia no era la mateixa, abans era molt activa. Ell tampoc és el mateix, ell també és més tranquil. Però ja no hi havia aquella complicitat que tenia la Talia amb tothom. Ni amb les mares, ni amb ell.