Cada any a les vacances d’estiu, Toni deixava Holanda per viatjar a un petit poble perdut a la costa del Mediterrani amb el nom de Flors. Des de petit sempre passava les vacances de tardor, primavera i maig a casa, les de Nadal a casa dels avis i les d’estiu a la costa.



Flors era un poble d’estiueig. La meitat de les cases eren habitades només entre el juny i l’agost per petites famílies que les havien comprat quan encara hi quedaven. Eren cases amb sostres de palla a dues aigües, amb parets de grans blocs de maó plens de pintura blanca. Construccions fresques i amigables, ideals per crear records que els fills no volguessin deixar anar. Però per què en Toni ho detestava?

Des de petit, en Toni no encaixava amb la resta de nens que habitaven el poble. No el molestaven, no l’excloïen, simplement, no tenien els mateixos interessos. Tots volien anar a jugar al tenis mentre en Toni preferia pescar i bussejar.

Però encara que hi hagués activitats per fer, no tenir cap companyia de la mateixa edat feia que la durada dels dies es multipliqués per cinc i les ganes d’estiu disminuïen cada any.



L’Elena Sala era la mare d’en Toni. Una dona ben vestida, amb educació privada i senzillesa absoluta. Cada estiu animava al seu fill a anar al poble, mai fracassava, però tampoc mai aconseguia els resultats que volia. Al fons sabia que, sense amics i el seu pare que tenia les vacances a l’hivern, li feia falta companyia.

Però aquest any confiava que seria diferent, ella mateixa havia parlat amb en Toni que aquest any el compartirien amb una de les seves millors amigues i la seva filla fins a la tornada a classes. L’Elena i la Mireia Sau eren amigues des de l’adolescència, es van conèixer a l’institut i a partir d’aquí es van adonar que totes dues estiuejaven a Flors. No van fer més que fer-se encara més properes.



Al juliol, la casa de la Mireia es va incendiar a causa d’un curtcircuit. S’havia quedat sense poble d’estiu, però l’Elena va decidir convidar-la a casa seva per passar juny i agost juntes.



Quan van arribar a la casa, Mireia i la seva filla Talia ja estaven al costat de la porta assegudes a un banc de fusta. La Talia estava molt diferent de com en Toni la recordava, ella sempre estava morena abans del juny i ara estava més pàl·lida del que l’havia vist mai. Els seus ulls blaus continuaven igual de penetrants com els recordava, però les seves galtes una mica inflades ara estaven aprimades.



Van compartir el dinar entre les dues famílies, pollastre acompanyat d’una ensaïmada grega feta per la Mireia. La mare de la Talia sempre havia sigut molt bona amb l’Elena. Quan el seu pare es va posar malalt, la Mireia la va ajudar a pagar els tractaments amb els diners de la seva immobiliària. Amb el temps li va tornar els diners, però per l’Elena deixar-li casa seva, amb tot el seu significat, era com tornar-li el favor.



A la tarda, en Toni va decidir anar a pescar. S’hi va estar fins al vespre i va tornar cap a la casa. Quan va arribar, les mares se n'anaven a sopar a un restaurant mentre els fills es quedaven a sopar a la casa. Els havien deixat truita de patates, i no van trigar més de quinze minuts en acabar el menjar.



De seguida, Talia va pujar a l’habitació al costat de la d'en Toni, on es quedaria a dormir, per anar a llegir. Aquella habitació era de la tia Laura quan l’Elena era petita. La casa tenia dos pisos, a l'inferior es trobaven la cuina, sala d'estar, menjador, lavabo de convidats… Al superior es trobaven el lavabo familiar i les quatre habitacions que antigament pertanyien a la tia Laura, l’oncle Joan, els avis i la mare. Actualment, només hi havia dues habitacions lliures que eren on es quedarien les dues convidades. Les altres dues eren d’en Toni, que abans pertanyia a en Joan, i la de la mare i el pare. Aquest últim només vindria alguns caps de setmana d’agost.



Toni es va quedar mirant “Outer Banks” fins a les dotze i se'n va anar a dormir. Quan s’estava preparant per anar al llit, la Talia encara continuava llegint “els últims capítols abans de dormir”. Segons ella, li faltaven quinze pàgines per acabar.



Va intentar dormir, però al cap de les dues i mitja del matí es va aixecar amb ganes de pixar. Pel que semblava, les mares encara no havien arribat, perquè per la finestra encara no es veia cap cotxe a l’estacionament.



Va entrar al lavabo i quan va sortir va notar que el llum del dormitori de la Talia encara estava obert. No volia ser un intrús a la seva privacitat, així que va passar de llarg. Però tant trigava a llegir quinze pàgines? Què feia encara desperta a aquestes hores de la nit?