La selva brasilera era un laberint verd i humit. L’aire feia difícil respirar; cada bocanada venia carregada de fang, floridura i el perfum penetrant de la vegetació tropical. Els arbres eren gegants i formaven túnels naturals, i la llum del sol només arribava a ratxes que es reflectien al fang i als rierols. Tots els sons semblaven amplificats: el xiulet dels ocells, el grunyit dels animals i fins i tot el cruixir dels arbres movent-se amb el vent.



Peter i Lucas sabien que la seva missió era extremadament perillosa. Maria, la filla de Gravenberch, estava segrestada per l’emperador de Roma, que volia jugar amb els sentiments del seu pare. La seva filla feia veure que era feliç per provocar la ira de Gravenberch, però tot era un engany. Peter i Lucas havien de rescatar-la sense que el cruel emperador ho descobrís.



Peter i Lucas es van separar amb els seus respectius grups, tal com havien planejat. La selva brasilera els envoltava, plena de sons desconeguts i perills amagats. Cada grup havia de trobar el camí més ràpid cap a Maria, però la naturalesa i les trampes preparades per l’emperador complicaven tot el que semblava fàcil.



Peter va prendre el camí sud amb 20 homes, avançant per un rierol que serpentejava entre els arbres. El terreny era difícil: branques caigudes bloquejaven el pas, arrels cobertes de fang feien relliscar els soldats, i el soroll de l’aigua podria alertar els espies romans. Marco, el millor amic de Peter, caminava al seu costat, vigilant cada moviment.



Lucas va avançar pel nord amb 15 soldats, un camí aparentment més recte, amb terra ferma i menys obstacles. Però el terreny era ple de trampes invisibles: cordes amagatalls, pedres que caurien si es pressionaven i zones amb fulles que amagaven forats.



Hem de vigilar cada pas. L’emperador no deixa res a l’atzar.-va dir en Peter-

Sí, aquest camí sembla segur… massa segur. Alguna cosa hi haurà.-li va respondre en Lucas-





Peter avançava pel rierol sud, saltant pedres i esquivant branques. Van travessar zones humides on els peus s’enfonsaven al fang fins al turmell, i van haver de creuar petits torrents amb corrents ràpids. Cada moviment requeria concentració, ja que els soldats romans podrien estar amagats en qualsevol racó.



Al cap d’una hora de caminada, van arribar a un clar. I allà, davant seu, van veure una força inimaginable: 100 soldats romans, alineats i armats fins a les dents. Peter va mirar els seus 20 homes. La diferència era abismal.



Només som vint… i ells són cent!-va exclamar en Peter-





Hem de lluitar o no sortirem d’aquí vius.-li va respondre en Marco-





Gràcies per estar aquí amb mi… t’estimo, germà.-li va dir en peter amb un gran somriure-





Sempre amb tu.-li va dir en Marco amb altre gran somriure-



Els xocs de metall contra metall van esclatar al clar. L’aire es va omplir de crits, sang i fum dels arcs i pólvora. Els soldats de Peter lluitaven amb habilitat, però els números eren implacables.



Marco estava al costat de Peter, defensant-lo, esquivant espases i colpejant enemics amb precisió. Però una fletxa va travessar l’aire i va impactar directament al pit de Marco. Peter el va veure caure.



Peter: “Marco! No!”





Marco, amb veu feble: “Peter… no et rendeixis… rescata Maria… Sempre amb tu…”





Marco va tancar els ulls. Peter va quedar de genolls al costat del seu millor amic, amb sang a les mans i la ràbia cremant dins seu. En aquell instant, la seva missió ja no era només rescatar Maria. Ara també volia venjança contra l’emperador.



Amb una fúria que semblava inhumana, Peter va començar a avançar entre els romans, tallant i esquivant amb una habilitat sobrenatural, inspirant els seus homes a lluitar amb més força. Després d’una llarga i violenta lluita, els romans van començar a retirar-se.



Peter, esgotat, va retrobar-se amb Lucas i el seu grup nord. Lucas va veure la ferida emocional de Peter i la tragèdia recent.



Lucas: “Què ha passat?”





Peter: “Marco… ha mort… i ara no només vull rescatar Maria… vull que aquest emperador pagui.”





Lucas, agafant-lo pels espatlles: “Tots estem enfadats i tristos… però si perds la raó ara, Maria morirà. Primer la salvem. Després ja veuràs.”





Peter: “Primer Maria… després l’emperador.”

Maria estava atrapada a la mansió secreta de l’emperador. Ell la obligava a fingir felicitat, dient-li que el seu pare s’enfadaria si no ho feia.



“Si fas veure que estàs contenta, Gravenberch s’enfadarà… i jo sabré que tens la meva paraula.”- li va dir en malvat de l’emperador de roma-





Maria odiava cada paraula. Cada somriure que feia era un acte de supervivència. L’emperador volia jugar amb els sentiments del seu pare, fent-li creure que la seva filla preferia estar amb l’enemic.



Peter i Lucas van organitzar l’atac final. Amb la nit com a aliada, van avançar sigilosament entre els arbres, esquivant guardes i trampes, seguint els camins que havien marcat prèviament amb els seus mapes i senyals. Van desactivar cordes amagatalls i van desviar els sentinelles amb petits sorolls per cridar la seva atenció cap a altres llocs.



Quan van arribar a la mansió secreta, Peter va observar les finestres amb barrots metàl·lics i una porta reforçada de fusta. Van decidir que Lucas i un petit grup distraurien els guàrdies de la porta principal, mentre Peter i els seus homes buscaven una entrada lateral que havien localitzat abans. Una finestra oberta i oculta per enredaderes va ser la seva oportunitat.



Peter va escalar amb cura, ajudant els seus homes un a un. Cada moviment era calculat per no fer soroll. Van entrar a un corredor estret, gairebé a les fosques, només amb la llum de la lluna filtrada entre les finestres altes. Els cors els bategaven ràpidament, sabent que qualsevol error podria alertar l’emperador.



Van arribar finalment a l’habitació on Maria estava retinguda. La van trobar asseguda a una cadira, fingint un somriure, tal com l’havien avisat que faria. Peter va obrir la porta amb un moviment ràpid i precís, mentre Lucas vigilava des del corredor per si apareixien més soldats.



Maria, amb un somriure fals: “Sabia que vindríeu…”





Peter: “Mai t’abandonarem.”





En un instant, van lligar les portes amb cordes per evitar que els soldats entressin, i van sortir amb ella pel mateix corredor lateral. Havien preparat prèviament un camí de retirada a través d’un pati cobert de vegetació, que els conduiria cap a la selva. Allà van córrer entre els arbres, esquivant els últims guardes que començaven a sospitar alguna cosa, fins que finalment van escapar de la mansió i van tornar als vaixells que els portarien cap a Alemanya.



El mar s’estenia davant d’ells. Creien que la missió havia acabat. Però Gravenberch, enfadat, va enviar 100 vaixells. No volia que Maria tornés. La guerra no havia acabat. La veritat era clara: només acabava de començar…