El gimnàs feia olor de terra humida i de goma vella. Les veus rebotaven contra les parets altes, barrejant-se amb el so sec de les pilotes boten i les sabatilles lliscant pel terra polit. El Pau es va quedar un moment a l'entrada, observant-ho tot, intentant no semblar tan perdut com se sentia.



-Va, vine -va dir l’Iker, fent-li un gest amb la mà-. Ens hem de canviar.



Els vestidors eren un caos organitzat: motxilles obertes, rialles, crits i algun esquitx d’aigua. El Pau va buscar un banc buit i va començar a treure la roba d’esport amb moviments lents, com si així pogués frenar el temps.



-Encara estàs viu, nou? -va bromejar el Marc, ja canviat, llançant-li una tovallola petita.



-De moment sí -va respondre el Pau, mig rient.



Quan van sortir a la pista, el professor ja els esperava amb els braços plegats. Alt, seriós, amb aquell xiulet penjant del coll que semblava una amenaça constant.



Escalfament. Tres voltes corrent. Ja.



Un gemec col·lectiu va recórrer el grup, però tothom va començar a moure’s. El Pau va arrencar darrere del Marc i l'Iker, intentant seguir el ritme. El cor li bategava fort, però no només per l’esforç. Hi havia alguna cosa més: una sensació estranya, com si aquell moment fos important.



A la segona volta, l’Iker va girar el cap.



-No corres malament.



-Estic intentant no morir -va bufar el Pau.



El Marc va riure.



-Tranquil, el primer dia sempre és el pitjor.



Després de córrer, van fer exercissis, salts, estiraments… El Pau començava a sentir les cames pesades, però també una energia nova. No estava sol. Aquella idea li donava força.



En acabar la classe, mentre bevien aigua, asseguts a terra, el Marc va parlar més seriosament.



-Ei… quant temps et quedaràs aquí? Vull dir, a l’institut.



-Suposo que tot el curs… potser més -va dir el Pau-. Per què?

El Marc es va encongir d’espatlles.



-Per res. És que… està bé tornar-te a tenir a prop.



El Pau no va respondre de seguida. Va mirar el terra, després a ell, i va somriure una mica.



-Sí. Està bé.



Quan va sonar el timbre, es van aixecar lentament. El passadís tornava a estar ple, però ja no semblava tan immens com al matí.



Mentre caminaven cap a la següent classe, el Pau va notar una cosa nova: ja no comptava els minuts per marxar. Ara, sense adonar-se’n, començava a comptar els moments per quedar-se.



I, per primera vegada des que havia arribat, tenia la sensació que aquell lloc podia acabar sent casa seva.



El soroll de les dutxes va començar a omplir el vestidor, creant una cortina de vapor que desdibuixava les siluetes dels companys. El Pau es va quedar assegut al banc un moment més, mirant fixament una taca d'humitat al sostre que tenia forma de mapa. Aquella taca era com la seva vida ara mateix: abstracta, incerta i fora del seu control.



-Ei, Pau, a la lluna? –l’Iker li va donar un copet amb el colze mentre es treia la samarreta suada. - Espavila, que si triguem gaire, el López ens tancarà amb clau i haurem de sortir per la finestra del lavabo.



El Pau va riure fluix i va començar a buscar la roba neta dins la motxilla. Tot era tan diferent de l’escola de primària... Allà tot era petit, controlat, gairebé familiar. Aquí, cada passadís era una aventura i cada canvi de classe, un repte.



-Escolta, Marc -va dir el Pau mentre es posava la samarreta de carrer -Realment t’has tornat un crac del bàsquet, no? He vist com feies aquells girs a la pista. Al poble amb prou feines encistellaves a la cistella de fusta que teníem al pati de l’església.



El Marc va fer una ganyota de falsa modèstia.



–L’Iker m’ha obligat a entrenar cada tarda des que ens vam conèixer l’any passat. És un negrer, ja ho veuràs. Si no fas tres triples seguits, no et deixa anar a berenar.



L’Iker va fer una rialla sonora que va ressonar per tot el vestidor.



-No li facis cas, Pau. El que passa és que té por que el nou li tregui el lloc de base a l'equip.



Aquella conversa casual, plena de punyetes i rialles, va fer que el nus que el Pau tenia a l'estómac des de bon matí es desfés una mica més. Va sortir del vestidor sentint-se més lleuger, no només perquè s'havia tret de sobre la suor de la classe d'educació física, sinó perquè s'estava adonant que el Marc continuava sent el mateix noi amb qui compartia secrets sota les estrelles de l'estiu, malgrat el seu aspecte més adult i la seva nova colla.



Mentre caminaven cap a la següent classe, es van trobar amb un grup de nois més grans, de quart o potser de batxillerat, que ocupaven tot l'ample del passadís. El Pau es va fer petit de manera instintiva, però l’Iker va continuar caminant amb el cap ben alt, saludant algun d'ells amb un gest ràpid amb la mà.



-No els miris gaire, se senten els amos de la barraca –Va xiuxiuejar el Marc a l'orella del Pau-. Però en el fons són bona gent, només fan el paper.



Van arribar a l'aula de ciències. L'olor d'aquell lloc era diferent: una barreja de productes químics i pols antiga. Hi havia microscopis arrenglerats a les prestatgeries i pòsters de l'anatomia humana que semblaven observar els alumnes amb ulls buits.



-Aquesta és la cova del Dr. Frankenstein -va bromejar l’Iker, assenyalant una taula plena de provetes-. Aquí és on l’any passat vam gairebé cremar una bata fent un experiment amb magnesi.



El Pau va buscar una cadira buida. Aquesta vegada no va esperar que ningú li digués on asseure's. Es va col·locar a la segona fila, deixant lloc al seu costat per al Marc. S'estava adonant que, tot i que el canvi era dràstic, no l'havia de fer sol. Cada explicació de l’Iker sobre el funcionament de l’institut, cada mirada de complicitat del Marc, eren les peces d’un trencaclosques que, a poc a poc, començava a tenir sentit.



La professora de ciències va entrar a l'aula. Era una dona menuda, amb unes ulleres de pasta lila que li ballaven al nas.



-Bon dia a tots. Avui començarem amb una cosa suau: les cèl·lules. Però abans...-va mirar fixament cap al Pau -Tenim una cara nova. Pau, oi?

El Pau va sentir com la sang li pujava a les galtes, però aquesta vegada no va abaixar el cap.



-Sí, soc el Pau.



-Benvingut. Espero que t'agradi explorar el món invisible, perquè aquí no ens avorrirem gens.



El Marc li va donar una puntada de peu amistosa per sota la taula i li va passar una nota ràpida escrita en un tros de paper de llibreta: "Benvingut a la resistència, Pau. Després de classe et convido a un suc de taronja a la cantina".



En aquell moment, el Pau va saber que les 325 passes que havia comptat des de casa seva fins a la porta de l'institut havien valgut la pena. No era només un canvi de primària a secundària; era el començament d'una història que, tot i que encara no tenia totes les paraules escrites, prometia ser la millor de la seva vida.



La classe de ciències va passar entre el so dels microscopis movent-se i els murmuris de la gent intentant enfocar les mostres de ceba. El Pau se sentia estranyament còmode; el fet d'estar assegut al costat del Marc li donava una seguretat que no hauria imaginat unes hores abans. Quan la professora va donar per acabada la sessió, l’Iker es va aixecar d'un salt.



-Prou de cèl·lules per avui. El meu estómac reclama atenció urgent -va exclamar l’Iker mentre es penjava la motxilla a l'espatlla.



Van sortir de l'aula i van enfilar cap a la cantina. Era un espai ampli, amb finestrals grans que deixaven entrar la llum de la tarda i un soroll constant de plats i converses creuades. S'hi respirava una llibertat diferent de la dels passadissos. El Marc va complir la seva paraula i va demanar tres sucs de taronja.



-I doncs, Pau -va dir el Marc, recolzant els colzes a la taula un cop es van haver assegut en un racó més tranquil- Ara que ja has sobreviscut a les mates, a la gimnàstica i a la "cova" de ciències... què en penses de veritat?

El Pau va fer un glop llarg al seu suc, assaborint la fredor i l'acidesa. Va mirar al seu voltant: grups de gent rient, algú estudiant a última hora, l’Iker fent broma amb una noia que passava per allà... i el Marc, el seu amic de sempre, esperant la seva resposta.



-Sincerament? -va començar el Pau. Aquest matí, quan estava a la cantonada de davant, pensava que aquest lloc em menjaria viu. Tot em semblava massa gran, massa ràpid. Però ara... no ho sé, suposo que m’he adonat que les parets són només parets. El que importa és qui tens al costat.



L’Iker va somriure, aquesta vegada amb un gest més seriós i sincer.



-Tots hem estat "el nou" alguna vegada, Pau. Jo vaig arribar l’any passat i el Marc va ser qui em va ensenyar on era el lavabo perquè jo no m’atrevia ni a preguntar.



-És veritat! -va riure el Marc. Estaves tan blanc que pensava que et desmaiaries sobre el conserge.



Les hores següents van ser més lleugeres. Van passar per la biblioteca per recollir uns llibres i el Pau fins i tot es va atrevir a preguntar-li una cosa a la Carme, la seva tutora, quan se la van trobar al pati. Ella el va saludar amb el mateix somriure tranquil·litzador del matí i li va preguntar si l’Iker s’estava portant bé.



Quan finalment va arribar l'hora de marxar, el sol ja començava a baixar, tenyint de taronja la façana de l'institut. A la porta, els tres amics es van aturar.



-Demà ens veurem a la mateixa hora a la cantonada? -va preguntar l’Iker, ja deslliurant-se de la pilota de bàsquet.



-I tant -va respondre el Pau amb decisió.



El Marc li va posar la mà a l'espatlla.



-Ja t'ho vaig dir, Pau. Només calia fer la primera passa. Ara ja ets un dels nostres.



El Pau va començar a caminar cap a casa seva. Ja no comptava les passes. No sentia aquella pressió al pit que no el deixava respirar. Es va girar un moment per mirar l'edifici de l'institut per última vegada aquell dia. Ja no semblava un monstre de ciment, sinó un lloc ple de possibilitats.



Mentre pujava les escales de casa seva, va sentir l'olor del sopar que la seva mare ja estava preparant. Va entrar, va deixar la motxilla al rebedor i, per primera vegada en molts dies, no va anar directe a tancar-se a la seva habitació.



-Hola, mama!

-va cridar des de l'entrada.



-Com ha anat, Pau?

-va preguntar ella des de la cuina, amb un to de veu que denotava una barreja de por i esperança.



El Pau va entrar a la cuina, va agafar un tros de pa i va somriure de costat, exactament com ho feia el Marc.



-Ha anat bé. Molt bé. Més que bé.



-va respondre. Resulta que l'institut no és tan gran com sembla des de fora.



Aquella nit, abans de dormir, el Pau va obrir la seva llibreta nova. A la primera pàgina, allà on havia apuntat les fórmules de matemàtiques, va escriure una petita frase a la cantonada: "Inici de l'etapa: superat amb èxit". Es va adormir de seguida, sense malsons ni nervis, sabent que l'endemà, a la cantonada del davant, ja no estaria sol mirant la porta. L'esperarien el Marc, l'Iker i tota una vida al davant.



El segon dia ja no hi va haver dubtes a la cantonada. El Pau va arribar-hi amb el pas decidit, i allà hi eren el Marc i l’Iker, xerrant mentre recolzaven l’esquena a la mateixa paret que ahir li semblava tan imponent. En veure’l arribar, el Marc li va aixecar la mà i l'Iker li va fer un gest de cap, com si fos el gest més normal del món.



-Som-hi, Pau? -va preguntar el Marc mentre es posava la motxilla bé.



-Som-hi -va respondre ell.