Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fondo i comença a caminar, travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.

El Pau no parava de mirar el rellotge, els minuts no s’aturaven, començava a estar molt nerviós.

És el principi de la seva nova etapa, fer un canvi tan dràstic com és passar de primària a secundària és dur.

De sobte, és va obrir la porta del despatx i va sortir la professora.

-Hola – va saludar – Em dic Carme i aquest any seré la teva tutora.

-Hola -Va dir amb timidesa -Soc el pau.

-Encantada, ara vindrà l’Iker i t'ensenyarà les instal·lacions.

La Carme va fer un pas al costat i va assenyalar el noi que acabava d’arribar.

-L’Iker serà qui t’acompanyarà durant els primers dies -Va explicar amb un somriure tranquil·litzador - Coneix perfectament l’institut i segur que se't farà més fàcil.

L’Iker, un noi alt amb una motxilla vermella mig oberta, va aixecar la mà amb un gest tímid.

El Pau va intentar somriure, però la pressió no el deixava respirar del tot bé. Tot i això, va seguir l’Iker pel passadís.

Les parets estaven plenes de cartells de clubs i activitats, alguns alumnes caminaven de pressa, altres reien sostinguts a les taquilles. Era un món nou al qual s’havia d’acostumar.



- Com vas acabar arribant aquest institut? -Va preguntar per trobar un tema de conversa.

-Els meus pares tenen uns amics, i com els hi havia sortit una oferta de treball vam vindre aquí.

-I per què vas triar aquest institut? Tinc entès que l’altre és molt més bo. Sí, el que hi ha a quatre carrers d’aquí.- Va dir en veure la seva cara de confusió.

- No sabia que hi havia altres instituts per la zona, però he triat aquest perquè el fill dels amics dels meus pares va aquí. És el meu amic de la infància.

L’Iker amb un somriure va dir que sí amb el cap i va treure un paper de la butxaca.

-A veure… - Va dir consultant el paper.-A primera tens matemàtiques. Em sembla que a la mateixa classe que jo.

Això va calmar una mica al Pau. Només coneixia al Marc, però, almenys no estaria sol del tot.

Quan van arribar a la porta de l’aula, l’Iker va picar la porta i la professora va obrir.

- Passeu – Va dir ells amb un somriure -. Tu deus ser el Pau, oi?

Ell va dir que sí amb el cap. Totes les mirades dels companys es van girar cap a ell. El cor se li va accelerar.

-Soc la Montse i seré la teva professora de matemàtiques d’aquest any. Pots seure on vulguis.

El Pau va girar el cap i de seguida va reconèixer una cara coneguda asseguda al fons de la classe, al costat de la finestra, el Marc.

Havia crescut, i el canvi físic es notava. El Pau va anar capa ell i es va assentar al seu costat, que també era al costat de l’Iker.

El Pau sabia que ells dos es coneixien, però no sabia que eren amics

Van començar a xerrar, però la conversació va ser interrompuda per la professora que començava a explicar la lliçó.

El Pau va obrir la llibreta mentre intentava concentrar-se en l’explicació, però la presència del Marc li removia records que feia anys que no pensava. Havia estat el seu millor amic des de la infància, aquell amb qui jugava cada estiu quan la família pujava al poble dels avis. Tanmateix, tot i això, havia acabat enrere quan es van deixar de veure.

Quan la professora es va girar a escriure a la pissarra, el Marc es va inclinar cap al Pau.

-No m’esperava veure’t avui -Va murmurar amb un somriure mig sorprès, mig alegre.

-Jo tampoc sabia que ens tocaria a la mateixa classe -Va respondre el Pau en veu Baixa

L’Iker, que seguia la conversa sense dissimular massa, va fer un petit comentari.

-Aquest és l’amic que m’has dit avui, no?

El Pau va sentir conformitat, tot i que encara se sentia com si fos en un somni. Mirava al voltant, intentant assimilar aquell món nou ple de cares desconegudes, cartells penjats i passadissos plens de soroll. I, malgrat tot, que el Marc fas allà feia que tot semblés una mica menys aterridor.

Quan va sonar el timbre, tots tres van sortir junts de la classe. L’Iker caminava davant, liderant el grup com si fos la cosa més natural del món.

-Vinga, que ara toca educació física -Va anunciar - Espero que t’agradi córrer, Pau, perquè el profe d’avui no en perdona ni una.

-Genial… -Va dir ell amb un somriure nerviós.

El Marc li va donar una lleugera empenta amistosa a l’espatlla.

-No pateixis, entre tots dos et salvarem.

Aquella frase, tan senzilla, li va escalfar el cor. Va entendre que, potser, començar de zero no seria tan difícil com havia imaginat.

I mentre seguien el passadís cap al gimnàs, el Pau va sentir per primera vegada aquell matí que pertanyia a algun lloc.