La nit va ser llarga. Massa llarga. Ell es va girar i girar, perquè no podia dormir, però tampoc volia aixecar-se. Estava allà, quiet, mirant el sostre, sentint com si tot el cos pesés massa. Cada vegada que tancava els ulls pensava el mateix: no puc més.
Quan va començar a entrar una mica de llum per la finestra, va sentir la porta obrir-se, era la mare i l’hi va dir fluixet:
Ell no va contestar, però tampoc es va amagar sota les mantes. La mare ja sabia que, quan ell callava no era per enfadar ningú. Era perquè no tenia forces.
- T’he deixat l’esmorzar a la cuina, no cal que vinguis ara, però intenta menjar una mica.
La porta es va tancar i el silenci va tornar a omplir l’habitació. Era dijous, això volia dir que tenia escola. Matemàtiques a primera hora. Després història. Després el pati, aquell lloc ple de veus que li feien mal al cap.
Es va quedar estirat uns minuts més mirant el rellotge, cada segon que passava era com una decisió que no volia prendre.
Va tancar els ulls un moment i va imaginar-se entrant a classe. Algú preguntant-li on ha estat. Algú mirant-lo massa. Algú no mirant-lo gens. No sabia què era pitjor.
Es va girar cap a la paret i es va tapar una mica més amb la manta. Només cinc minuts més, deia tota la estona.
Es va adormir i quan va a tornar a obrir els ulls, ja era tard. Massa tard per arriba a l’institut a temps, i, en el fons, això li va donar una tranquilitat estranya. Ja no havia d’escollir.
Es va aixecar lentament, el cap li feia mal o potser no era exactament dolor. Era més aviat pressió. Va anar fins al bany i es va mirar al mirall, tenia la mirada buida.
Va pensar: No semblo jo.
Però ja no recordava gaire com era “ell”.
Va anar fins a la cuina, L’esmorzar estaba fred, el pa una mica més dur, el got de llet mig calent. Es va asseure, va fer una mossegada molt petita, li costava empassar. No tenia gana, però sabia que si no menjava la seva mare ho notaria.
Tot ho notava.
El seu mòbil va vibrar, tenia un missatge, el cor li va fer un salt. Era del tutor: “Avui tampoc has vingut. Necessitem parlar”.
Va deixar el mòbil cap per avall sobre la taula, les paraules “necessitem parlar” li feien el mateix efecte que “com estàs?”. una pregunta que sembla senzilla però pesa com una pedra.
Va tornar a l’habitació, va seure a terra, amb l’esquena tocant llit, va abraçar-se els genolls, no plorava, ja gairebé no plorava i aixo feia més por que abans.
Perquè quan plorava, almenys alguna cosa sortia, ara tot es queda dins, tot el que no es veu.
Va pensar en el psicòleg, en la pregunta, en el “bé” que havia dit. Potser no era veritat, però tampoc era mentida del tot, perquè, encara que fos mínim, havia contestat, encara que fos petit, havia fet un pas i aquell pensament, tan discret que gairebé no existia, va ser suficient perquè no tornés al llit, no per sentir-se millor, no per estar bé. Només per aguantar un dia més.
Va mirar per la finestra. El carrer seguia igual, la gent caminava, els cotxes passaven, el món no s’havia parat per ell, i això li feia sentir petit, invisible. Però, enmig d’aquella sensació, va pensar que potser el món tampoc li exigia tant com creia. Potser, per avui, només calia respirar. Només això.
Va inspirar a poc a poc, com si hagués d’aprendre de nou a fer-ho. L’aire entrava fred, sortia una mica més càlid. No solucionava res, però era una prova petita que encara hi era. Va pensar que potser ningú veia la lluita d’aquell matí, que ningú aplaudiria aquell gest mínim de quedar-se dret. Però ell ho sabia, i per primera vegada en dies, això va suficient. No era esperança, no encara. Era només insistencia, i amb això, de moment, n’hi havia prou i seguia, de moment. Un pas petit, gairebé invisible.
