Van ser cinc minuts molt estressants fins que una dona molt prima amb els cabells eriçats li va dir que pot passar a la sala número tretze, a dins hi havia un home molt alt amb una chaqueta de cuero marró i una llibreta molt petita la qual sembla que escribía cada moviment que feia, li va dir que s'assegui en un sofà davant seu i li va preguntar:
Aquella pregunta encara que semblés que fos molt senzilla, en el cap de aquell noi que había passat per tantas cosas només pensava que com l’hi diría a un home que feia poc de conèixer que està malament que no pot pensar en cap altre cosa que dormir i no tornar a despertar-se, que porta dias sense anar a la escola perque no te forces per aixecar-se, perque ya no pot més, perquè es vol morir…
Aquella resposta… encara que estigui mentint ya era molt especial perquè, feia uns quants mesos aquella resposta l’hi feia tant de mal que només l’escoltaba i començaba a plorar, aquelles dues paraules que semblen tan simples eran dos punxents al cor, però en aquell moment va respondre i el psicòleg es va sorprendre perquè per fi aquella pregunta que portaba fent fa dies, per fi va ser contestada.
- Me n’alegro, has anat a l'escola avui?
no
Per què?
No em trobava bé
no té sentit: què et feia mal?
En tots va pensar pero se l’hi va fer una bola a la gola i no va poder respondre.
No va respondre, i no va a tornar a respondre cap de les següents preguntes que l’hi va fer.
Després d’una hora va sortir de la consulta del psicòleg i es va trobar amb la seu mare.
Ell no tenia forces per parlar i de fet no sabia ben bé què dir. Explicar-li la veritat volia dir veure-la preocupar-se encara més, i només de pensar-hi se li tancava la boca.
La mare va sospirar pero no va insistir perquè coneixia aquell gest, aquella mirada baixa i aquell silenci massa llarg. Havia après que, quan ell callava, no era per desafiament era perquè les paraules li pesaven massa.
- Vols que anem cap a casa?
Ell va assentir amb el cap, van començar a caminar pel passadís de la clínica. Els seus passos feien eco, i ell notava com cada soroll li ressonava per dins, com si estigués buit.
Quan van sortir al carrer, l’aire fred el va espavilar una mica. No prou per sentir-se bé, però sí per adonar-se que feia molt que no respirava profundament. La mare el va mirar de reüll.
- El psicòleg m’ha dit que avui has respost una mica més…
Està content. Diu que és un pas.
El trajecte va continuar en silenci fins que, a mig camí de casa, la mare va parlar tan fluixet que quasi no l’escolta:
- Tinc por per tu… però estic aquí. D’acord? El que sigui, quan sigui… estic aquí.
Aquelles paraules el van descol·locar no sabia si volia plorar o enfadar-se, o simplement desaparèixer.
Ell va recolzar el cap contra la finestra freda i va murmurar:
No era una confessió, ni una explicació. Però era la primera vegada en molt temps que responia a aquell tipus de frase. I potser això també era un pas.
Quan van arribar, ell va pujar a l’habitació i es va deixar caure al llit. mirava el sostre sense pensar en res, només sentint el pes del dia. La mare va tocar la porta i va dir:
Va entrar encara que no va respondre i es va seure a la vora del llit.
- T’he deixat sopar. No cal que megis, però és allà.
Ell va assentir lleument. La mare li va acariciar els cabells amb la seva mà. Va murmurar:
- Estic orgullosa de tu, encara que no ho vegis, estàs lluitant.
Quan va marxar va respirar fondo. No es trobava bé, però alguna cosa dins seu havia afluixat una mica. Era poc, però suficient per continuar un dia més.
