La nit dona pas al dia, de la mateixa manera que la mort dona pas a la vida. El noi observa fixament com les ànimes desapareixen del cementiri, que s’omplia de buidor una vegada més.

Recorda la Margarita, com ballava vora el foc i el color dels seus ulls. El seu tacte càlid encara l’embolcallava; la trobaria molt a faltar.

Recolzat en un xiprer, el Narcís està cansat després d’una nit desvetllat. Els ulls se li tanquen, les parpelles li pesen enormement i la son, per fi, l’atrapa completament.

Desperta quan el Sol és en zenit. Mou el cos, rígid, obre els ulls. I s’espanta. Davant seu, tres àvies seuen plàcidament en un banc i sembla que fan mitja. Podrien tenir perfectament un segle de vida, de tan arrugades i seques que estan. Amb silenci, el Narcís les observa. Parlen fluixet entre elles, i entre totes, sembla que facin una bufanda gegant, que s’embolica i es recargola per tot el banc, al voltant de les àvies i s’allunya cap a la sortida del cementiri. Una bufanda per algú molt gran.

En Narcís esternuda i els tres caps es giren cap a ell. Tres parells d’ulls el miren fixament. Però no el veuen: els ulls de les àvies són completament blancs. El noi ofega un crit, s’atansa al xiprer rere seu però no es mou. Una de les àvies li fa un gest. Volen que s’apropi.

Tremolant lleugerament el jove s’acosta. Des d’amunt, semblen petites i inofensives. Això el tranquil·litza una mica. Seu a la gespa davant d’elles, s’abraça els genolls i mira fixament el moviment de les mans que entrellacen un nombre desconegut de fils. Queda esbalaït per l’espectacle tèxtil.

• Per què ens has trucat? – pregunta l’àvia del mig.
  
  Exactament, per què, per què ho has fet? – demana la de la dreta.
  
  No veus que estem molt ocupades? No tenim temps per tu. – afirma la de l’esquerra.

Estupefacte, el Narcís no sap que respondre. Ell no recorda haver trucat a ningú, si ni tan sols les coneix! Les paraules d’Hades viren pel seu cap, deuen ser elles, les seves enviades.

• Em sembla que potser és cosa d’Hades... – diu el noi, dubitatiu.

Les velles es remouen al banc, deixen de teixir per una estona i alcen la vista. Xiuxiuegen alguna cosa que per a en Narcís resulta inintel·ligible.

• Deus ser tu, llavors, el ximplet que ha perdut el cor.
  
  El cor! El cor! El ximplet ha perdut el cor!
  
  I com penses trobar-lo? No en venen, de cors, al supermercat!

Les dones esclaten de riure. Una rialla esfereïdora, que forma un cor amb les tres veus vetustes. Exhalen de satisfacció, s’escuren la gola i el miren.

• Em pensava que vostès podrien ajudar-me... – diu en noi desesperat.
  
  Podríem? – pregunta la vella del mig.
  
  Es pensava que podríem? – qüestiona la de la dreta.
  
  Potser, potser podríem! – diu la de l’esquerra.

Les altres dues la maleeixen, la punxen amb les agulles de teixir, però finalment sembla que es posen d’acord.

« Si bé és cert que podríem fer moltes coses, som Les Moires, petit ximplet, per tant som inalterables, determinades i rígides, com el teu destí. Et creus que és tan fàcil canviar el destí? Quan vas néixer ja sabíem que et coneixeríem un dia com aquest. No vulguis dominar el futur, no busquis respostes on no hi ha. T’ajudarem, però perquè les nostres teles així ens ho indiquen i tingues clar que no és cap benevolència i que si no fos cosa del destí cap de nosaltres seriem aquí ara.

I ara, escolta. Som velles i sabem moltes coses, veiem el passat, el present i el futur d’una persona, però no podem conèixer els seus secrets. Sabem que el teu cor no és amb tu però no podem endevinar com fer-lo retornar, ens plany haver-te de comunicar això. Però sàpigues Narcís que un cor no pot ser robat sense el teu permís, i que només així pot ser extret d’un mateix. Si no ets mort encara, vol dir que conscientment vas entregar el teu cor. Potser no ho recordes ara, és normal, però cava una mica a fons dins dels teus records i traça el destí del teu amor. Som Les Moires, però la resposta la tens només tu. »