En Narcís es remou incòmode, a la sala no hi ha ningú. És plena de miralls de tota mena, i milions d’ullets espantats el miren. Mou el cap i milions de caps l’imiten. Es refrega les mans suades, tot nerviós, i busca un rellotge a la sala. No n’hi ha cap.



Tot just se li apropa un homenet petit i sense dir cap mot indica al noi que el segueixi. Comencen a caminar per un passadís fins a arribar a una porta de fusta. El noi dubta, se’n penedeix d’haver vingut. Però és tard, la porta de fusta s’obre amb un grinyol i una dona el mira fixament asseguda en un balancí vora la llar de foc. Porta uns vestits de tots els colors i és pàl·lida com la Lluna.



- Passa Narcís, fa temps que t’espero - digué la dona.



El noi dubta de nou, no se’n refia i no entén com coneix el seu nom i com és que l’espera.



- Veieu, jo només venia per l’anunci, allò sobre què ajudàveu a tothom, en cap cas i circumstància. No volia pas molestar, només cerco ajuda.



- Ho sé perfectament vailet, no temis la meva persona, que si algú t’ha de prestar ajuda, doncs aquesta soc jo. Passa fill meu, seu prop meu i parlem-ne.



Les paraules de la desconeguda li ressonen al cap, vol creure-la i vol trobar solució al problema que l’ha portat fins allà. Si ha arribat fins aquí, no ha de tirar enrere, pensa. Seu a prop i l’observa millor. No pot calcular la seva edat, el seu aspecte no denota cap deteriorament del temps, només els ulls gosen d’una profunditat immensa.



- I doncs, que t’ha portat fins aquí Narcís?



- Com sabeu el meu nom?



- Fillet, conec el nom de totes les criatures que habiten en aquest món. Però no parlàvem sobre mi, digues, que et duu aquí?



- Veieu senyora, fa temps que visc amb una sensació estranya, a les nits no puc aclucar l’ull, em moc al llit pensant en coses...



«Penso en la impressió que tinc que la gent del meu voltant no m’estima. Que soc incapaç de fer riure a ningú, que no mereixo gaudir de les interaccions humanes perquè hi ha alguna cosa dins meu, en com soc, en com parlo o respiro que està genuïnament malament, que no encaixa en el món que visc. I jo tracto desesperadament, d’encaixar. Però això no és pas el final.



Fa uns dies sentia una buidor intensa, i estirat al llit amb les mans a prop del pit vaig descobrir, allà en el meu propi cos, el lloc on hi hauria de ser el meu cor, una porteta que s’obria. I quan vaig ficar la mà, aquesta es va enfonsar en un no res, i un calfred em va recórrer sencer, mentre la meva mà es perdia en la foscor. Vaig provar de cridar que m’havien robat el cor, però és clar, com habitualment, ningú em sentia.



I una angoixa em va aclaparar el cor que no tenia, una tristesa em va esclafar, i jo com un animal mort que penja com un trofeu a les masies, semblava viu, però era mort.



Voldria trobar el meu cor extraviat perquè tinc por que encara que el món no m’estimi, oblidar com s’estima jo. »



- Veig que l’assumpte és més complicat del que creia... El teu cor ha sigut robat per una gran força, i jo no hi puc fer res aquí. Però no desesperis vailet, si hi ha algú que et pot ajudar, ets tu mateix. Jo només t’indicaré el camí més bo. Hauràs de ser valent i enfrontar-te a males bèsties, però no t’amoïnis, no tot serà terrible durant el teu camí. Primer de tot, visita uns amics meus, ells et diran què fer a continuació.



En Narcís assenteix amb el cap, intrigat. Tot i que té por del futur que l’espera, un bri d’esperança es dibuixa al seu horitzó.



- I ara és temps de retirar-me, la fatiga em venç i hauria de jeure. Tingues l’adreça dels meus amics i sigues simpàtic fill meu, que ells ho agraeixen. I apa, ves-te’n, que és hora de fer nones...



Abans de sortir de l’habitació de la llar de foc, el noi es gira.



- No m’heu dit pas el vostre nom senyora que tanta ajuda m’heu prestat!



- Em dic Hècate, però això ja ho hauries de saber.







Quan és a fora té un record ennuvolat de com ha sortit, i mira la porta des de la canonada del davant sense recordar com ha creuat, però només hi veu un mur tan llis com una pedra. Busca a les butxaques i no troba el fulletó pel qual se-n’ha assabentat d’aquest lloc màgic, d’aquesta dona misteriosa que l’ha escoltat i l’ha volgut afavorir. No troba cap fulletó però sí l’adreça dels anomenats “amics” de l’Hècate.



S’ha fet de nit, però la curiositat l’allunya de la seva llar, o potser hauríem de dir-li casa, conjunt de maons habitables. En Narcís no vol tornar al lloc on viu, i ara té una excusa, a la qual s’aferra febrilment. Perquè la casa d’en Narcís no és cap llar amable i fa temps que les parets no han vist cap somriure, cap rialla han sentit aquells maons. Encara més, ressonen crits en aquella casa, retrunyen trons quan ni tan sols plou. Cap nen voldria ser-hi dins, per això camina de pressa el nostre noi cap a la ubicació que li han proporcionat.



La ciutat es va fent petita, i apareixen xiprers ben alts pel camí. Entre la foscor i els fanals que tracten d’il·luminar el camí, es dibuixa una tanca. Darrere, una esplanada de tombes i un silenci sepulcral. En un inici en Narcís creu haver-se equivocat, però una llum blava el fa pensar que potser, els amics d’aquella dona ben estranya també vivien en un lloc estrany. El noi s’esmuny dins el cementiri i s’apropa a la llum entre els xiprers. Sent unes veus babèliques i té vergonya de dir hola, observa silenciós tot aquell borrombori. Veu un grup de persones atrafegades, corrents per tot arreu al voltant d’una llar de foc blava, i algunes dansen al voltant, d’altres, molt angoixades, corren amb plats de menjar. Un grup de músics es preparen, netegen instruments, afinen cordes.



I embadalit com està ni se n’adona, com una xica el mira fixament.



- Qui ets? – li diu la noia.



- Soc en Narcís, m’envia l’Hècate en cerca del meu cor.



- Vas tard Narcís, tot està a punt de començar, corre, vine amb nosaltres i veuràs l’arribada de l’amo.



La noia l’agafa de la mà i el guia entre la multitud, l’asseu amb ella prop del foc blau. El bullici sembla que es calma, tothom pren un lloc i observa fixament les flames. Nerviós, en Narcís mira als ulls de la noia il·luminats per la foguera, i se li escapa un crit. Els ulls que en la foscor semblaven negres, són blancs completament, il·luminats per la calor. La xica li retorna la mirada, i li somriu ben tendrament, però a en Narcís els ulls blancs l’espanten, mira al voltant i tots els tenen igual.



- Estem tots morts.



I un silenci esbalaïdor inunda el paisatge, trencat només per les espurnes blaves, que esclaten. Tots miren fixament les flames, que es belluguen i dansen. La música comença a sonar i les veus dels morts es van sumant en un càntic. La noia també canta i té una veu finíssima. Només en Narcís resta en silenci. No coneix la cançó.



Mentre els morts canten, en Narcís observa que el foc s’intensifica. Una figura comença a perfilar-se. És un home pàl·lid i vestit de negre. Porta una gavardina i un bastó, somriu. La seva cara és gairebé inhumana, els seus ulls negres com la nit.



- Ell podrà ajudar-te a trobar el teu cor. – digué la noia.



- Qui és, ell? – respongué en Narcís.



- Hades, el senyor de tots els morts.



La gentada es distribueix i comença el festí; menjar exquisit i vins repartits per tothom. En tot aquell enrenou, la noia guia en Narcís cap a la foguera, on Hades descansa en el seu tron, observant el seu voltant.



- Com et dius? – pregunta el noi.



- Margarita, com la flor.



Els joves s’apropen. Una veu profunda ressona abans que puguin parlar.



«Sé per què vens, jove. Temo que no seré de gran ajuda, el teu cor no es troba en els meus dominis. És fàcil recrear-se en el passat, oblidar-se un mateix en els records. T’entenc, i no et jutjo. Però el teu lloc no és amb els morts, no busquis quedar-te amb ells per molt que alleugereixin els pesos de la teva ànima. El passat és perenne, no es pot canviar. En els records potser trobaràs una pista, però mai et trobaràs a tu mateix. Continua lluitant, i jo, per ajudar-te, avisaré unes companyes meves que et vindran a veure per donar-te consell. Mentrestant, gaudeix de la festa que els meus súbdits t’han preparat.»



Hades desapareix de les flames i en Narcís és arrossegat per la Margarita per tot el cementiri. Ballen, mengen i es reviscolen. Els ulls de la Margarita ja no li fan por, en Narcís la mira amb tendresa, voldria fins i tot estimar-la, però és incapaç. Quan ballen i ell l’abraça, sent el buit dins el seu pit encara més intens. Com li agradaria poder estimar enmig d’aquell cementiri. Ella, jovial i serena, sembla pacient amb la seva indecisió i el passeja entre els arbres i explica les històries amagades sota cada tomba. Quan ell s’interessa per la seva, però, la Margarita calla.

Hi ha històries que no volen ser explicades.