Els primers dies passen ràpid, com si la casa m’hagués engolit dins el seu ritme perfecte. Em llevo d’hora, preparo esmorzars impecables, netejo superfícies que ja brillen i aprenc, mica en mica, els silencis de cada racó.



La Nina sempre em saluda amb un somriure calculat.

L’Arthur em dona les gràcies amb educació.

La Beatrice m’ignora gairebé del tot.



I l’Austin… l’Austin continua sent un misteri.



Gairebé no el veig durant el dia. Surt aviat, torna tard. Quan coincidim, amb prou feines diu res. Però noto la seva mirada sobre meu de tant en tant, com si m’observés sense voler fer-se notar.



Una tarda, mentre endreço la biblioteca del primer pis, el sento entrar.



- Encara estàs desperta? - diu, des de la porta.



M’espanto una mica.



- Sí… vull dir, estic treballant - responc, deixant un llibre al seu lloc.



S’acosta lentament amb les mans a les butxaques.



- Sempre estàs treballant.



- És la meva feina - dic, encongint-me d’espatlles.



S’asseu al sofà gran, de pell fosca, i em mira sense dissimular.



- Ja… però… a tu realment t’agrada el que fas?



La pregunta em pilla desprevinguda.



Deixo el drap sobre la taula.



- Com?



- Que si t’agrada - repeteix - . Netejar, cuinar, estar pendent de tothom. Tot això.



M’ho penso uns segons.



- No ho sé… suposo que sí. És una feina. Em permet pagar coses. Menjar. Viure.



Ell fa una petita rialla, seca.



- Això no és respondre.



- És la resposta més honesta que tinc.



Em mira fixament.



- Coneixes la història de la vaca?



El miro per un segon intentant recordar si coneixia la història.



- Quina vaca?



- Una família pobra - comença -. Molt pobra. Només tenien una vaca. Cada dia, la vaca els donava llet. Amb aquella llet menjaven, venien una mica, sobrevivien. No eren feliços, però tampoc es morien.



Fa una pausa.



Jo m’assec davant seu, intrigada.



- Un dia - continua -, arriba un mestre, un filòsof, algú que els vol ajudar. Els pregunta què tener per viure, com es guanyen la vida. Ells li expliquen que la vaca. I el mestre… mata la vaca.



- Què?! - exclamo.



- Sí. La mata. I se’n va.



- Però... això és horrible.



- Ho sembla - assenteix - . Durant mesos, la família passa gana. Ho passen fatal. No tenen res. Però com que no tenen la vaca, es veuen obligats a buscar altres alternatives de vida. Aprenen oficis. Munten un petit negoci. Cultiven. Treballen dur.



Els seus ulls brillen una mica.



- Al cap d’uns anys, són rics. Tenen casa, estabilitat, futur.



Em quedo en silenci.



- La vaca - afegeix - era el que els permetia sobreviure… però també el que els impedia viure de veritat.



Miro al terra.



- Estàs dient que la meva feina és una vaca?



Somriu lleument.



- Potser.



- No és tan senzill.



- Mai ho és.



Creua els braços.



- Et preguntaré una altra cosa: si demà no necessitessis diners… seguiries fent això?



No responc de seguida.



Perquè sé la resposta.



- No - murmuro.



- Exacte.



Em sento una mica nua, com si m’hagués llegit per dins.



- Llavors què hauria de fer? - pregunto - Deixar-ho tot? Llançar-me al buit?



- No - nega amb el cap - Només… no confondre sobreviure amb viure.



Silenci.



A fora, comença a ploure suaument contra els finestrals.



- Jo tampoc estic on vull estar - admet, de sobte.



El miro sorpresa.



- De veritat? Però si ho tens tot!



- Sí. Aquesta casa… aquesta família… tot sembla perfecte. Però jo em sento… fora de lloc. Com una peça mal posada.



Somric tristament.



- Ho sé.



- Com?



- Es nota.



Riu fluix.



- Genial. Sóc transparent.



- No - nego - . Només… honest.



Ens quedem mirant-nos uns segons.



- Saps què és el pitjor? - diu - . Que a vegades fa por matar la vaca.



- Perquè no saps si després vindrà alguna cosa millor.



- Exacte.



M’aixeco i m’apropo a la finestra.



- Potser - dic - encara no estic preparada.



- No passa res - respon -. Ningú ho està mai.



- Ets molt intel·ligent per tenir 17 anys, sembla que hagis viscut molt. - afegeixo.



- Simplement sé questionar les coses.



Quan marxa, em quedo sola a la biblioteca, escoltant la pluja.



I per primer cop des que vaig arribar a aquella casa, em pregunto si, sense adonar-me’n, també estic vivint gràcies a una vaca invisible.



Aquella conversa no em va abandonar.



Durant dies, la història de la vaca em tornava al cap mentre fregava plats, mentre plegava llençols, mentre caminava pels passadissos infinits de la casa. Em preguntava quina era la meva vaca. Si realment era aquesta feina… o si era alguna cosa més profunda. Alguna cosa que feia anys que arrossegava.



Una nit, gairebé tothom ja dormia.



Jo acabava de tancar la cuina quan el veig assegut a les escales del jardí, amb un jersei fi i la mirada perduda al cel.



- No tens fred? - li pregunto.



- Una mica.



M’assec al seu costat.



El silenci entre nosaltres ja no és incòmode. És… còmode. Com si ens entenguéssim sense parlar.



- He pensat molt en el que em vas dir - dic, de cop.



- Sobre la vaca? - pregunta.



- Sobre fugir.



El miro.



- Jo no he dit fugir.



- Ho vas pensar.



Ens mirem per uns instants, com si ens ens poguessim comunicar amb la mirada.



- Millie… - diu, dubtant -. Has pensat mai… en marxar?



- Marxar on?



- Llevar-nos d’aquí. Lluny. Sense ningú. Sense normes. Sense… aquesta pressió.



Em gira el cap per mirar-me.



- Podríem començar de zero.



El cor em fa un salt.



- Austin…



- No ho dic en broma - continua -. Estic cansat. Cansat de sentir-me invisible. Cansat de ser l’error. Aquí no soc ningú.



- Fes-me cas... no val la pena.



La seva veu tremola lleugerament.



- Amb tu… em sento diferent.



M’empasso saliva.



- Diferent com? - pregunto.



- Com si pogués ser jo mateix.



Silenci.



- Vine amb mi - diu, finalment -. Marxem.



Les paraules em travessen.



Durant un segon… només un… la temptació és real.



Imaginar-me lluny.



Lliure.



Sense passat.



Sense por.



Sense errors.



Però també veig una altra imatge.



Una noia més jove.



Amb una motxilla barata.



Amb por.



Amb somnis trencats.



Corrents cap a un futur que prometia molt… i va donar molt poc.



- No - responc, fluix, amb vergonya.



Ell em mira, sorprès.



- No?



- No puc.



- Per què?



Baixo la mirada.



- Perquè fugir no és viure, Austin.



- Ho dius tu? - s’exalta - . Tu també estàs atrapada aquí!



- Ho sé.



- Doncs per què no t’escapes?



Respiro profundament.



- Perquè no necessito res més. Ho tinc tot aquí i ja soc massa gran per aquest tipus de ximpleries. És una idea massa naïf. Només tens 17 anys i creus que pots viure sol!?



Ell calla.



- Quan era jove - continúo -, era com tu. Enfadada amb el món. Convençuda que marxar ho arreglaria tot. Que lluny tot seria millor.



Miro el jardí fosc.



- Vaig fugir. Sense pensar. Sense pla. Sense res.



- …i?



- …i tot va anar a pitjor.



La meva veu gairebé no surt.



- Vaig perdre persones. Oportunitats. A mi mateixa.



Ell em mira amb atenció.



- No ho sabia.



- No ho sap ningú. No vull que ningú hi sàpiga.



Silenci.



- Tenia por - confesso - . Por de quedar-me. Por d’afrontar les conseqüències.



Ell baixa el cap.



- Jo també tinc por.



- Ho sé.



Li poso una mà sobre el braç.



- Però fugir no te la treu. Només la posposa.



- Llavors què he de fer?



- Quedar-te. Lluitar. Descobrir què vols de veritat.



Em mira, ferit.



- M'és igual. Faré el que vulgui. No vull quedar-me aqui. Estic atrapat!



- No és tan simple. - murmuro - No formes part d'un llibre on tots acaben feliços i tenen una vida perfecte.



- Mai ho és - respon, recordant-me.



Somric tristament.



- Ets massa llest per la teva edat.



- Ho dius com un insult.



- Ho dic com un avís.



Ens quedem en silenci.



Al cap d’una estona, s’aixeca.



- Bona nit, Millie.



- Bona nit, Austin.



Quan se’n va, el veig desaparèixer pel passadís.



I em quedo sola.



Amb els records.



Amb els errors.



Amb aquell secret que pesa massa.



Perquè ningú sap que, quan jo tenia la seva edat, també vaig estimar algú així.



També vaig fugir.



I també vaig perdre molt més del que vaig guanyar.