La Nina comença a fer-me preguntes amb una veu calmada, gairebé amable. Vol saber com va ser la meva infància, quina educació he rebut, quines habilitats tinc i quines feines he fet abans. Assenteix mentre parlo, com si cada resposta fos exactament el que esperava sentir. Jo somric, responc amb educació i, sobretot, menteixo. No dic mentides escandaloses, només ometo veritats. Sé perfectament que si arriba a descobrir el meu passat, aquesta entrevista s’acabarà abans que pugui acabar la frase.



Una setmana després, quan ja havia assumit que no tornaria a saber res d’ella, rebo una trucada.



És la Nina Winchester.



M’ha contractat.



L’endemà faig la maleta amb les poques coses que tinc i em dirigeixo cap a la casa dels Winchester. Quan la Nina m’obre la porta de la mansió, em sento ridículament petita. Els sostres són alts, les parets impecables, tot fa olor de net i de diners antics. Em porta pels passadissos silenciosos fins a l’habitació que espero que sigui meva durant molt de temps. L’habitació és més gran que qualsevol lloc on hagi viscut mai.



M’explica qui viu a la casa: el seu marit, l’Arthur; la Beatrice, la seva filla de catorze anys; i l’Austin, el fill gran, de disset. També m’indica quines seran les meves tasques i què espera de mi.



Aquell mateix dia començo a treballar. Cuino, netejo i ordeno. Camino amunt i avall carregant draps, plats i pensaments. La casa és immensa, plena d’habitacions que semblen no acabar-se mai, com si cada porta amagués una altra història.



Mentre reviso les habitacions del segon pis, sento que algú em crida pel meu nom.



Em giro.



Davant meu hi ha un noi alt, de cabells foscos lleugerament ondulats. Té les celles espesses i gruixudes, que li donen una expressió freda i distant. Els seus ulls em miren amb una barreja de desconfiança i cansament. No cal gaire intuïció per entendre que és l’Austin. Mai hauria imaginat que aquell noi formés part dels Winchester, no vesteix com la resta de la seva família: porta uns texans foscos gastats als genolls, una dessuadora ampla d’un gris apagat i unes sabatilles velles amb la sola mig desenganxada. No hi ha cap detall refinat en ell, cap senyal del luxe exagerat que domina la resta de la casa. Sembla fora de lloc, com si hagués entrat per error en una pel·lícula que no li correspon.



-Necessita alguna cosa? - pregunto, intentant sonar gentil.

-Primer de tot, no em parlis de vostè. Segon, no vull que entris a la meva habitació. Ja em sé cuidar de les meves coses, no soc inútil - respon, sec, sense desviar la mirada.



És exactament tan fred com m’havia imaginat abans de parlar-li. Hi ha alguna cosa en ell que em posa en alerta. Sé que amaga alguna cosa.



-D’acord - dic, fent un petit gest de rendició - És que… amagues alguna cosa?



Només després de parlar m’adono que he anat massa lluny. He abusat de la confiança d’algú que conec des de fa literalment un minut, i això podria costar-me una de les millors oportunitats laborals que he tingut mai. Però la curiositat sempre ha estat el meu pitjor defecte.



Ell m’observa un segon més, com si jo no hagués entès res del que ell havia dit.



-No - respon - Ves-te’n.



I alguna cosa em diu que aquesta casa, i sobretot aquest noi misteriós, amaguen molt més del que aparenten.



Aquell vespre, vaig poder conèixer la resta de la família durant el sopar. El menjador era ampli, il·luminat amb una llum càlida, que li feia una sensació de comoditat. La taula, excessivament llarga per a només cinc persones, l’havia parada amb una precisió gairebé impecable: plats de porcellana blanca, coberts lluents i tovallons de tela perfectament plegats, tal com m’ho havien demanat.



La Nina és exactament com m’havia semblat a l’entrevista. Elegant fins i tot asseguda, amb l’esquena recta i els gestos mesurats. Porta un vestit fosc, i una fina cadena d’or al coll que brilla suaument amb cada moviment. Somriu sovint, però el seu somriure mai m’acaba de convèncer. Té una veu suau, controlada, d’aquelles que no s’eleven mai perquè no ho necessiten. Dona ordres amb la mateixa naturalitat amb què parla amb els seus fills, com si el món sencer estigués acostumat a obeir-la.



L’Arthur és un home educat, d’aquells que obren la porta i fan preguntes per cortesia, encara que no esperin realment una resposta. Té cura de la seva imatge: porta una camisa clara, una americana impecable i els cabelsl pentinats enrere, amb unes quantes canes que no intenta amagar. Les seves mans són grans, netes, i es mouen amb calma. Parla poc, però quan ho fa tothom l’escolta. Escoltar les seves paraules em tranquilitza. Transmet una autoritat calmada, com si la seva presència fos suficient per mantenir-ho tot en ordre.



La Beatrice, és una noia presumida, conscient de si mateixa. Això ho ha tret de la seva mare. Es recull els rínxols daurats amb una gran pinça daurada que combina amb el seu collaret. Juga amb la forquilla mentre parla i fa comentaris simples i predictibles per a una adolescent de 14 anys. Em mira de dalt a baix amb una curiositat mal dissimulada i, jo, li llenço un somriure fals per no semblar maleducada.



I després hi ha l’Austin.



Assegut a l’extrem de la taula, mira als seus familiars com si fossin uns èssers estranys. Sembla un error entre tanta perfecció. No parla gairebé gens. Menja en silenci, amb els ulls baixos, allunyat de la conversa, com si el sopar no tingués res a veure amb ell. Vesteix de manera senzilla, sense cap esforç per encaixar amb l’estètica impecable de la resta. No sembla formar part de la família. No encaixa. És com una peça equivocada d’un trencaclosques.



Entre la Nina, l’Arthur i la Beatrice hi ha un cert tipus d’harmonia forjada. L’Austin, en canvi, és dissonant. No somriu, no participa, no fingeix. I això, el fa destacar encara més que qualsevol vestit car o qualsevol joia.